Si el nom fa la cosa, anem arreglats!

g4g5

Dos dels parcs més grans de Badalona no tenen nom. O sí. Els presento: es diuen G-4 i G-5. No són dos prototips d’ordinador, ni el nom d’una exclusiva reunió de líders mundials. És el nom tècnic que un desganat enginyer els va posar fa uns pocs anys, uns mesos abans de la seva inauguració, l’any 2003. I així s’han quedat, pobres, trist esborrany del que havien de ser, tocats (i enfonsats) per la ironia de la burocràcia administrativa i la indiferència militant de molts badalonins per la seva pròpia ciutat.

El cas és que els dos espais sumen una superfície notable, de quasi deu hectàries. I si les sumem a les del Parc de Montigalà, amb el qual limiten, resulta que tenim una de les principals taques verdes de la ciutat. El que compta és la realitat del verd, no pas el nom amb el qual el coneixem, diran alguns. D’acord… D’acord? D’acord a mitges.

Què ha passat amb el G-4 i el G-5? Ens n’hem oblidat? O és que no ens importen gens? Aquest debat no és menor ni és un debat de perepunyetes. És un debat pertinent.

El nom de les coses és important, perquè el procés de posar-nos d’acord en la forma com ens referim a allò que ens envolta és també (i principalment) un procés per reconèixer i reconèixer-nos. Els dos parcs sense nom reflecteixen una ciutat que no es troba, quan es mira en el mirall.

No parlem de nomenclator, aquí. Tampoc parlàvem de nomenclator quan demanavem la plaça Pompeu Fabra o Alcalde Xifré. El debat, menystingut per alguns, era, i és encara, sobre com s’explica la ciutat: com es veu Badalona a sí mateixa i com es presenta fora del seu terme.

En realitat, Badalona deia moltes coses quan no ‘deia res’ de Fabra, el seu ciutadà més il·lustre; o de Xifré, l’alcalde afusellat pels feixistes. Allà on altres ciutats s’haguéssin espavilat a reivindicar i reconèixer les dues figures, nosaltres ens vam mostrar desmemoriats, desagraïts, insegurs de qui som (i que volem ser).

Malgrat el paternalista mig somriure dels opinadors de sempre i la volàtil visió estratègica d’alguns dels nostres polítics vam aconseguir remoure algunes coses: avui hi ha un compromís municipal per donar el nom de l’estació de metro al mestre Fabra i el de la plaça a l’alcalde Xifré.

Després de Fabra i Xifré (veurem com acaba la cosa, per cert), tocarà parlar del G-4 i el G-5. No us sembla?

La política com a vodevil

008-063-01-af_A4Yes, minister + The West Wing + Teléfono rojo, volamos hacia Moscú? + The Queen (*)= In the loop. Imprescindible comèdia política, aquesta, en la forma d’un infecciós ‘vodevil’. ¿Com es va ‘cuinar’ la invasió d’Irak? ¿Quines reunions van precedir la decisió final? ¿Mitjançant quines gestions els governs anglesos i estatudinenc van recopil·lar les proves necessàries per iniciar la ‘captura de les armes de destrucció massiva’? Les preguntes són ben pertinents, però no tenen una resposta clara, en aquesta delirant pel·lícula que té més de libel, que no pas de documental. Accelerada i magistralment interpretada per Peter Capaldi –no oblidarem mai la seva odiosa recreació del cap de comunicació del govern Blair (?), Malcom Tucker– In the loop fotografia la cara més grotesca i caòtica de l’exercici del poder. La guerra d’Irak ajuda a situar l’espectador amb un referent proper, però és una mera excusa, aquí. In the loop és interessant perquè retrata bé una realitat calidoscòpica, que va més enllà de la crisi a l’Orient mitjà i que també, fins i tot, va més enllà del sector professional amb el qual es centra el film: el que gira al voltant dels passadissos de la política. In the loop fotografia bé la pressa desenfocadora amb la qual avui, siguem advocats, periodistes, metges o polítics, hem de prendre les decisions. Per això les rialles dels espectadors, a la sala de projecció, són tan entranyablement solidàries.

* L’Àlex Gutiérrez afegeix a l’eqüació, amb bon criteri, la versió anglesa de The Office.

Això sembla el paradís

imatge_658Hi ha dues menes de persones a qui no agradarà ‘Això sembla el paradís’, l’última novel·la del gran escriptor nordamericà John Chever (1912-1982): les que es miren sense parar esment els companys de viatge al tren de rodalies i els que, situats a l’extrem d’aquesta militant indiferència, analitzen minuciosament el seu comportament i, abans d’arribar a l’estació de Sants, ja han presentat un complet anàlisi disseccionant els subjectes observats. En la novel·la, Cheever opta per una ironia tranquil·la, quasi curadora: en poc menys de 150 pàgines, hi analitza amb una prosa divertida i molt humana una petita comunitat nordamericana en la qual viu Lemuel Sears (el seu alterego?), que destaca en el retrat coral. Tanmateix, tot juganer, ell, declina presentar-nos un informe exhaustiu d’allò que veu… Això dota aquesta petita novel·la, editada amb la cura habitual pel Cercle de Viena, d’un imprevisible encant. ‘Això sembla el paradís’, diu ell; quan un altre hagués dit ‘això és el paradís’ o bé ‘això no és el paradís’. En aquesta prudent i delicada indefinició, Cheever manté viva la flama del misteri que han de tenir totes les novel·les que valen la pena.

Un grec, un groc i un negre (de Joan Argenté)

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

—

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació.

Sobre infants? Per a infants?

coralinewildthings

Són dues pel·lícules ambicioses i reeixides. Coraline, de Harry Selick, i Where the wild things are, d’Spike Jonze. Les dues transiten una línia primeta, la que separa un film per a infants d’un film sobre infants. En aquesta distinció tan volàtil basteixen dues reflexions imprescindibles sobre el món dels més petits. Dues reflexions en forma d’hipòtesi: què passa en el cap d’un nen? On van els petits de la casa quan desapareixen en l’huracà d’una rebequeria? Què miren quan sembla que no miren res? Amb qui ‘lluiten’ brandant espases invisibles? A qui acotxen amb paraules inventades entre els coixins del sofà? Les dues pel·lícules miren de respondre aquestes preguntes. Però són preguntes formulades des de la majoria d’edat, qüestions animades pel difícil camí d’esdevenir adult… pels que ja són adults (o almenys ho intenten). Perquè aquests dos contes infantils; esplèndidament coreografiats, exquisitament dibuixats; ens parlen també –i no sé si sobretot– dels dubtes (les pors?) dels grans: perquè aquí els pares no ho saben tot i se’ns mostren estressats, desbordats, profundament humans. Els petits han d’aprendre acceptar que el pare o la mare no arriba a tot, que no és omnipotent, vaja. I aquesta és, d’alguna manera, l’aventura que expliquen els dos ‘contes’: la manera com es ‘pacta’ l’espai familiar al segle XXI. L’aposta dels dos directors és plenament contemporània. Les dues pel·lícules es proposen fer un assaig de la paternitat apressada, accidentada, negociada i finalment reeixida. Lluny dels Grimm, lluny de Disney. Coraline i Where the wild things are excel·leixen en l’anàlisi de la família vista com la suma d’individus complexos. La complexitat no té edat, diguem. I aquesta perspectiva és interessant en aquestes pel·lícules sobre infants que, suposo que sí, també són pel·lícules per a nens.

L’optimisme de Ken Loach

buscando-a-eric-cartelQuatre raons per anar a veure Looking for Eric, de Ken Loach:
> Perquè està bé que Ken Loach cada vegada faci pel·lícules més optimistes. És signe de saviesa. La revolució la fan els que creuen que sempre queda una ‘possibilitat’ (tal i com diu repetidament Eric Cantona, comme lui même, al film).
> Perquè és una bona comèdia i perquè se’n surt molt bé en el retrat d’un futbolista de veritat: el taciturn Eric Cantona ofereix el seu capital humà en una interpretació molt irònica que és molt més que un cameo.
> Perquè el film té molt del John Ford més coral i descregut: la colla dels amics del protagonista té força de La taberna del Irlandés. Els companys teixeixen una xarxa de solidaritat, que és clau en la resolució de la trama. El ‘cowboy’ no va sol a enlloc. Les coses solucionen entre tots, de forma cooperativa.
> Perquè comparteix amb Clint Eastwood i el seu Gran Torino una preocupació per la degradació de les ciutats –les bandes juvenils, la delinqüència…– i coincideix en la solució personal i cívica del ciutadà, al marge de l’estat. Les dues pel·lícules reivindiquen igualment una mena de solidaritat intergeneracional a la contra de la tendència general, en la qual les persones són, en la mesura que es poden definir com a ‘targets’ de publicitat.

Les històries grans són les petites

trailer-yuki-ninaTots els que ens agrada veure cinema i compartir després les nostres impressions hem parlat alguna vegada de “pel·lícules petites”. És un lloc comú, i com a tal és terreny relliscós. ‘Petita’ vol dir modesta? L’adjectiu té a veure, doncs, amb la falta d’ambició? O bé només qualifica el pressupost de la producció? Les preguntes sempre acaben desmuntant les teories. També en aquest cas. Bé, bé. És que jo anava a començar aquest apunt amb la frase ditxosa: Yuki&Nina és una pel·lícula petita; un film que tracta amb delicadesa, i sense fer gaire soroll, una cosa important: fer-se adult. Fa pensar això: rera les pel·lícules ‘petites’ hi ha les històries més ‘grans’.

Els 15 millors de l’any (amb enllaços a spotify)

discos20091. Noble beast – Andrew Bird: endolcint Tom Waits, viatge oníric a una posta de sol.
2. The liberty of Norton Folgate – Madness: ningú s’esperava que quasi trenta anys després, els Madness presentessin el seu millor disc -amb permís de Mad not mad. Una òpera-ska del Londres del segle XXI.
3. Let the freedom ring! – Chuck Prophet: el Village Voice l’ha definit com el ‘Born to run’ dels nostres temps, a l’abril al Blues i Ritmes de Badalona.
4. Hold Time – M.Ward: fa anys que l’M.Ward col·loca el seu nou disc entre els millors de l’any.
5. The bright mississipi – Allen Toussaint: és un ‘trajo’ fet a mida: luxe i comoditat; el millor jazz de Nova Orleans, interpretat per un dels seus millors ‘soulman’.
6. 76 Trombones – Dan Zanes: és la fórmula de sempre, que sona com sempre. Un altre gran disc de rock per a totes les edats. Aquesta vegada fa parada a Broadway.
7. American horizon – Los Cenzotles: la nova sensació del tex-mex. Beneïts amb coneixement de causa pels Lobos i per Taj Mahal.
8. Popular Songs – Yo La Tengo: l’electricitat densa i juganera del trio es manté en bona forma.
9. Beware – Bonnie Prince Willy: magestuosa peça de folk-rock sense caducitat.
10. 1999 – Love of Lesbian: sincera i emotiva crònica generacional. Més foscos, però igual d’eficients.
11. Dark is the night: Diversos autors i moltes descobertes. Un altre exquisidesa del catàleg nordamericà Red Hot.
12. Wilco (the album) – Wilco: en forma, sí. Però ja no puntuen al top 10.
13. God help the girl – God help the girl: el ‘hype’ de rigor? o alguna cosa més? De moment, un ‘discasso’.
14. Bitte Orca – The Dirty Projectors: un pop-rock abstracte i lleugerament irritant. I malgrat tot, plaent.
15. Written in chalk – Buddy Miller & Julie Miller: dos mestres. És el 15… podria ser el primer.

Queden fora, bé que per poc: els últims de Guy Clark, Dayna Kurtz, Rickie Lee Jones, Bob Dylan, Iron&Wine, Dave Alvin, Richard Hawley, Geraint Waitkins, Kings of Convenience, Chris Smither, Rosanne Cash, Joe Henry, Xavier Baró, Chris Isaak, Steve Earle, Justin Townes Earle, Animal Collective, Bill Callahan, Sufjan Stevens, Beirut, Low Anthem, Anthony & the Johnsons, Maria Coma, Alela Diane, Flaming Lips, Felice Brothers, la Casa Azul el Petit de Ca l’Eril…

En aquest enllaç, podeu veure els 15 millors concerts de l’any, al meu entendre.

Una lluna de propina: bon any 10

Elvis Presley, Aloha From Hawaii

L’any 2009 acaba amb una lluna plena de propina: no és un regal, és un bon pressagi per l’any 10, el que comença. Els americans, d’aquesta rara lluna en diuen Blue Moon i l’han convertida en paisatge musical, gràcies a l’eterna balada de Rodgers i Hart. I així és com, regularment, bé que no prou sovint, cada 3 o 4 anys, la natura suspira per Elvis Presley i la seu prec desesperat. Tots, d’alguna manera, compartim les paraules del rei del rock a les portes del nou any: demanant amb modèstia una mica de sort, sols davant l’astre lunar.

Dels timbres vermells

M’agraden els timbres vermells. Tenen alguna cosa que em recorda les ‘pelis’ d’espies d’abans, en un espai minúscul concentren totes les esperances d’un desesperat ‘Pla B’. Em fan pensar en la guerra freda i aquells telèfons que comunicaven Moscou i Washington permanentment. També eren de color vermell. No és casual. Passen coses, quan hom prem un d’aquests timbres. Tanmateix, el de la imatge, al carrer Barcelona de Granollers, es va quedar amb les ganes. És que em prenc massa seriosament els timbres vermells com per a trucar-hi frívolament.