“A la vida de tots els nois sempre hi ha un moment en què per primer cop giren l’esguard cap a la vida passada. És possible que aquest sigui l’instant en què es creua la línia de l’edat adulta. El noi passeja per un carrer de la vila. Pensa en el futur i en el lloc que ocuparà al món.” Aquest fragment és de Winnesburg Ohio, la novel·la de Sherwood Anderson que el Cercle de Viena ha publicat fa uns pocs mesos i que compta amb una acuradíssima traducció de Francesc Parcerises (tot un luxe, d’altra banda). Són unes línies que parlen amb senzillesa del pas de la vida, de com canviem, les persones; i també, tot i que això ja no és tan evident en les quatre paraules escollides, d’allò que representen “els llocs”. “Winnesburg, Ohio” és un retaule de personatges inoblidables (llegim a la contraportada) i també la història d’un lloc i un moment: un espai, un escenari. Els Estats Units que, camí de l’oest, entraven al segle XX –la novel·la va sortir publicada l’any 1919–, tot construint un nou paisatge humà. Aquí trobem, amb la ploma poc artificiosa d’Anderson, les narracions que fan un indret, el fresc de la petita història, la llegenda quotidiana. Allò que conforma un petit poble (podria ser el teu, fins i tot tant de temps després). Perquè hi ha alguns llocs que es van repetint, gens casualment, en moltes de les narracions i que són propis, d’una manera o altra, de tot assentament humà. La ciutat imprecisa (allà on acaben els carrers i comencen els camps i les granges); el que hi ha a l’altra banda del carrer major (l’ombra de les coses, reflectida en les rerabotigues, en les finestres il·luminades al en plena matinada); la natura propera (la clariana al bosc, el rierol, allà on perds de vista el lloc on viuen els homes)… i el tren, finalment: sortida desesperada, imprevista arribada. L’habilitat d’Anderson és a parlar-nos d’un poble qualsevol fent veure que ens parla d’aquest petit i oblidat Winnesburg, Ohio.

“D’A a X“, la primera novel·la que es tradueix al català de John Berger, és un llibre volgudament desordenat, compendi d’una correspondència epistolar al llarg dels anys entre dos amants separats pel mur de la injustícia. És, principalment, una novel·la d’amor. Amor a la persona que estimes; al paiatge i a la seva olor; amor a la mare que ha perdut el fill a la guerra; amor a l’emigrant que ja no sap rera quin horitzó s’amaga casa seva; amor a les dones velles que serven els oficis i curen les persones; als homes que arreglen coses; amor a l’intangible, amor a un món més just. És, aquest, un llibre enclavat en les esquerdes de la nostra contemporaneïtat. L’argument no passa en cap lloc concret –bé que no és difícil veure referències al conflicte àrab-israelià– i així la novel·la esdevé un testimoni global –i per tant intercanviable– del dolor i la repressió. L’autor s’apropa a les notícies dels diaris tot rebutjant l’estadística i els condicionants polítics, i es queda en els sentiments. El tema no és original, però sí la mirada. Hi ha una perspectiva molt televisiva, en aquesta obra: el planeta vist a còpia de zapping; la dialèctica de la història, reduïda al vers de dos enamorats; la singularitat globalitzada… “D’A a X” és com una gran i reeixida prosa poètica, un collage molt suggeridor –no és estrany que Isabel Coixet i Benedetta Tagliabue l’aprofitessin per la seva recent instal·lació al Centre d’Art Santa Mònica. Berger aventura què hi ha rera aquell plor que ens esgarrapa des de l’últim pla d’una peça informativa en qualsevol informatiu diari. No pretén explicar-ho tot. En realitat, aquesta és una novel·la molt gran… sent una novel·la molt petita.

“… Una rialla del tot diferent, una rialla desbordant d’amor per la vida, per tots els al·licients inesperats que conté. Per un moment hauries jurat que la persona de l’Olivia reposava en el seu riure, quan el fet era que reposava en la seva cicatriu”. Així és Indignació, l’última novel·la de Philip Roth, la balança que es debat entre la llum i la foscor, l’oportunitat de ser, la fatalitat de deixar d’existir. Roth fa valer els seus quasi vuitanta anys, per proposar-nos una mena de conte moral, senzill en la forma però amb una trama que acaba tocant el cor del lector amb la mà freda de la mort. Què s’amaga rera la rialla d’una dona bonica? És el somriure? O és la cicatriu? Situat rera el mirall, Roth fa un recorregut per les ferides de diferents personatges en l’Amèrica dels cinquanta, uns pocs anys abans de la gran revolució cultural dels seixanta. Les cicatrius explorades a Indignació estan causades per la sobreprotecció, el puritanisme, la repressió sexual, la violència de l’estat, l’addicció… El pes de la història modela l’individu, però en fer-ho el fereix, i a vegades el fereix de mort. I un es pregunta si els fils de la història estan moguts per l’atzar o pel destí i si, finalment, tenim alguna possibilitat d’èxit si ens promposem de descabdellar l’embolic. Quan tanques el llibre, et quedes amb aquestes preguntes als llavis, mentre et sembla veure en un ràpid reflex la mirada descreguda i impenetrable del vell que és, avui, Philip Roth. No saps si riu… o plora.

“Vio ante él, ilimitada, opaca, la extensa nube de su ignorancia. Así que decidió no seguir por ese camino, para no ser cogido en renuncio por Muller. Sintió de repente vergüenza de sí mismo. Kinyanya era un misterio total para él; desconocía prácticamente todo sobre la manera de pensar de sus habitantes, las relaciones entre las superestructuras institucionales colonialmente impuestas y las bases y tradiciones tribales, o las presiones raciales y religiosas que subrepticiamente determinaban ciertos acontecimientos. Le entraron de pronto ganes de largarse, preso de un absurdo resentimento hacia Muller, sin duda a causa de sus mayores conocimientos y de su sabia experiencia. Claro que ello lo debía el alemán probablemente al hecho de acostarse con la hija de su criado, observó crudamente, e inmediatamente después se avergonzó de su mezquindad espiritual. En ese momento preciso una salva de aplausos señaló el final del discurso de Adekunle. – ¿Otra bebida?… ” Aquest fragment de ‘Un buen hombre en África’, la novel·la de William Boyd que tot just he enllestit , sintetitza prou bé tres coses: la qualitat literària del llibre, el seu sentit de l’humor i la lucidesa en el retrat d’un fracàs. El fracàs del colonialisme al dit continent negre. El llibre de Boyd és, des de la seva publicació a principis dels vuitanta, un clàssic de la literatura satírica anglosaxona –l’any 1982 va ser premiat amb el Premi Somerset Maugham. I no decep. Gens. Imprescindible retrat d’un grotesc (però finalment també molt humà) de Morgan Leaffy, secretari d’un oblidat consulat del govern britànic en aquest país de l’Àfrica occidental… que no és cap país concret. Els representa a tots a la vegada. 

* La portada que acompanya a aquest post és la de la primera edició que l’editorial Alfaguara va fer l’any 1987 del llibre amb disseny d’Enric Satué. El disseny no s’ha mantingut en les posteriors edicions.

La feina de Maria Iniesta, traductora de l’edició en català d’Edicions 1984, s’ha de subratllar, crec, així com també l’encert d’Edicions 1984 i la seva col·lecció Miramanda, que es situen de nou, sortosament, fora de mercat.