I love L.A.

“I’ve come a long way / And never even left L.A.” Michelle Shocked sintetitza a “Come a Long Way” publicada el 2001, com d’inacabable i diversa és Los Angeles, ciutat de llum encegadora i ombres que confonen, d’il·lusions cinematogràfiques i desigualtats que cremen; una ciutat sempre (penso) malentesa i que ara torna a ser protagonista, des d’una faceta potser menys coneguda, la de la resistència i la mobilització política i social.

A Cançons per explicar el món, l’espai que mensualment faig al magazine Badalona Matí de Ràdio Ciutat, conduït per la Núria Rodríguez, aquest juliol ens porta als carrers de L.A., avui escenari d’aldarulls, protesta i una repressió que ens pot semblar inèdita, però que en realitat no ho és tant.

Comencem amb “I love L.A.” de Randy Newman, una declaració d’amor irònica i lluminosa a la ciutat, inclosa a Trouble from Paradise (1983). Aquesta cançó amaga una crítica a la superficialitat i al somriure forçat d’una L.A. que sempre sembla a punt per a una postal… però que amaga la memòria de molts conflictes. Els disturbis recents, encapçalats per la brutalitat de la Guàrdia Nacional, han posat la ciutat altra vegada al centre del debat sobre drets civils i llibertats.

Aquí hi entra amb força “Onda Callejera”, del disc Chavez Ravine (2005) de Ry Cooder. Un homenatge als barris enderrocats per construir l’estadi dels Dodgers, una peça composta per David Hidalgo (Los Lobos) i Little Willie G., del llegendari grup Thee Midniters. La lletra recrea els Zoot Suit Riots de 1943, quan marines armats van baixar a Downtown L.A. a apallissar joves pachucos. És una lletra que sembla escrita per avui. (continua)

Continue reading

Tornar a posar el disc

En aquests temps en què les prestatgeries es van buidant per fer lloc a terabytes al núvol, i en què passem pàgines fent scroll en comptes de passar-les amb els dits, la música també ha canviat de suport, d’espai i, potser, també de ritme. Les llistes de reproducció automàtiques —calculades per algoritmes que coneixen els nostres gustos (diu la propaganda tech) millor que nosaltres mateixos— han guanyat terreny al ritual, gairebé litúrgic, de fer lliscar una agulla damunt del vinil.

És en aquest context que prenc partit —i poso en marxa el tocadiscos— per reivindicar la dimensió física de la música. Des del meu espai Cançons per explicar el món, conduït per Núria Rodríguez a Badalona Matí (94.4 FM) proposo un recorregut musical que vol ser més que una mirada nostàlgica: una defensa del disc com a objecte, com a artefacte cultural, com a memòria tangible. Un viatge sonor que vol fer valdre l’art des de la forma en què se’ns presenta, un art que exigeix atenció i complicitat. (continua)

Continue reading

‘Uno de los nuestros’

Ja es troba a les llibreries ‘Uno de los nuestros’ el llibre sobre la darrera gira de Bruce Springsteen (Silex), editat per Toni Castarnado, amb pròleg de Neo Sala i en el qual col·laboro conjuntament amb els periodistes Guillem Vidal, Fernando Navarro, Miguel Martínez, Jordi Pujol i Nadal, Hector Garcia Barnés, Santi Comelles, Joan Barnils i els fotògrafs Jordi Vidal i Sergi Fornols.

En parla en Xavi Cervantes a l’ARA i aquí podeu veure on signarem exemplars el dia de Sant Jordi.

Continue reading

Randy vs. Donald: un retrat anticipat des de la cançó

“Encara que no hem parlat de Trump directament, hem vist un retrat de la societat nord-americana que l’ha fet possible a través de la veu i la mirada de Randy Newman”

🔊 Escolta el pòdcast aquí.
🎶 Descobreix la llista a Spotify: Cançons per explicar el món – Randy Newman

En la darrera entrega de la secció Cançons per explicar el món al programa Badalona Matí, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Núria Rodríguez sobre Randy Newman, un compositor que va saber llegir, com pocs, l’Amèrica que acabaria triant Donald Trump. El músic californià, amb una trajectòria impressionant (i reconeguda com pocs) tant en el món del rock com en el del cinema, ha estat capaç de construir una obra que fa de la ironia, la crítica social i el punt de vista desacomplexadament personal, eines per explicar la complexitat contemporània.

En aquest espai radiofònic, ens vam centrar especialment en el disc Dark Matter (2017), publicat just després de l’arribada de Trump a la Casa Blanca. Un àlbum que és molt més que una resposta política: és una crònica social amb profunditat, on hi trobem temes com Putin o The Great Debate, que anticipen els debats sobre ciència, autoritarisme i polarització que dominen l’escena global. També vam recuperar peces com Political Science (1972), una sàtira demolidora sobre el paper dels EUA al món, o Mr. President (have pity on the working man) (1974), una pregària que des del seu ‘innocent’ cinisme ressona encara avui.

De veïns, veïnes i veïnats

A ritme de cuplet, reprenem la secció Cançons per explicar el Món, espai mensual a Badalona Matí, tot explorant la vida veïnal des de diverses perspectives. Comencem amb “Les Porteres”, una cançó de 1970 inclosa al disc El cuplet de Barcelona, on Núria Feliu retrata amb sarcasme l’ull d’escala ple d’ulls que tot ho observen. És una mirada humorística a les xafarderies i el control social, amb la gràcia i intel·ligència (sí!) que caracteritzava l’artista. 

Seguim amb “Marlene, la vecina del ártico” de Love of Lesbian, un tema del disc Maniobras de Escapismo (2005). En aquesta història increïble i melancòlica, Santi Balmes ens parla de la solitud, la desconnexió emocional i el flirteig entre veïns, amb un toc irònic inconfusible. 

Amb “The Neighbors” de Jonathan Richman, canviem de registre per gaudir d’una cançó divertida i teatral que aborda les crítiques i els malentesos entre veïns. Aquest tema del disc Jonathan Sings! (1983) és un cant a viure sense preocupar-se pel que pensen els altres, tot recreant una escena d’un veïnat amb carrers amples i grans arbres 100% made in USA. (continua)

Continue reading

#escoltats 2024, llistat complet

Si faig un #llegits, pq no un #escoltats? Aquí teniu el recull de petits comentaris sobre els àlbums guadits aquest 2024 i que he anat publicant en un fil a ‘X’, disponible aquí.

  • Comencem pel més nou: Khruangbin i el seu ‘A la Sala’, publicat el primer trimestre de l’any. El trio texà broda un disc (quasi) instrumental, atmosfèric i addictiu.
  • Un dels que té més números de figurar en el top personal de l’any. ‘Who will you belive’ dels estimats Pernice Brothers, pop canós, de llarg gust al paladar, tan intel·ligent com sempre, menys cínic que mai.
  • Cowboy Carter és més una estratègia de clickbait, —construir una polèmica i un relat per articular un hype— que no pas una realitat en termes musicals. És a dir, que no és un disco de country! Problema? Cap. És un disco de la Beyoncé, potser un dels seus discos més pop. Actitud, art i bones cançons. I alguns minuts de més (com la Swift, Miss Knowles tampoc practica l’art de la concisió).
  • ‘Balla la masurca’, el primer disc de Guillem Gisbert (Manel) és un disc molt adeqüat per aquesta setmana de Sant Jordi, perquè podria ser, també, un recull de narracions. Mitjos temps q premien els oients pacients, producció molt pensada, al servei de la història. Olé!
  • El so singular de Vampire Weekend es desplega amb noves textures a ‘Only God Was Above Us’, un gran(diós) disc de pop contemporani i que és, també, una crònica intel·ligent i calidoscòpica del món que ens ha tocat viure. M’ha en-can-tat.
  • Helado Negro, alterego del estatudinenc d’origen equatorià Roberto Carlos Lange, firma amb ‘Phasor’ (4AD) un disc elegant, eclèctic i una mica intrigant. Electrònica d’escala humana. (continua)
Continue reading

Un disc de Nadal diferent

Tinsel & Lights, de la Tracey Thorn (Everything but the girl) és un dels millors discos de Nadal ever, tant que també és indicat per als que aquestes festes… pse. Intel·ligència i sensibilitat sense sucres afegits. Darrer espai del 2024 a Badalona Matí. El podeu escoltar aquí.

Conté dos temes propis amb fusta d’estàndard, i versions exquisides de Magnetic Fields, Ron Sexsmith, Low, Randy Newman, The White Stripes, Dolly Parton, Sufjan Stevens i Joni Mitchell. En aquest enllaç ella mateixa explica el sentit del disco.

No és un disc molt alegre, cert, però és un autèntic tresor… amb lloc destacat en el meu TOP personal de christmas album conjuntament amb els de Nick Lowe, Phil Spector, Vince Guaraldi, Sufjan Stevens, Beach Boys, Andrew Bird, Ella Fitzerald… Els podeu recuperar en aquest programa de fa un parell d’anys.

Si voleu recuperar altres capítols de Cançons per explicar el món a @BadalonaMati amb Núria Rodríguez, podeu triar i remenar en aquest link.

Contrastos musicals en l’era Trump

Un episodi molt centrat en l’actualitat, Randy Newman i el seu retrat de les inundacions que van negar Louisiana l’any 1927 (i en què, a més de la pluja va ser clau la negligència política) ens serveixen per connectar amb la Dana i el País Valencia. El gruix del programa, però, es dedica a repassar, a partir de diferents cançons, els Estats Units que tindran, de nou, Trump de president. A tribe called Quest i Kid Rock coincideixen en el nom de la cançó, We the people, però en res més. El seu és un retrat del país més poderós del món que no pot ser més diferent: inclusió vs. exclusió. També hi sonen altres artistes, com Steve Earle, Taylor Swift o els Lake Street Dive.

Música sobre el 7è art

Aprofitem la celebració del Filmets 50 anys per dedicar el Cançons per Explicar el Món al setè art. Ho farem amb Joe Jackson i el seu Happy Ending (perquè tothom vol un final feliç de pel·lícula a la seva història d’amor!) i la Song of the End of The Movie, una cançó preciosa de Joan Baez, i que ens parla al contrari de la que l’ha precedida de ‘mals finals’. També sonen That’s Why God Made the Movies de Paul Simon (el gran himne al cine com a ‘refugi’ emocional) i Los Fantasmas del Roxy de Joan Manuel Serrat (dels esperits del vell Hollywood que es resisteixen a morir). A l’episodi podreu escoltar igualment la Carly Simon i el seu You’re So Vain (dedicada a Warren Beatty), My Girl dels Temptations (representant al programa de la cançó que acaba donant nom a una peli), You Can Leave Your Hat On (dels temes que es fan famosos gràcies a un film, i que acaben sent conegudes com ‘aquella cançó que sonava en aquella peli, recordes?) o Highway Patrolman, de Bruce Sprinsteen (que va servir per inspirar el primer llargmetratge de Sean Penn, the Indian Runner).

Continue reading