Una caixa de llapis de colors

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 09 de juliol de 2010] 

“Que fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”

Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”.

El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.

* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?

Contrast de banderes

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 6 de juliol de 2010]

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys).
… El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

 

Em trasllado

Ha estat un bon any. Aquest blog que llegiu ha passat una mica més de 12 mesos amb la gent de Mesvilaweb: en aquest espai m’he sentit acompanyat i comfortat per lectors àvids i exigents. L’àlbum de retalls ha sortit a la llum (malgrat abans havia passat una llarga etapa a la plataforma blogger) a la ‘casa virtual’ iniciada per en Vicent Partal i l’Assumpció Maresme fa una colla d’anys. Gràcies per l’acolliment. Però inquiet com sóc, avui en començo una tercera, d’etapa. És amb la gent de Time Out Barcelona: tot un repte professional. Continuaré fent xarxa en el portal d’aquesta capçalera. Ens veiem, si us ve de gust, allà.

El silenci del mirador

En aquesta talaia privilegiada sobre el brogit del Raval, el silenci es fa estrany. El Barceló Raval ofereix en la seva terrassa mirador una vista 360 graus de la ciutat. L’estructura de l’edifici –dotat d’una segona pell en forma de malla– impedeix contemplar el carrer i la seva palpitant realitat però en canvi permet veure els edificis llunyans amb absent serenitat. Vet aquí aquest flamant nou edifici per a la nova Barcelona, metàlica torre d’ivori, desvergonyida excepció, en un Raval que sembla atrapat en una llarga ‘ressaca’.

Que la informació és com l'alcohol

Et mires el teu ‘inbox’ amb terror, com si fos una selva fosca i xisclaire, mentre et preguntes quant de temps fa que no apagues l’ordinador. El cap de setmana fa temps que ha deixat de ser aquella habitació amable en la que hom esperava poder fumar en pipa i col·leccionar segells per ser un volàtil estat mental conjugat en condicional. Al metro, quan tanques els ulls, és com si fessis zàpping entre les coses que no faràs. No és que no sàpigues què fer, és que no temps temps per fer-ho tot. Et pots morir de gana. Et pots morir d’un empatx. Que la informació és com una beguda alcohòlica, que sempre en vols més, i a vegades ja no saps ni perquè. En el fons la feina del periodista, com la del barman, sempre ha estat la d’administrar-nos amb subtil ofici –un gota gota i un bon esmòquing– la nostra ànsia de saber més. La premsa anglosaxona es devia inventar el format de ‘llista’ (a les quals és tan aficionada!) per ajudar en aquest procés de selecció. Els 10 homes més rics, les 10 ciutats més boniques, els 10 millors directors de cinema, les 10 capçaleres més influents, els 10 llocs que has de conèixer… o els cinquanta millors plats i els llocs on menjar-los. Precisament: “The 50 best things to eat in the world, and where to eat them” és l’article publicat per Killian Fox a l’Observer britànic aquesta setmana. L’article és prou curiós (i molt discutible). Els estressats, però, han de saber que hi ha tres plats que es poden menjar a prop de casa; dos a Barcelona –patates fregides a la Cova Fumada, de la Barceloneta, i tapes, a Cal Pep, a la plaça de les Olles– i un altre a les Illes –porc, a Estellencs, Mallorca–. Tic-tac… el temps corre! Encara te’n queden 47!

El cel de les sabates

Enigmes d’asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés –no està específicament senyalitzat– hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats… perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).

Lliçons de fotografia a Arenys de Munt

Dilluns, en algun despatx de Madrid, algú obrirà el diari i somriurà satisfet davant dels crits capturats en una foto, a Arenys de Munt. El ‘problema’ català reduït a un enfrontament d’irreductibles extrems; de ‘radicales’, per prendre l’exprsessió gens innocent dels mitjans espanyols. Perquè això de la independència fa soroll, i crispa, i porta a empentes, o sinó a coses pitjors, que fins i tot ha tret les àguiles al carrer. Les persones que no coneguin la realitat del nostre país, pensaran que dos no es barallen si un no vol mentre es pregunten ¿on és el que ha de separar els dos nanos enganxats en la baralla al pati de l’escola? Dilluns, de cara a bona part d’Espanya i potser també per a alguns dels nostres conciutadans, l’independentisme haurà estat immortalitzat jugant al joc de contraris amb el falangisme. I això no és així. Perquè la consulta d’Arenys no és per la independència, és per la democràcia; perquè per cada ‘feixista’, hi ha milers de demòcrates i perquè, principalment, aquesta no és una discussió d’extrems. Vegem: un partit –ejem!– que no representa ni un 0,01% d’Arenys, coartarà la llibertat dels vilatans a dir el que pensen (no a fer el que pensen, que la diferència no és menor). La Falange no és més que una caterva de llunàtics però ha guanyat un protagonisme sobredimensionat, i més quan el que ha impulsat els promotors de la consulta respon a l’anhel de moltíssimes persones i té una traducció polític rotunda. Però la foto, ai las, mostrarà només dos que es barallen. I aquest és un missatge gens innocent, el dels extrems irreconciliables, en un moment en el que l’independentisme es normalitza com a opció política plausible i cívica. La Falange és, per tant, un instrument al servei del gran fotògraf, el que fixa la normalitat. Queixem-nos, enfadem-nos… clar. Però no oblidem que la realitat es fa així, fixant imatges en la retina. Apuntem-nos a un curs de fotografia. Però ràpid, eh?

* Excel·lent l’article de Saül Gordillo a l’Avui d’aquest dijous. 

'Ho veig tot!'… i sort!

Hi ha dos tipus d’afeccionat al cinema. El que s’espanta davant d’un cartell i un títol com ‘Resacón en las Vegas’ i el que no. Jo sóc dels que no s’espanten, bé que això m’ha fet perdre una quantitat gens menor d’euros i hores. Entre els meus amics corre la fundada però incompresa fama de que ‘ho veig tot’, com si això fos un problema! Bé, doncs resulta que ‘Resacón en las Vegas’, ‘The hangover’, en el seu títol original, és un intent estimable, i en part reeixit, de comèdia, de bona comèdia. Vegeu els tres ingredients: actors (espectacular Zach Galifianakis), ritme (propiciat per una intel·ligent estructura en forma de feedback) i incomoditat (aquí es discuteix, amb acidesa i humor, el sentit del matrimoni). Llàstima que la bona tensió que el director Todd Phillips imprimeix a la pel·lícula flaquegi en els minuts finals, que és, al capdavall, allà on es balanceja l’èxit d’una pel·lícula. El que no espatlla Mike Tyson en el seu patètic cameo, ho arruïna un desenllaç esllanguit i tou, d’un moralisme insultant. 10 minuts abans del final, The Hangover era una de les millors comèdies de l’any. 

Aposta pel vers

UP, com Wall-E, comença amb uns primers 40 minuts d’una bellesa abrumadora: l’àvida gosadia del perquè no? es tradueix en dues històries precioses, d’entremaliada simbologia. En la primera: un avi que converteix el dol per la mort de la dona en un viatge interior, una mena de cerca del temps perdut (dictada per Howard Hawks, no per Marcel Proust). En la segona, un robot que s’enamora del seu model avançat i que salva el món al ritme d’un cursi musical enllaunat. Les dues últimes produccions de Pixar fugen de les convencions per crear-ne de noves desafiant les lleis del màrqueting més elemental (i mandrós): que una pel·lícula amb ‘vell’ no funciona i que no es pot deixar sense diàleg una hora de metratge. UP i Wall-E són l’aposta majúscula per la història i el vers. També són el fruit d’anys de feina i d’una tecnologia prodigiosa que en el cas d’UP porta el 3D a desencaixar totes les mandíbules. Però el seguent nivell no és només el de l’excel·lència tècnica, és, principalment, el de la invisibilitat. L’efecte especial ja ni es nota. El tenim, per fi, al servei a la història.