A continuació un article publicat el novembre de 2001, fa 19 anys! a la secció que vaig tenir durant alguns anys a El Punt amb el nom de ‘La Crònica Urbana’. Gairebé dues dècades després, trobo que fa bona parella amb aquesta peça de la Maria Sisternas a l’ARA: tan ella com jo, amb tots aquests anys de diferència (i mira que han canviat coses!) citavem l’arquitecte de Badalona Alfons Soldevila com a exemple d’audàcia, “una de les grans aptituds de la bona arquitectura” i de compromís social. Aquí va l’article com va sortir publicat aleshores al diari:

Sense parets (25/11/2001)

La nostra política d’habitatge és covarda i poc imaginativa. Ho apuntava així en una crònica anterior: podem i hem d’assajar solucions menys rígides, més ambicioses, respecte el nostre injust i per això ben sovint cruel parc immobiliari. Un parc que creix més enllà de la ciutat seguint un model gens sostenible i que no satisfà gairebé ningú, excepte els que se’n omplen les butxaques.

La política pública d’habitatge tampoc no s’allunya gaire d’aquest model expansiu i unidireccional. Fa uns pocs anys, el nostre prestigiós i oblidat arquitecte Alfons Soldevila va quedar fora del projecte per fer habitatge social a Montigalà perquè el projecte que presentava era massa agosarat. Però Soldevila no defensava cap idea quixotesca, només intentava respondre una pregunta: totes les cases han de ser iguals? una casa és alguna cosa més que un lloc on dormir o menjar, és també a la ciutat dins la ciutat, el país dins el país. El paisatge que contemplem finestra enllà conforma, segurament, la visió més íntima del que és per nosaltres el lloc on vivim. Una casa, a més, mai no és una illa, sinó que forma part del continu de la ciutat ens recorda que no estem sols.

Com retratava minuciós i irònic Tati, o Hitchcock, més malpensat i murri, en una casa descobrim un petit cosmos entranyable o inquietant, en tot cas sempre ple de vida. I això tant si l’observem en la seva estructuració vertical –l’edifici, la piseria, el bloc–, com si Continue reading →