Les històries petites

Les persones que ens movem en el món de la comunicació ambiental almenys un cop al mes ens trobem una persona que ens ve amb la idea de fer un programa de ‘consells’, allò que els anglosaxons en diuen, molt més econòmicament, ‘tips’. “És que la gent està molt confosa, és que hi ha molta desorientació… ens cal alguna cosa que, de forma breu i concisa, resolgui dubtes i malentesos”. “Què es recicla i què no, -continuen dient-, com es fa el compost?, hem de desendollar els aparells elèctrics?, és possible fer vacances sostenibles?, quina nevera em compro?” La llista és enorme i ostensiblement aclaparadora. No sé si el remei és pitjor que la malaltia, en aquest cas. Volíem ajudar i acabem amb un important dessossec. Hi ha tantes coses a fer, i en tants àmbits! Els petits gestos són importants, clar; però n’hi ha molts, de petits gestos, la nostra quotidianitat n’és plena, de petits gestos. Aquesta mena de llistats fan por, i la por és poc pedagògica. “Això sí” / “això no”… tot plegat ens recorda massa una versió moderna dels llibres d’urbanitat d’abans. [continueu llegint l’article a Sostenible.cat]

El fantasma de Piet Mondrian

La nostra mirada sempre està condicionada. Aquesta foto evidencia que quan mirem pel visor de la càmera construïm, que quan fem una foto no mostrem com són les coses, sinó com les veiem. Que els objectes i els paisatges no parlen a través d’una imatge, sinó que és la nostra veu la que se’n projecta.
Des de la torre d’alta mar del port de Barcelona, fa uns dies em va semblar veure el fantasma de Piet Mondrian.

On abans es preguntava, aquí sentencia

Lio embarazoso, Supercolgados, Vírgen a los 40 años. Són els títols de tres de les pel·lícules dirigides per Judd Apatow (més informació aquí). És veritat que els seus títols en anglès són una mica més presentables (Knocked Up, Superbad i The 40 year old virgin), però vaja, que no és estrany que Appatow generi totes les (previsibles) reticències en el públic abonat als Verdi i Renoir de torn. Però és una llàstima, perquè Appatow, bé que un cineasta irregular i una mica maldestre, és, avui, el lúcid observador d’una generació –la nostra?– que habita en un còmode purgatori, entre l’adolescència i l’edat adulta. Apatow se serveix d’un humor barroer i atropellat, que atempera magistralment amb ingredient secret, de regust agredolç. Són, les seves, comèdies tristes, que són les millors comèdies, de Woody Allen a Billy Wilder.

Avui s’estrena Funny People (traduïda aquí amb un Hazme reír). Malauradament, però, el director nordamericà es posa seriós, massa seriós. Funny People és la seva pitjor pel·lícula. Allà on abans se servia d’uns punts suspensius aquí abusa dels punt i final molt més grandiloqüents; allà on abans es preguntava, aquí sentencia. Allà on donava la volta a la moral, aquí s’hi sotmet mesell. La pel·lícula, a més, avança amb peus de fang. No hi ajuda Adam Sandler, amb una actuació plana. Veurem a la seguent… Potser Apatow s’ha fet gran (i avorrit).

El Japó que no sorprèn

Algunes crítiques de cinema van acompanyades d’una disculpa. I sinó d’una disculpa, sí almenys d’una justificació. L’altre dia, al sortir de veure El mapa de los sonidos de Tokyo, d’Isabel Coixet, vaig publicar un breu apunt al meu twitter i al meu Facebook. ‘Sempre recordo massa tard com em costen les pel·lícules de la Coixet’. L’apunt era una forma elegant de dir que no m’havia agradat la pel·lícula, era una mena de disculpa. Però no només això, era també una forma d’explicar –també a la meva acompanyant, especialment a la meva acompanyant– una determinada predisposició, o una determinada ‘mala’ predisposició. Les pel·lícules de la Coixet em costen, sí, per tots els arguments habituals entre els seus escèptics (sóc un cas típic, en això): que si la petja de la publicitat en les imatges, que si l’afectació en els títols, que si l’ambició dispersa dels seus arguments. I arribats a aquest punt, hom potser esperaria un educat: ‘El mapa de los sonidos de Tokyo’ és una pel·lícula d’Isabel Coixet, per bé i per mal.

Però no. Perquè les pel·lícules de la brillant directora catalana sempre m’han interessat, malgrat tot. 

 

Totes menys aquest ‘viatge’ al cor del Japó, encarcarada història d'”amor foux”, que m’ha recordat més als textos de ‘Lonely Planet’ que a la serena bellesa de Yasujiro Ozu, que a la torbadora mirada de Takeshi Kitano. He vist, en el film, un Japó previsible, el Japó que imaginen els meus ulls, els ulls d’un occidental. La pel·lícula no m’ha incomodat (com aconsegueix Mishima en la seva obra) ni m’ha encuriosit (com em passa en les de Murakami). És clar que la Coixet no en té la culpa, de no ser japonesa. Però per això em va semblar més apropiat el que va fer Sofia Coppola a Lost in Translation: convertir el Japó en el paisatge incomprensible, la frívola anècdota, el fred decorat en el cor del viatger. Reconeixia així, la Coppola, que tampoc és japonesa, que s’havia perdut en l’intent, que s’havia perdut en la traducció.

El setembre és com el dilluns

El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M’omple d’una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan

hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado

pongo una de mis caras más miserables

guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.

La parella i l'artifici, versió original (subtitulada)

Totes les pel·lícules tenen aquell moment definitori. Pots aïllar una línia de diàleg, pots capturar una sola seqüència. Només cal que, després, la presentis en format solista. Si has sabut ‘caçar’ el moment, només amb quatre paraules, o amb uns pocs segons, pots sintetitzar tot un llargmetratge. V.O.S, la pel·lícula de Cesc Gay que encara es pot veure a les cartelleres de la ciutat –un símptoma saludable que no ens hauria de passar per alt– té aquest moment quan els dos protagonistes d’aquesta pel·lícula dins d’una pel·lícula es pregunten sobre com ha d’acabar el film. La discussió es mou hàbilment en l’artifici propiciat per un guió que juga a barrejar constantment la ficció i la no ficció. Com ha d’acabar, doncs, la pel·lícula? Com ha d’acabar, per tant, la seva història? Els dos personatges van discutint: és pertinent un final feliç, bé que trampós i no molt fidedigne? O cal restar fidel a la veritat, l’aspra veritat?

Cesc Gay, que es basa en l’excel·lent text de Carol López, aborda amb lucidesa les relacions de parella perquè ens n’il·lumina les tramoies. La ficció, –la pel·lícula, en el cas que ens ocupa–, és un artifici. Però la societat també és un artifici, perquè el joc d’expectatives i interessos se sustenta en una complexa estructura de convencions i pactes –n’hi diguem feina, amistat, parella…–. Per tant, quan els dos personatges es pregunten per la manera com acabarà la pel·lícula, estan definint com és la seva relació, com és per a ells i com és per als altres. I això és una cosa que, de forma més subtil, o en tot cas menys conscient, tots fem en moltes ocasions. El director torna a demostrar l’habilitat per parlar-nos de coses importants, aquest cop servint-se de la carícia efervescent (però no naïf) de la bona comèdia romàntica.

Cinc blogs per descobrir

Blog Day 2009

Avui 31 d’agost és el Blog Day: aquests són els meus cinc blogs recomanats segons les normes de participació d’aquest esdeveniment mundial. Hi ha tants blogs interessants… però he hagut d’acotar la meva selecció a cinc. He decidit enllaçar a blogs amics que es mouen a la xarxa amb discreció (bé que amb eloqüent qualitat) i que, per tant, potser no coneixeu. Si el Dia del Blog és la gran festa de la blogosfera jo, avui, em permeto venir acompanyat d’alguns amics. Crec que us agradaran.

L'estiu, que es va acabant…

Vista espectacular del golf de Roses des de l’Escala, a principis d’agost: ja es veu, la ‘vie en rose’, quan era “vida”, i quan era “rosa”. La foto és desafiadorament oportuna per a un dia intens i un pèl atropellat. La tardor comença a conspirar en el brmmm del motor dels cotxes i el riiing del telèfon, que ja ha recuperat la impertinència. Resulta que aquest matí, m’ha semblat veure un tros de setembre que s’amagava rera un fanal.

A la platja (sèrie completa)

[POSTALS ESTIU 09] A continuació, la sèrie completa de frases –que durant uns dies he anat penjant al meu twitter— i que he titulat no gaire imaginativament ‘a la platja’:

  • Juguen a fer un castell a la sorra. L’un pateix cada cop que ve una onada, l’altre ansia el moment de l’ensulsiada.
  • Hi ha aquest home que mira l’horitzó. Té les mans creuades rera l’esquena. Està de vacances dins les vacances.
  • “Mira que t’he comprat, carinyo…” -diu ell amb un somriure impacient davant d’un enorme tauró inflable.
  • Estirada cap per avall, juga a mirar el seu company ara amb un ull, ara amb l’altre. Somriu, però quasi ningú ho nota.
  • Té les mans rera el cap i mira enlaire: un tros de sol i la ‘sombrilla’ de la tieta. El cel vestit amb camisa hawaiana.
  • Sempre m’ha agradat imaginar on els agradaria trobar-se en obrir els ulls a les persones que juguen a fer el mort al mar.
  • Quan acabi de desplegar totes les coses que du dins la bossa, ja serà l’hora de començar a recollir-les.
  • La melodia comença en un ‘politono’, salta a l’ipod, bota sobre el transistor i acaba als llavis d’un xiulador distret.
  • Estén la crema. Amb cura. Una ombra blanca en la pell de l’altre delatarà qualsevol descuit. Vet aquí la por preventiva.
  • El pintor no fa vacances. Es va mirant la sorra: allà on altres hi veuen tovalloles, ell hi veu un acolorit ‘collage’.
  • Les pilotes són planetes i els matalassos inflables, catifes voladores. I la música dels nens quan juguen, una pista.
  • En realitat, hi ha icebergs amagats a la sorra i molts titanics que naufraguen sense gosar espatllar la postal.
  • El xiringuito és millor com a ‘ideal’ que com a ‘realitat’.