El millor sermó

La vista de l’església parroquial de Sant Jaume, a l’avinguda Marquès de Montroig entre el Congrès i Can Claris, m’incomodava. La seva eloqüent lletjor havia de voler dir alguna cosa. Però‚ què? Algú em va dir, fa temps, quan començava a fer de periodista a la ciutat: “aquesta església s’estudia a l’escola d’arquitectura”. Va ser un de tants reportatges que es van quedar al calaix. Ara el recupero, gràcies a una d’aquelles falses coincidències. Fa uns dies vaig adquirir per tres euros una monografia d’Antoni Moragas i Gallissà, editada pel Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes. En Moragas, un dels fundadors del grup R, és un dels arquitectes catalans més importants del segle XX. Era, llegeixo en l’esplèndida edició, un gran humanista. A l’església, va aprofitar l’estructura d’una nau industrial a mig construir –l’únic indret que el capellà de la parròquia va poder adquirir amb els pocs recursos de que disposava–. L’arquitecte va optar per no dissimular el caràcter industrial de l’edifici existent. De fet, l’actuació mostra el paviment de formigó i les peces de vidre, que van servir per formar les gelosies del vitrall. En realitat, aquesta església lletja, és una església pobra, però la seva pobresa evident és rica en simbolisme, és millor que qualsevol sermó.

* Foto extreta del llibre.

Explicació de l’inexplicable (intent)

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.

Trepitjar les llibreries

El sol de mitja tarda regalava un reflex ben oportú damunt les llambordes de davant del Palau Moja. El dia del llibre, Sant Jordi, a la Rambla dels Estudis, a Barcelona. Llibreria, es llegeix a la foto. Arran de terra, ja ho veuen. Sacrilegi? Sabates, bambes i espardenyes la van trepitjant sense ferir-la, perquè en passar-hi per sobre la donen per descomptada. Lletres damunt la pedra. Sembla que no hi siguin, però hi són. Un paisatge urbà que és natural, i que potser ja no és ni notícia. El dia del llibre ha de ser, de fet, cada dia i està bé (molt bé) trepitjar les llibreries fins i tot quan no hi parem esment.

Amor en uns mots encreuats

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

Àvids de llum



Un tel gris s’enganxa d’imprevist arran de mar i transforma un paisatge que crèiem segur. Són uns pocs minuts, per sort, perquè a tots ens atrapa amb massa poca roba i una perplexitat com mig meravellada. Els carrers i les places que coneixíem esdevenen un decorat punyent i inquietant: no ens sabem trobar, a la nostra pròpia ciutat. Aquell cafè amb gel que pensavem fer a mig matí a la terrassa ha de convertir-se en un cafè llarg, a l’interior del bar de la cantonada. I des de la finestra estant, amb el got calent a les mans, observem com la boira va entereanyinant arbres i bancs i descobrim, un pèl aturdits, que som com la planta més petita i modesta. Nosaltres també necessitem el sol per sobreviure. Àvids de llum.

* El fenomen de les boirines matinals que ahir i avui ens han sorprès a molts a la costa central del país, –expliquen a Ara Méteo–, “és típic de les primeres calorades primaverals” i es produeix quan xoquen l’aire càlid amb el mar encara molt fred. Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt la vaig fer ahir sobre les 11.30h a la platja de la Barceloneta.

La catedral del rock

“Durant anys, al pavelló del Joventut hi venia gent de tot l’Estat amb la mateixa actitud de qui va a veure una catedral”, apunta el promotor de concerts Gay Mercader, una de les figures crucials en la normalització del rock al nostre país, a mitjan dels anys 70. Badalona, gràcies, a la complicitat de l’aleshores president de la Penya, Antoni Mas Vilalta, va convertir-se en l’epicentre del rock internacional amb les actuacions de Traffic, Frank Zappa, Jethro Tull, els Genesis de Peter Gabriel, Elvis Costello, Eric Clapton, Patti Smith, The Clash… Aquesta i moltes altres informacions es troben en el llibre “La Música del Dimoni”, escrit per Ferran Amado, i que us podeu descarregar aquí. Fins al 17 d’abril, al vestíbul de l’estació Badalona Pompeu Fabra –un espai molt interessant per a la cultura– es pot veure la mostra “40 anys de rock a Badalona. La música del dimoni”, una exposició ràpida de veure, però amb molt de suc. Quatre dècades de rock donen per molt: cartells, fotografies (n’hi ha unes quantes de meves, per cert) i textos ben informats.

El millor de l’exposició, però, és que, si vols, també la pots ‘llegir’ en clau de present. Avui dissabte, 26 de març, s’inaugura un nou Blues&Ritmes amb Tony Allen, el millor bateria del món (Brian Eno dixit), i diumenge dia 3, sis dies després, es clou l’espectacular cicle Bankrobber a la Sargantana, amb l’actuació quasi en primícia de Guillamino, a punt de fer l’estrena mundial del seu nou disc.

Llibreria nova (i sense novetats)

El millor de la llibreria Fènix, al 99 del carrer d’en Cueta de Badalona, és que converteix la seva excepcionalitat –l’única (**) llibreria de la ciutat especialitzada en volums de segona mà, primeres edicions, descatalogats– en el sorprenent reflex del que hauria de ser l’estandard d’una llibreria, d’una bona llibreria. Al capdavall, hem cregut durant massa temps que una bona llibreria es definia per la novetat, la rapidesa amb la qual hi trobàvem el darrer èxit, sempre aliat amb una portada cridanera i a poder ser amb algun famós de torn a la solapa. Tot això ha passat al mateix temps que les nostres llibreries han perdut espai per a l’estoc, fent créixer, per exigències del model de negoci de les editorials, les preuades taules centrals, autèntic camp de batalla on es decideix la sort del llibre en menys d’una setmana. En Marçal Font, l’ànima d’aquest establiment, busca allargar la vida dels llibres tractant-los com a tals, com a llibres. La llibreria té seccions i una cura evident, i ben sovint també exquisida, en la tria. No hi ha qualsevol cosa, aquí!

Una llibreria de vell, una llibreria de segona mà? Molt més que això. És un espai necessari on aprendre a trobar (o a retrobar) el dictat propi, la lletra singular. I tot això al marge de les modes, del ‘perquè toca’ i de la llista de més venuts de torn. Una llibreria vella? Una llibreria nova.

* Per cert, que el 31 de març, el Fènix comença un cicle de col·laboració amb La Breu. Més informació, aquí.
** En Pep Mita puntualitza que, si no ha tancat, al costat del Mercat de la Salut n’hi havia una altra.

The way young lovers do

Si no volien estimar-se, perquè es posaven sota aquesta lluna enorme? A vegades les persones busquen el moment, però és el moment el que quasi sempre troba les persones. Tot amant voldria capturar el destí, confrontar-lo a una llum forta i sotmetre’l a interrogatori. És massa terrible imaginar que és l’atzar el que decideix la nostra sort…

Avui dissabte 19 de març, la Lluna plena coincidirà gairebé exactament amb el perigeu, la mínima distància possible a la Terra. Aquesta nit podrem veure la Lluna més gran que s’ha pogut veure des de 1993 (més informació, aquí).

Sona aquell piano i el vell Van canta, “there’s a fabolous night for a moondance”. Esteu avisats.

Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.