La notícia no és que l’Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.
Durant una bona collla de temporades, l’Internauta ha aconseguit el que pocs programes a penes poden assolir: superar l’escaleta (és a dir, un conjunt de temes ordenats amb intenció periodística i radiats professionalment) per convertir-se en conversa, palpitant suggeridor d’idees, més que de gadgets; de projectes, més que de programes; de comunitats, més que d’empreses de software. L’equip de Partal ha tramat damunt d’una taula que era mig ‘timeline’, mig ‘tertúlia’. El resultat: un programa geek amb sentit de país; un pèl descregut, amb una curiositat exigent i un do rar en el periodisme tecnològic per prendre distància de l’entusiasme 2.0.
Hi ha una part molt important d’aquest país que s’ha compromès amb una tecnologia cívica i que ens ha convertit en un referent. L’internauta no està darrera cadascuna dels centenars d’iniciatives que han convertit Catalunya en un bullidor d’innovacions a la xarxa, però les ha explicat totes i ha jugat un paper clau perquè arribessin a bon port. Seguirem l’Internauta en podcast, és clar. És perquè ens agrada, però també perquè el necessitem.
Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme. 
És bonica, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu. La petitesa majúscula; oxímoron inevitable, suposo. Els caràcters deslligats, la vacil·lant forma de ballar de les lletres damunt del full, desordenades amb esvelta subtilitat. Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia. “Allunyat amic meu, si podies venir…” 