“D’una esgarrapada, la màquina de demolició esventra l’edifici per deixar veure, darrera un núvol de pols i soroll, la intimitat d’una casa, ara ja deshabitada. Uns minuts després, el vianant es podrà entretenir resseguint sense gaire dificultat les pistes d’una vida –ara transplantada en un altre lloc– a través del que ara il·lumina de forma excepcional la llum natural. Les rajoles de la cuina, el paper pintat del mejandor i els pòsters de l’habitació del jove de la casa restaran a la vista de tothom, com si fossin un exposició retrospectiva, només a l’abast dels badocs.” Publicat en la columna setmanal que feia a El Punt, el gener de 1998. El text (no la foto!), del qual he seleccionat un primer paràgraf, era una crònica de l’enderroc de part de la Via Trajana, a Sant Adrià de Besòs.
Author Archives: Oriol Lladó
Fotografia dins una fotografia: díptic a Roses
Confrontació de mirades en una de les capitals turístiques del país. En aquesta fotografia dins la fotografia descobrim el relliscós camí que connecta l’anunci i la realitat. No és fàcil reconduir el marc que pressuposa aquest díptic (expectativa/decepció) i, tanmateix, aquest és el repte (repte inexcusable) que avui afronten poblacions com Roses (i tantes altres), captives encara d’un model en crisi. Apunt en tangent per a un debat ric i necessari sobre el model de turisme: o com passar del díptic (dues opcions confrontades) al ventall (diversitat d’opcions nascudes d’un mateix punt)?
* A Roses, i en molts llocs del litoral, estan fent feina, eh? Vegeu la Fundació Roses Història i Natura o altres iniciatives com el Seminari Propaganda.
Adéu Espanya i l’interrogant retòric

Interessant, molt interessant, la peça que, ahir al vespre, va emetre TV3 en indiscutible prime time: Adéu Espanya?. Un interrogant més aviat retòric, el que Dolors Genovès, la directora del reportatge, va situar al final del vers de Maragall, escrit a finals del segle XIX però que es manté actual i desafiador com el primer dia. ‘Adéu Espanya?’ em va semblar un document interessant, ben realitzat (un pèl sobreproduït, potser), oportú, i suggerent. Normalitza (i en certa manera actualitza) una visió bandejada durant anys, dècades, de la televisió catalana (i de l’statu quo mediàtic en general). L’emissió del documental exemplifica (ep, és una més de les diverses senyals) la superació del marc de la transició: és refrescant la manera com comencem a abordar qüestions tabú, l’avidesa amb la qual cerquem exemples i referents per bastir un autèntic debat col·lectiu (encara no hem arribat a aquest punt, però) sobre el nostre futur. ‘Adéu Espanya?’ ofereix, doncs, elements (dret internacional, competitivitat, perspectiva de futur… i no pas por, odi o fatalisme) a una conversa indefugible com a país.
Però no és un documental, ‘Adéu Espanya?’, o no exactament. Diria, més aviat, que és el plantejament d’una tesi. L’interrogant del títol és retòric (insisteixo): el guió camina sobre la causalitat, no la dialèctica. Això li treu valor? Diria que no: almenys si som capaços de passar del ‘Veus? com tenim raó?’ al ‘I tu què en penses?’. Que la bona notícia seria ara poder veure un ‘Hola Espanya’ –ja ens entenem– per descobrir quins són els arguments dels que creuen que tenim futur dins el projecte ‘Espanya’. Que si això passés voldria dir que, com a societat, estem ja en plena discussió, i que per tant hem començat a corregir un dèficit democràtic. Que es pot parlar de futur sense l’amenaça de cap exèrcit, que així ho estan fent a Grenlàndia, Escòcia o Quebec.
“Ordre i aventura”
El públic i els artistes semblen voler convergir en un sol punt, en aquesta imatge. Hi ajuda el modest gran angular d’una càmera senzilla i el bon pols del fotògraf. Però aquí hi ha també alguna cosa màgica, que converteix en sobrer tot detall tècnic. Me la miro i remiro, la foto. És com si volgués dir alguna cosa: que aquí no s’ha capturat cap moment; que el moment, de fet, palpita encara, desafiant la física, la matemàtica, el sentit comú: com una cançó, connexió invisible, communió. Que hi ha més aventura que ordre, malgrat tot (i per sort!). Mishima ahir a la Sala Apolo. Hi presentaven el seu nou disc, Ordre i Aventura.
* Per cert, aquí hi ha un vídeo del primer bis del concert, amb l’aparició per sorpresa dels Manel al complet.
Retalls més llegits al maig
1. No només es va suspendre un concert
2. Una nova veïna al barri.
3. Un grec, un groc, i un negre (de Joan Argenté)
4. Dir lluitar vol dir viure
5. Diga’m alguna cosa i l’oblidaré
6. Fotos que es mouen
7. Punt de fuga a can Falgàs
8. Rock’n’roll, estadístiques i història en minúscula.
9. Barcelona és bona si la bossa sona?
10. De la bústia a la lupa
La cançó d’Elly
“Teniendo en cuenta la madurez de los espectadores actuales, un director no puede limitarse a imponerles un conjunto de ideas preconcebidas a través de una película. La obra, más que afirmar una visión del mundo, debe convertirse en un espacio que invite el espectador a seguir una reflexión personal, dejando atrás el estatuto de consumidor para pasar al de creador de pensamientos. Es el único acercamiento factible para el cine de hoy, y es lo que he hecho con ‘A propósito de Elly’.” Ho explica Asghar Farhadi, el director d’aquesta recomanable producció iraniana. Farhadi presenta un drama psicològic molt ben equilibrat al voltant de la desaparició d’una persona en el curs del que havia de ser un agradable sortida de cap de setmana entre un grup d’amics de Teheran. El director defuig l’excés de simbolisme que espatlla tantes pel·lícules amb ‘coses a dir’ i, en canvi, subratlla un retrat minuciós i sensible del grup humà. La pel·lícula ha estat ‘beneïda’ pel règim actual perquè no conté crítiques explícites al govern d’Ahmadinejad i perquè mostra una grup de persones vital i proper als nostres referents. Tanmateix, una remor d’inquietud –el brogit de les onades del mar Caspi, opac i amenaçador– acaba matisant aquesta percepció. A mesura que avança el metratge, la dictadura de la por s’expressa i actua amb eficient subtilesa. Farhadi no necessita mostrar-nos cap escena de violència o de maltractament per remarcar que el pitjor dels règims totalitaris és la seva capacitat per embrutir-nos la mirada.
Rock a la cua del supermercat
El Primavera Sound exhibia el seu indiscutible triomf empresarial en les multituds ‘benicassimitzades’ (encertada expressió del periodista musical d’El Punt, Guillem Vidal) que divendres i dissabte recorrien com formiguetes el Forum. Aquest triomf és ambivalent (com totes les victòries) perquè desafia, de fet, la mateixa naturalesa del festival. El PS reivindica la proximitat, l’ànsia de descoberta, però ho fa amb una proposta fragmentada i angoixant, el rock a cop de zàpping, el rock a la cua del supermercat. Aquesta és una experiència ben sovint impracticable, com saben els que divendres van intentar apropar-se a conèixer la (suposada) nova sensació, els Beach House i es van veure atrapats en un col·lapse espectacular.
Al PS, el rock’n’roll no es viu en present: o és l’anticipació –la ‘next big thing’ és sempre en l’escenari al qual t’encamines (i al qual no acabes d’arribar mai)– o és el viatge a un passat còmodament i superficialment estereotipat –ara són els vuitantes dels escalfadors i les wafarers de colors–. Tot plegat forma part d’una estratègia estudiada: la suma de propostes és indigerible (literalment, amb dues, tres, quatre actuacions simultànies), cuinat per no saciar-nos la gana. Volem més, més, més, més. Petits davant l’allau de noms que a penes coneixem. Descobrim o col·leccionem? Hi ha una diferència entre el turista que posa banderetes en el mapa i el viatger que passa hores contemplant la gent al cafè de la plaça.
El Primavera gira avui en un espiral vertiginós, similar a la carrera desesperada a l’hipèrbole que va empendre la premsa musical britànica dels noranta. El Primavera Sound 2011 haurà de ser molt diferent. No cal esperar que les coses vagin malament per reinventar-se. Aleshores ja acostuma a ser massa tard.
Fotos que es mouen
M’agrada la funcionalitat de vídeo de Flickr perquè no és una opció que convidi a fer ‘més’, sinó que, de fet, ens convida a fer ‘menys’. I em sembla, aquesta, una invitació molt refrescant. En un moment en el qual la majoria d’aplicacions esborren límits i ofereixen infinites opcions, la gent de Flickr va apostar fa un parell d’anys per una mena d’exercici de classe massiu: una modesta funcionalitat permetia publicar vídeos a la gran plataforma de fotos, el permís es presentava en forma de joc. La durada dels vídeos tindria una limitació de 90 segons. Aquesta condició no s’explica per criteris tecnològics (com és el cas del vídeo en l’Iphone) sinó, principalment, conceptuals. Res de sobreproduccions, res d’inacabables muntatges. 90 segons. Una pel·lícula? Més aviat una foto amb moviment. L’anunci va despertar un encès debat entre els membres d’aquesta comunitat, una de les més sòlides i ‘veteranes’ entre les xarxes socials. Tanmateix, i contra el que temien molts usuaris, Flickr no amenaçava la fotografia sinó que, de fet, oferia als seus usuaris una nova manera de veure-les, una nova manera de fer-les, les fotografies.
Ah, per cert, finalment la majoria de fotos-vídeo que hi he penjat a penes han passat els 40 segons…
El petit que desmuntava una joguina

Al capdavall, sempre es tracta de posar una lent d’augment sobre allò que estudies, siguin cèl·lules, bancs de peixos, fluxes monetaris o persones amb noms, cognoms i adreces postals. Cada objecte d’estudi té les seves peculiaritats; però també un tret comú, que, en realitat, deu ser ben poc objectivable. La curiositat. És, la curiositat, allò que empeny a la persona que, amb un ritual meticulós, tanca un ull i enfoca l’altre en el visor del microscopi. En la gravetat del mètode científic trobem, malgrat tot, com un tresor infantil oblidat al fons d’una caixa, una il·lusió per saber. Ampliada i modulada pel coneixement es manté la pregunta formulada tants anys enrera. Podrien ser aquestes (o tantes altres!): on van les formigues quan desapareixen de la nostra vista?, com s’aclareixen els centenars d’ocells que formen un estol?, per què es reprodueixen els mateixos rols en grups diferents? Llu en els ulls del petit de la casa una ànsia atàvica: desmuntar la joguina és la forma d’entendre-la. Provar i equivocar-se, sentir-se còmode amb la pregunta, el gran esquer, el gran joc. La ciència pressuposa una mirada exigent i incansable.
El científic no és pas cap sacerdot, malgrat el paper al qual l’hem condemnat en aquest segle de fés intercanviades. És algú que cerca, és algú que assaja, és algú que s’equivoca (com hem vist darrerament amb el climategate, és algú que és precari, és algú que innova (vegeu la iniciativa innocentive), és algú que comparteix… és aquell petit que, als peus dels grans, sota la taula, desmuntava una joguina… [PUBLICAT A SOSTENIBLE]
Reflexions al voltant del Dr. Hofmann
La figura petita d’un artista urbà és observada amb gravetat per l’enigmàtic rostre de Dr. Hofmann. El graffitt dins el propi graffitt, un nou afegit –aquesta personeta enxampada amb l’esprai a la mà– ens obliga a fer una relectura sobre allò que ja semblava dit. La mirada del Dr Hoffman amenaça o protegeix? Els artistes urbans es mouen amb comoditat en el caràcter efímer de les seves propostes, que enriqueixen a partir de l’acumulació de capes de significats. Un mural és una obra col·lectiva que, en el fons, ni comença ni acaba. El missatge, aquí, no es fixa mai, sinó que es construeix de forma orgànica i suggerent –bé que també de manera esquiva i confusa– a partir de les aportacions i les visions de molts. L’art urbà com a metàfora del desdibuixament de les identitats.





