Barcelona és bona si la bossa sona?

Bé, ho dubten molt la gent de l’Ateneu Popular de l’Eixample. Ho expressen amb un grafisme potent i tenebrós en aquest mural del passatge de Conradí, a tocar del carrer de Sicília. El paisatge urbà convertit en un immens bitllet de dòlar. És, aquesta, una anàlisi política amb un esprai de traç gruixut. L’endemà de la borratxera financera la realitat arma de raons els menys entusiastes; i el que era caricatura interessada en el moment de ser estampada a la paret, va esdevenint, a cop erràtic de decisió econòmica, lúcida crònica del present. La ironia és suculenta, però també indigesta, en aquest cas. Perquè la crisi estén les urpes i gela els somriures. Ara no és l’hora de la broma ni del ‘ja t’ho deia’, però potser si de preguntar-nos pels motius pels quals ens vam deixar embriagar per aquella infantil i còmoda alegria (ep, compartida per bona part dels tertulians i ‘experts’ més mediàtics). Que durant massa temps, ens va semblar que del que es tractava era només de fer sonar la bossa.

Rock’n’roll, estadístiques i història (en minúscula)

Va, per fi, puc entrar en el debat… l’Ismael Peña-López sostenia en el meu FB (tot comentant aquest article) que el pop català té, avui, propostes molt fluixes. En Xavi Giró i l’Agnès Rotger li responien dubtant del criteri: fluixes pel sol fet de cantar en català? L’Ismael responia amb flegma: bé, tot és un tema d’estadística i de sedassos. “Si es dóna un grup bo cada 1000 grups, és més probable que hi hagi més grups bons en anglès, en francès o en almany que en català”, deia.

I a veure, hi ha coses interessants, aquí. En primer lloc, dues preguntes. (1) L’art té a veure amb l’estadística? I si és així, què fem amb els jueus, tan intranscendents en termes de població, i, en canvi, amb tants premis Nobel, Pulitzer, Oscar, Grammy, etc. (2) El rock’n’roll té a veure amb la virtuositat o amb la proximitat? Amb la tècnica o amb l’empatia?

Dit això, i evidenciat que aquest és un debat relliscós però també suggerent, em sembla que… (continueu llegint, aquí)

Punt de fuga a Can Falgàs

No sé si l’empresa Falgàs continua servint aquestes enormes criatures als seus clients mundials. En tot cas, la vista d’aquestes grans estructures per a parcs recreatius i espais infantils continua captant mirades al quilòmetre 37 de la carretera de Roses, a Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà. És, aquest, un perfecte punt de fuga. Aquí comença, si tu vols, un viatge còsmic als països inventats; esport local, en aquesta banda de món, terra surreal de l’Empordà.

De la bústia a la lupa

foursquare-checkinBuzz. Foursquare. Navegueu habitualment? És fàcil que us hàgiu trobat amb aquestes dues paraules, en els últims tres mesos. Encara us pregunteu què volen dir? Quan navegar per internet es va convertir en un joc tan complicat? Amb la bona voluntat de sempre, o queixant-nos entre dents, afegirem les dues parauletes a la llista interminable, on esperen el torn de la nostra atenció ‘el wave’, el ‘tumblr’ i el ‘posterous’ i d’altres amb noms més ridículament incomprensibles.

“Què ha passat amb els primers correus electrònics? Que no en teníem prou? Que no funcionen bé?”, lamenten alguns, presos d’una nostàlgia particular. Particular? És singular, certament, aquest enyor a la tecnologia de fa només… quatre anys. Alguns programes, de fet, encara mantenen en les seves icones referents antics (els relacionats amb els serveis postals d’abans) i hi ha, de fet, qui encara parla de ‘safata d’entrada’ o de bústia. El signe dels temps… passats!

> Continueu llegint, aquí.

Rock’n’roll manufacturat

El nou disc d’Standstill és una obra literalment manufacturada, tota una declaració que mostra les intencions en fer-se tangible; existeix en tota la seva ambiciós només quan la pots tocar. Tres discos disposats en un estoig a tres colors: únic, però transferible; amb el segell de l’artista que es mostra, mai més ben dit, en el retall i l’estampa, i en la veu també, és clar. L’enèrgica banda catalana simfonitza amb la solvent habilitat que els caracteritza la cerca d’un Bonaparte escaldat i dubitatiu que es pregunta pel sentit de la vida. Podria ser cadascú de nosaltres. Tenim aquí un retorn sobtat, refrescant. El disc com a objecte d’art; el joc de pistes que desafia la distinció entre contingut i continent en l’elecció dels colors i les imatges; el maliciós mapa suministrat per l’artista i que ens farà perdre i trobar. L’experiència de la música és, ha estat i segurament serà sempre, un viatge que es fa amb les orelles, però també amb els ulls.

I va decidir fer-se escriptora

Olive_K_G“Per a la meva mare, que sap fer màgica la vida i explica històries més bé que ningú”. Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre Olive Kitteridge, de l’escriptora nordamericana Elizabeth Strout, premi Pulitzer 2009. Aquestes paraules d’agraïment ens donen una pista del que és, en realitat, aquest llibre, crisol de petites històries quotidianes. Per què jo ja m’imagino la senyora Strout, la mare, com explicava a la filla que el germà d’en tal ha marxat a estudiar a fora; que la dependenta de la carnisseria ha adoptat un nen xinès i que du un jersei a ratlles, que li ve massa gros; que el metge del poble –diu que diuen…– té un amant o que el vell professor de mates l’institut ha tingut un atac de feridura i que ha oblidat les taules de multiplicar (i el nom de la seva esposa). És com si la senyora Strout, la filla, hagués recuperat el fil d’aquelles històries esbossades al voltant de la taula de la cuina i hagués decidit regalar-los l’eternitat en les lletres d’un llibre. La xafarderia com a llavor de la bona literatura, la bona literatura com a assaig de resposta. Tantes preguntes devien quedar en els ulls àvids d’històries de la petita Elizabeth… que va decidir ser escriptora.

Bodegó yankee & rituals dominicals

Tasseta starbucks, un "I love NY", lacasitos i la tira del Toni Batllori. En Roger Mas parlava de la mística domèstica, fa un parell de discos. Per què hi ha una mística domèstica, a la qual només cal una bona butaca, no pas un púlpit; i que en té prou amb un tros de diari, no necessita la gravetat d’un llibre imponent. Diumenge és el dia d’aquesta mística petita, l’últim dia de la setmana és ple de rituals i, si se’m permet la broma, també és la jornada en què el ‘product placement’ es mostra amb més amabilitat a casa nostra.

El desordre del taller

No s’hi amaguen les musses, rera una novel·la; més aviat el desordre del taller: esquerdes, cops, ratllades, cargols collats al límit de la física… Com és una novel·la per dins? Com és una novel·la abans de ser novel·la? Quan comença a ser, una novel·la? La darrera obra de Vladimir Nabokov, “L’original de Laura”, s’ha publicat recentment en català i desperta (de nou) aquestes preguntes sempre pertinents per a tot lletraferit.

“L’original de Laura” no és exactament una novel·la. El seu autor no la va acabar i ha estat suspesa en una mena de purgatori literari pel seu fill. El dilema de Dimitri: què pesa més? ¿L’encàrrec del pare que volia, un cop mort, la destrucció de l’original que no va poder enllestir; o l’interés artístic de l’últim text d’un dels grans escriptors de la història? L’original de Laura és una obra fragmentada, amb un fil narratiu dispers, embrionari. Però també conté imatges torbadores, 100% Nabokov; retalls de bellesa desesperada; sinceritat tallant, veritats a 140 caràcters. Una novel·la? Això, finalment, acaba sent més més aviat un poemari.

Tres primaveres plujoses

Tres primaveres plujoses, la d’aquest any la més exasperant. Aquesta rosella aconseguia els seus cinc minuts de glòria fa uns pocs dies en un mur de Badalona. El sol, tan car aquests mesos, la convertia en joia per un moment; efímera bellesa capturada providencialment. Sort que a mi m’agrada badar i que quasi sempre porto una petita càmera al damunt, i que quan no la duc, com a mínim porto l’Iphone…

“Dir lluitar vol dir viure”

Dues Barcelones

“No ens coneixem de quatre dies;
ja fa vint-i-cinc anys que visc amb Tu:
puc i dec ser sincer. Sobren les cortesies,
que qui parla en comú, no fereix a ningú!…
Si no et tingués amor, al meu modo de veure,
faria uns quants sonets quan me vindria a tomb;
ors i violes, saps?… Me clavaria a geure,
i Tu em faries mestre, fent-me immortal el nom1.
Mes jo no vull dormir!… Jo vull bregar!… Escriure
perquè Tu, Barcelona, coneguis mon esprit.
En els temps que correm, dir lluitar vol dir viure;
i jo et vull els pulmons plens de fe i de delit!…”

LaBreu edicions està preparant la publicació de Les tenebroses, l’obra de Rafel Nogueras Oller (1880-1949), resposta ‘descarada i anarco-jovenívola’ a l’Oda a Barcelona de Verdaguer. L’editorial que només publica allò que estima n’ha fet un petit tast, accessible al blog de Barcelona Poesia. Per cert, que demà, dijous, comença el XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona