20 anys de la Roig: els presents segrestats

Recupero aquesta fotografia del 2007 com la meva contribució a l’homenatge blocaire a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort.

L’acompanya aquest oportú text de Carme Riera, publicat al número 1 (1995) de Lectora: revista de dones i textualitat “Roig va deixar en morir el projecte d’una novel·la en la qual un seguit de dones havien d’observar Barcelona des de l’Edat Mitjana fins avui. I a l’última part de ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, que es tanca amb el títol de ‘Finestres, balcons i galeries’ repassa les finestres de la ciutat de Barcelona –de la finestra gòtica, la finestra coronella, fins la ‘tribuna’ del segle XX– i en elles observa: un ull que mira a través d’un ull fet per mirar. Retina i infestra tenen el mateix angle de focalització. Des d’aquestes finestres altres dones miren la seva ciutat: “vaig començar a imaginar-me” –escriu Montserrat Roig– “totes aquelles mirades de dones, la percepció visual de les quals a penes si ens ha deixat algun rastre. D’alguna manera, les ciutats prenen part de la seva història, de la seva memòria”.

La dona immòbil de la foto ens interpel·la, tot incomodant-nos una mica; la seva mirada indesxifrable és, potser, la de tants altres presents segrestats. Avui, encara.

La gent, la terra i el mar: adéu a ETA

“És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d’aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.”

Fragment d’El País Basc, de Raimon. Oportú, un cop més, arran del Cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, anunciat ahir dijous, 20 d’octubre.

Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit.

A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d’un tret al clatell el 21 de setembre de l’any 2000; uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l’atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l’arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.

I ara, temps per la política. Per fi.

Sempre hi ha un home dibuixat

Sempre hi ha un home dibuixat. El trobarem a la cantonada més amagada i si hi parem esment, cosa que no passa sovint, ens agradarà pensar que en el seu cas el traç substitueix l’ànima, i que la seva feina és, senzillament, ser allà fent allò que nosaltres convinguem. La ciutat és plena d’esclaus invisibles. Aquest el vaig trobar al carrer Comtal, al cor de la Barcelona Gòtica. Anava fent –el què, importa poc– mentre, pocs metres, centenars de persones omplien i buidaven botigues en el bell i fatu stop-motion que és una ciutat un dissabte a la tarda.

Com ha acabat una foto meva exposada al CCCB?

“Com és Barcelona avui i com la veuen els ciutadans que hi viuen? La presentació de l’obra fotogràfica de Josep Brangulí ha servit d’estímul per dirigir noves mirades a la Barcelona de principis del segle XXI. El projecte Barcelona: 2000-2011 presenta la visió que fotògrafs actuals tenen sobre la ciutat i els temes que Brangulí va fotografiar.

“Quins i de quina magnitud han estat els canvis en el paisatge urbà, polític i social de la ciutat, durant la primera dècada del segle XXI? Els ulls i les mirades dels fotògrafs d’avui han reconegut edificis i carrers d’ahir i ens mostren una altra Barcelona, que contrasta amb les imatges històriques de Brangulí.

“Les fotografies que s’exposen s’han obtingut gràcies al projecte participatiu en línia del CCCB i Barcelona Photobloggers: Brangulí va ser aquí. I tu?”

Mar de Vellut, una fotografia meva capturada des del galliner del Liceu els minuts previs a l’inici d’una representació, ha estat seleccionada en aquest projecte com a finalista. Han estat prop de 5000 fotos presentades, de les quals el jurat ha escollit deu guanyadores, que es poden veure com a epíleg de l’esplèndida retrospectiva a Brangulí al CCCB, prorrogada per cert fins a principis de novembre. Les finalistes es projecten en el mateix espai, moment que mostra, precisament, la foto que il·lustra aquest apunt.

Així és com ha acabat una foto meva exposada al CCCB. M’ha fet molta il·lusió, no cal dir-ho.

“Aquell petit món…”

“Aquell petit món, vegetal, animal i humà, (…), voltat dels conreus, i dels canyars i les zalzaeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant una cola d’anys la pedrera moral i poètica, d’on jo vaig extreure material per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència”. Aquest és un fragment de les “Memòries” d’un dels grans escriptors catalans, Josep Maria de Sagarra, del qual avui es compleixen 50 anys de la seva mort.

“Aquell petit món” era Santa Coloma de Gramenet, on el poeta, escriptor i dramaturg va passar llargues temporades quan era petit. La Santa Coloma de Sagarra i l’actual tenen poc a veure –ho reconeix el mateix Sagarra quan parla de suburbi babilònic en contraposició a l’immens regadiu que era a principi de segle– però la comarca, tan diferent avui, certament; és plena ara com aleshores de petits móns i d’incomptables castells imaginatius. Només cal saber trobar-los.

* Per cert, la foto és de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Està feta l’hivern de 2006.

Reinventar-se, l’obligació permanent

És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural.

Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.”

L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.

Passant pel carrer del Porvenir

Seré, bellíssim. Aquest gran ull es mira Badalona, com volent consolar-nos. El rostre tranquil contrasta amb la fressa de les cotxes de l’autopista, des d’on és vist de resquitllentes per milers de conductors, cada dia. Jo, potser tu.

A peu de lateral. Aquí, al barri de Coll i Pujol, la fressa arriba una mica esmorteïda i tinc més temps per contemplar-la. Miro al meu voltant. Hi ha molts solars abandonats, en aquesta part de la ciutat: els carrers s’entrelliguen tortuosos, com si no sabessin on anar. Torno a mirar-me la noia pintada per Jorge Rodríguez Gerada dins el projecte Identitat(s) i li envejo aquest posat confiat. Enfilo el camí de Morera, el barri on visc, passant pel carrer Porvenir. El sentit de les coses el trobes, ben sovint, en el lloc més inesperat.

Pescador de capvespre

La seva mirada i el meu objectiu es creuen. Es queda palplantat uns segons davant meu i ‘clic’, faig la foto. Ell pesca amb una llarga canya i jo amb una camera que duc a la butxaca. L’hora suau d’un vespre del final de l’estiu. Cerca agraït la fugissera llum de les escames d’un peix. No ens separen tantes coses.