Aquest agost, el Govern de la Generalitat ha demanat formalment als ajuntaments que intensifiquin el seu compromís amb el Pacte Nacional per la Llengua. Els municipis són l’administració més propera a la ciutadania i, per tant, argumenta l’executiu, tenen un paper fonamental en la promoció del català. Des de la proximitat, diu la teoria, es poden detectar necessitats específiques, generar complicitats amb el teixit cívic i desplegar accions concretes que facin del català el que ha estat i ha de continuar sent, un instrument de cohesió i d’oportunitat.

Tot un repte, passar de la ‘teoria’ a la pràctica, i més en un municipis com Badalona, que trenca tots els motlles, i en què la llengua del país viu una realitat precària tant pel que fa al seu ús social, com a la dificultat que les persones que la parlen habitualment tenen per exercir els seus drets lingüístics.  

El Govern proposa, entre altres mesures, que cada ens local designi un responsable polític per liderar les polítiques de llengua, que s’impulsin plans locals adaptats, que s’incorporin clàusules lingüístiques en la contractació, que s’asseguri el compliment de la normativa i que els treballadors de l’Ajuntament i tots els seus serveis respectin els drets lingüístics dels ciutadans. També anima a crear taules locals, enteses com a espais de coordinació amb el teixit associatiu, educatiu, cultural i econòmic. La comunicació oficial enviada als consistoris inclou, finalment, una moció perquè els plens municipals aprovin la incorporació de cada ajuntament al Pacte. (continua)

Suposem que l’Ajuntament de Badalona, almenys, haurà entregat un justificant de recepció de la carta… i potser és tot el que podem esperar perquè la ciutat afegeix a la seva realitat social, –no gaire diferent de la d’altres municipis metropolitans–, la seva singularitat política: hi governa amb majoria absolutíssima (amb 18 dels 27 regidors) el PP, que no va signar el Pacte Nacional de la Llengua i amb actituds recurrents i ben arrelades d’atac a la diversitat cultural del país. 

El mes d’abril passat, el govern del PP va tombar al ple una moció d’ERC que instava a vetllar pel compliment de la Llei de Política Lingüística al comerç local. Els populars, amb majoria absoluta, van justificar la seva oposició en el rebuig a sancionar petits establiments, arran d’un cas recent en què un botiguer va ser multat per lliurar tiquets només en castellà. La polèmica va deixar en un segon terme el que era essencial: garantir els drets lingüístics de la ciutadania i acompanyar el comerç perquè pugui complir amb la normativa. El que va passar a l’abril no convida precisament a l’optimisme a Badalona, almenys pel que fa a la implicació del govern local. 

Les dades de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics confirmen una tendència a la baixa en l’ús social del català i mostren la necessitat d’accions transversals també, i potser en especial, en una ciutat com Badalona. Independentment del que vulgui fer el govern local –als partits polítics correspondrà valorar si val la pena presentar la moció proposada pel Govern al ple municipal– de feina n’hi ha per a tothom, perquè la normalització de la llengua és un repte de país, no només una qüestió administrativa i institucional. 

Òmnium Cultural, amb iniciatives com el projecte Vincles o la campanya de l’esport i el català; així com propostes com la dels promotors de la campanya Jo mantinc el català amb la qual s’han compromès moltes persones, posen l’accent també en la dimensió comunitària i personal de la llengua: mantenir-la viva depèn de polítiques (i lleis), però també d’actituds quotidianes. És important remarcar igualment la feina d’entitats aliades com Plataforma per la Llengua, per cert, amb nucli local actiu a la ciutat. 

Totes aquestes iniciatives necessiten mans i voluntaris… i tenen les portes obertes a la col·laboració.

Un aspecte fonamental és l’accés a l’aprenentatge. Sense suficients cursos de català, en horaris compatibles i amb recursos adequats, qualsevol política es queda curta. Entitats com Òmnium i el sindicat de manters han denunciat que aquest dret no sempre està garantit (s’explica bé amb la campanya https://peratothom.cat/). No es tracta només d’exigir, sinó també d’oferir opcions. Cal entendre les dificultats estructurals que tenen alguns col·lectius per accedir a la llengua i oferir-los suport real. L’oferta de cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística arriba aquesta tardor per primera vegada a les 40.000 places en un sol trimestre, és un bon pas, però en calen més. 

Com assenyalar el que no va bé sense caure en un descoratjador catastrofisme? Com subratllar incompliments i faltes sense estigmatitzar o acusar injustament la baula més feble del sistema? Vet aquí un exercici indispensable: el de trobar el just equilibri entre la queixa i la proposta, l’exigència i el reconeixement de la diversitat i les seves complexitats en un sistema amb tantes desigualtats com el nostre.

El coneixement i l’ús del català són un dret dels catalanoparlants, però també un factor d’oportunitat per a veïns i veïnes que habitualment s’expressen en altres llengües. Per això la política lingüística ha de ser una política de cohesió, de creació de comunitat i d’enfortiment de la ciutadania. Per això la política lingüística ha d’articular-se com una proposta cívica d’inclusió, més que no pas fiar-ho tot a la via sancionadora (justificable en ocasions concretes, però poc productiva en altres casos).  

Una taula cívica podria treballar transversalment aquests aspectes i ajudar a fer confluir administració, entitats i ciutadania en propostes de suma per la llengua. Òmnium hi pot jugar un paper, és clar, però no pot ser l’únic actor. De fet, abans de l’estiu, l’entitat ja va convocar una trobada amb el Consorci de Normalització Lingüística, la Federació d’Associacions de Veïns, la Federació d’AMPA i la Plataforma per la Llengua, entre d’altres, per parlar del projecte Vincles. A partir d’aquesta experiència es podria bastir, potser, un espai estable de treball compartit.

No cal esperar gaire del govern local actual, que en qüestions nacionals tendeix a “nedar i guardar la roba” per evitar polèmiques que puguin erosionar el seu relat de transversalitat. Però que el PP a Badalona es faci el cínic despistat amb la llengua no excusa la nostra inacció. És important que el debat sobre la llengua entri a l’agenda política badalonina, on avui és pràcticament absent, i més quan els partits que han donat suport al Pacte Nacional per la Llengua van tenir la majoria dels vots en les darreres eleccions al Parlament a la ciutat (juliol de 2024). Concretament, un 53% dels suports, un percentatge que s’enfila a set de cada deu vots (68,8 %), en el cas de sumar a aquest bloc Junts i CUP. 

+Article publicat al Línia, disponible aquí.