
Dos dels parcs més grans de Badalona no tenen nom. O sí. Els presento: es diuen G-4 i G-5. No són dos prototips d’ordinador, ni el nom d’una exclusiva reunió de líders mundials. És el nom tècnic que un desganat enginyer els va posar fa uns pocs anys, uns mesos abans de la seva inauguració, l’any 2003. I així s’han quedat, pobres, trist esborrany del que havien de ser, tocats (i enfonsats) per la ironia de la burocràcia administrativa i la indiferència militant de molts badalonins per la seva pròpia ciutat.
El cas és que els dos espais sumen una superfície notable, de quasi deu hectàries. I si les sumem a les del Parc de Montigalà, amb el qual limiten, resulta que tenim una de les principals taques verdes de la ciutat. El que compta és la realitat del verd, no pas el nom amb el qual el coneixem, diran alguns. D’acord… D’acord? D’acord a mitges.
Què ha passat amb el G-4 i el G-5? Ens n’hem oblidat? O és que no ens importen gens? Aquest debat no és menor ni és un debat de perepunyetes. És un debat pertinent.
El nom de les coses és important, perquè el procés de posar-nos d’acord en la forma com ens referim a allò que ens envolta és també (i principalment) un procés per reconèixer i reconèixer-nos. Els dos parcs sense nom reflecteixen una ciutat que no es troba, quan es mira en el mirall.
No parlem de nomenclator, aquí. Tampoc parlàvem de nomenclator quan demanavem la plaça Pompeu Fabra o Alcalde Xifré. El debat, menystingut per alguns, era, i és encara, sobre com s’explica la ciutat: com es veu Badalona a sí mateixa i com es presenta fora del seu terme.
En realitat, Badalona deia moltes coses quan no ‘deia res’ de Fabra, el seu ciutadà més il·lustre; o de Xifré, l’alcalde afusellat pels feixistes. Allà on altres ciutats s’haguéssin espavilat a reivindicar i reconèixer les dues figures, nosaltres ens vam mostrar desmemoriats, desagraïts, insegurs de qui som (i que volem ser).
Malgrat el paternalista mig somriure dels opinadors de sempre i la volàtil visió estratègica d’alguns dels nostres polítics vam aconseguir remoure algunes coses: avui hi ha un compromís municipal per donar el nom de l’estació de metro al mestre Fabra i el de la plaça a l’alcalde Xifré.
Després de Fabra i Xifré (veurem com acaba la cosa, per cert), tocarà parlar del G-4 i el G-5. No us sembla?
Yes, minister + The West Wing + Teléfono rojo, volamos hacia Moscú? + The Queen (*)=
Hi ha dues menes de persones a qui no agradarà 

Quatre raons per anar a veure
Tots els que ens agrada veure cinema i compartir després les nostres impressions hem parlat alguna vegada de “pel·lícules petites”. És un lloc comú, i com a tal és terreny relliscós. ‘Petita’ vol dir modesta? L’adjectiu té a veure, doncs, amb la falta d’ambició? O bé només qualifica el pressupost de la producció? Les preguntes sempre acaben desmuntant les teories. També en aquest cas. Bé, bé. És que jo anava a començar aquest apunt amb la frase ditxosa:
1. 
