El dolç sadisme de l’espera

Et protegeixes rera un silenci amable i prudent. Series el perfecte jugador de pòquer, si no fos perquè has canviat les cartes per les llepolies. S’ha de ser molt fort per saber convertir la salivera punxant en el pessigolleig de l’anticipació. Surts de la pastisseria un dissabte al vespre amb la festa del sucre palpitant damunt una safata de paper. Has començat a entendre el dolç sadisme de l’espera, indicador inequívoc: et fas gran. I així deixaràs reposar les delicadeses guanyadores al marbre de la cuina, per degustar-les l’endemà, amb la dedicació de les hores tranquil·les: el diari desplegat damunt la taula, el pijama i les lleganyes.

Ja es veu: a la Pastisseria Hofmann, del carrer Flassaders, fan màgia de la bona amb un croisant de gerds, una roda, una napolitana de xocolata i aquell petit pastisset que quasi no surt a la foto.

Danger! Turistes!

El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.

"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.

L’atlas que batega

És el plànol d’una ciutat o és un cor trencat? Segurament, aquest òrgan ‘cridat’ a la ratlla d’un precipici per aquest ocellastre representa les dues coses al mateix temps. Eloqüent il·lustració, aquesta, pintada sobre tres rajoles i visible al principi del carrer Sant Pere Més Baix. Al capdavall, tot cor és un atlas: el mapa intrincat –com una medina, com els carrers d’un casc antic– on ens perdem i trobem a la vegada. Com podem saber que s’amaga al final del carreró: un cul de sac? la porta secreta als jardins del vell palau? El cor es cura amb la descoberta.

Els 69 del ‘no’ a Tiana

Recompte de vots a Tiana.

Són les vuit passades. És l’hora H del dia D. Els representants de la comissió organitzadora de la Consulta del 13-D de Tiana s’apleguen al voltant d’una taula. És el moment de donar compte dels resultats. Hi ha emoció, cansament i un sentiment compartit que és rar i és car, el de ser protagonistes. 1.496 vots per la independència, 69 en contra, 27 en blanc, 1 de nul. M’agradaria dedicar aquest article als 69 de Tiana, als 69 que van votar no. Explico els meus arguments, pels que ja han aixecat la cella:

A la ‘catequística’, seu principal de la consulta al municipi maresmenc, es van escoltar alguns (pocs, molt pocs) xiulets quan el portaveu de la comissió va repassar els vots negatius. Ben aviat van ser superats per un aplaudiment sincer. Bé, bé. Al capdavall, els que van votar que ‘no’ es van sentir interpel·lats en l’enunciat “està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la UE?”. Van dir que no a la independència de Catalunya, d’acord; però en anar a votar es van reconèixer en un país que es vol autodeterminar, en un país que vol decidir per ell mateix, vaja.

Els aplaudiments eren ben pertinents, per tant. Al capdavall, l’important del 13D no és tant el resultat concret de la consulta com la invitació a respondre a la pregunta: com t’imagines el teu país? Els 69 de Tiana se l’imaginen dins d’Espanya, però se l’imaginen com una unitat sobirana. Sobirana pel ‘no’, sobirana pel ‘sí’.

No es tracta tan de convèncer de la conveniència de la independència –això, crec, serà la conseqüència de tot plegat– com de compartir i ampliar l’espai de debat sobre el país i el seu futur.

Això vol dir que hem d’anar a buscar els ‘no’? Naturalment. De fet, la pregunta és una altra: ens podem permetre fer veure que no hi són? El miratge és llaminer, però no ens serveix. El debat sobre el dret a decidir ha d’arribar als no convençuts, i, a l’àrea metropolitana, no estic segur que, en un futur immediat, la forma més eficaç sigui fer-ho amb una papereta de vot on tota veu esdevé un ‘sí’ o un ‘no’.

Com podem ampliar la base del debat –llegiu: la base del país– des de Badalona o altres ciutats del cinturó metropolità? Organitzant una consulta a correcuita en un any d’eleccions i enmig de la divisió dels propis promotors? Ai, crec que no.

A Badalona –arreu del país, de fet; però a Badalona i altres ciutats metropolitanes especialment– la ‘lluita’ ha de ser la ‘conversa’. És a dir: cal abordar el diàleg pendent amb les diferents ciutats dins la ciutat amb vista a construir conjuntament una idea de país de tots. El repte és enorme, i irrenunciable. Com ho podem fer? M’agradaria discutir d’això mateix, a partir d’avui.

Tanmateix, aquest és un debat potentíssim i d’una gran complexitat (més i tot que l’organització d’una consulta puntual). Per sort, tenim espais on articular aquesta discussió –el moviment Badalona som tots, la Taula de Cultura…– i diferents projectes interessants i ben encaminats –el programa Quedem, la Festa Major Alternativa…– Aprofitem-los per construir la catalanitat d’avui.

I ara què?

A l’àrea metropolitana almenys… és hora de teixir complicitats entre les diferents formes de veure i viure el país. No pas de fer referèndums. Aquesta, crec jo, serà la nostra contribució al procés de normalització nacional. Si hi som a temps i trobem la manera de fer-ho bé.

La pàtria dels mots

Deia en Gabriel Ferrater: “mots que romanen, mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.” La lletra desplega el sentit en la mesura que es confronta amb l’experiència del lector. Llegir és una forma de veure-hi, una forma de ser al món. En realitat, en llegir, escrivim. Els mots romanen, nosaltres no: el llibre se’ns ofereix de nou perquè el poguem entendre. No tornem mai al mateix llibre, per tant, perquè mudem la pell contínuament i no som mai la mateixa persona. Però a la vegada, si convenim que un llibre no és més que el reflex de nosaltres mateixos en un moment donat, tots els llibres són d’alguna manera, el mateix llibre. Nosaltres i els nostres mots: una pàtria. Una pàtria particular.

* El vers de Gabriel Ferrater està extret del seu poema ‘Josep Carner’, que podeu llegir aquí. La fotografia mostra una paradeta de vell a Viena.

Aparicions en una paret mitjera

M’agraden les parets mitgeres. Són les plaques tectòniques d’una ciutat, el lloc on les peces d’asfalt i ciment es concedeixen un descans temporal, sempre expectants al següent moviment. Les ciutats es van fent així: imparables, incontrolables, bellament imperfectes.

Aquesta paret mitjera, sobrevinguda per l’enderroc d’una finca, es troba a Portbou i ha estat beneïda per una intervenció d’alt voltatge artístic, a càrrec d’un equip de graffiteres ben actives a Barcelona. Les Btoy i Sakristan. Les seves reconeixibles figures s’apareixen per interpel·lar-nos: les pedres de la ciutat són sempre pedres humanes. Ens contenen, ens expliquen. Allò que vam construir i allò que vam destruir.

Més informació, aquí.

El llapis i la mnemotècnia

Esborro la convocatòria d’una reunió i afegeixo una cita imprevista. Poso un interrogant al costat d’un dinar de feina i després el faig desaparèixer. Enllaço amb una fletxa una adreça i un nom i subratllo una paraula o dos. Unes hores després torno a aquestes mateixes paraules i les acompanyo amb un telèfon escrit amb lletra de formigueta. Amb la diagonal d’una línia determino que la feina ‘ja està acabada’ i en encerclar aquella frase és com si em prometés: ‘això no t’ho pots saltar’. Així ho faig un cop i un altre. I les vegades que convingui. No m’agrada entendre la meva agenda, m’agrada que la meva agenda m’entengui a mi. Escriure en llapis és en realitat una tècnica de memòria. El recordatori que cal estar sempre preparat per a qualsevol eventualitat.

Happenings costumistes

“Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d’un «Sud Global», tenyida d’un exotisme d’obligada mediterraneïtat. I així n’aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d’identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar a la uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d’un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s’hi passegen.”

Del manifest revulsista nord-català signat a Perpinyà el juny de 1998 per Pascal Comelade, Aleix Renyé i Joan Lluís Lluís. En la imatge, un detall d’una atracció infantil a Cotlliure, a la costa vermella, a la Catalunya Nord.

Un malson per al redactor de titulars

(…) El titular de sortida arrenca amb força: la cimera que ha de salvar el món (diguem, per exemple); el de sortida arriba desgastat i ple de blaus, esbufegant: els líders no fan la feina, tot plegat és l’embolic de sempre! Això no serveix per res. És el de sempre. L’aperitiu ens ha tret la gana per dinar… El ciutadà desconnecta. (…) Continueu llegint l’article a Sostenible.cat.

L’Streep és l’Streep (si més no, això)

Captura-de-pantalla-2009-12-02-a-las-18.03.27He passat la meitat de la meva vida amb ‘criteri’ cinematogràfic odiant Meryl Streep i l’altra meitat, estimant-la. Però l’Streep és l’Streep, què voleu?, no és una actriu que s’adapta als papers, els papers s’adapten a ella. Una actriu de raça, vaja, de mètode, diríem, de la vella escola. Aparteu les criatures… això és una estrella. Però una estrella llunyana, que és la forma elegant de dir una estrella en declivi. Oblidada per un Hollywood més pendent dels vídeojocs que de tenir cura dels seus actius; l’edat i els físics singulars –aquest nas, aquestes caderes…– incomoden a un mercat capritxós. La Kidman va passar pel quiròfan i s’ha fet adicta al botox, és el pacte amb el diable. Convertida en una dona sense edat ni defectes (sense interés, diria jo), ha estat beneïda pels directors de càsting. L’Streep ho té més difícil. Per això cal reivindicar-la ara més que mai, a ella i a les actrius com ella. Fins i tot quan la indústria la condemna al premi de consolació, el secundari carismàtic, fins i tot quan, mal dirigida per Norah Ephron, a l’oblidable Julie&Julia, fa una interpretació que ratlla la impertinència. Fins i tot així, l’Streep és l’Streep.

Norah Eprhon, una directora que sempre sembla que farà una pel·lícula que valgui la pena, però que no acaba fent mai. Això, però, ja serà tema d’un altre post.