… de Transportes Rodovías? Vet aquí la senyalètica testimonial d’un món que era i cada cop és menys. L’economia de les coses tangibles va desvelant-se com el que és (i segurament sempre ha estat) un complicat joc de miralls. Rera aquestes lletres s’endevina, al fons, la pell oportunament reflectant de l’edifici de Media Tic, sofisticat decorat futurista (i tanmateix, ben real) plantificat al Poblenou per l’arquitecte Enric Ruiz Geli.
Rera les tres xemeneies de la Fecsa, entre Badalona i Sant Adrià, trobem les restes de l’antiga platja nudista de Txernòbil, llençades contra la costa per la fúria del dit progrés. Les restes del naufragi: quatre pescadors de canya, algun despistat que fa footing i un parell d’homes que no gosen apropar-se sota el pantalà, on els espera la furtivitat d’un xapero de mirada absent. També hi trobem una colla de grafits de gran qualitat, aquí: obres de Pez (com la que il·lustra aquest post), Zosen, Kenor, Rue, Uri, Olivia, Blue, Resto… L’espai dels artistes urbans guanya eloqüència entre els filferros oxidats i les tàpies esquerdades. És una autèntica galeria a l’aire lliure que ens desafia i ens encurioseix. Alguns dels murals ens incomoden, d’altres ens fan somriure. Així és la ‘música’ de la perifèria.
El novembre del 2008, Javier Pérez Andújar va publicar a El País la seguent crònica. Excepcional: “Y todo ello en medio de la obstinación del mar, de la obstinación de las torres, de la obstinación de los chaperos, de la obstinación del arte… por la vida”.
Les xemeneies de la tèrmica són icona, a la nostra comarca… especialment mirades de lluny, quan el trident esdevé brúixola i referent. Però rera la icona (sempre és saludable mirar a l’altra banda de les icones) … trobem aquest lloc, que és un no-lloc, tal i com dirien els teòrics de l’espai urbà. Ha estat bandejat de la narració oficial, és imprecís en la seva definició espaial (cap GPS t’hi sabria portar, aquí) i acull diferents usos fora de normes. Aquest espai sense llei sembla un error, un pixel danyat en la foto que anuncia la propera promoció immobiliaria d’alt estànding amb vistes al mar.
De fet, al costat d’aquest racó hi ha noves promocions immobiliàries, atrapades en la xarxa de la crisi immobiliària: persianes abaixades, carrers deserts i la promesa indefinida d’un entorn habitable. Al costat d’aquesta part de la Tèrmica, ja visiblement abandonada, trobem un assaig de gespa ben cuidada, que marca on arriben les obligacions del constructor. Hi ha un diàleg que és tot ironia entre la fantasmagòrica instal·lació energètica, el que va ser i ja no és; i aquests nous habitatges sense arrels, que són sense haver estat.
POSTALS DELS EUA 2010 (3) Els mall són els centres comercials que els americans tan bé han exportat (malauradament) en les nostres ciutats, desafiant amb lletres de neó les nostres places, mercats i medinas. Als EUA te’ls trobes invariablement a l’entrada de totes les ciutats mitjanes, fent-les inquietantment intercanviables. Són, aquests centres, el reflex del que nosaltres definiríem com una ciutat de veritat: peatonal, segura, reconeixible. Però en són el simulacre. Els mall representen un assaig del control impossible, la fracassada substitució de l’espai cívic –la ciutat– per l’espai de consum –la botiga–. Expliquen bé els EUA que viatgen sobre quatre rodes exigint sempre –sigui a New Mexico, a Oregon o a Nova Anglaterra– el mateix paisatge conegut.
I nosaltres… que ens entestem a recórrer el ‘centre’ desert d’aquestes poblacions i que és amb prou feines un ‘main street’ amb quatre botigues d’antiquari, un xino, una bugaderia i un dinner polsós. Els ciutadans –ara seran conductors, consumidors, propietaris– han renunciat a la seva condició, convertint la ciutat en mer decorat.
Això no obstant, a Asheville (principalment) i Chapel Hill, a North Carolina; i també en menor mesura a Charlottesville (Virginia); –tres belles excepcions en els southern states–; vam descobrir un significatiu batec per reinventar els ‘downtown’. Hi vam trobar tot un refrescant pols per promoure el comerç local, practicar l’slow food (quin repte, això, en un país que el cafè es pren a la marxa), intercanviar productes, recuperar el patrimoni … Un moviment incipient o anecdòtic? En tot cas, un plaer passejar per ciutats genuines i que ja no són la imitació de res.
El mediterrani regala una de les seves millors cares al Golf de Roses. I ho fa malgrat el que no surt a la foto i ho fa malgrat el que sí que hi surt: aquestes vuit ‘sombrilletes’ de coco i aquestes pobres tumbones barates apilades que es veuen en la imatge i que no aconsegueixen espatllar la senzillesa atemporal de la pedra, el pi i l’onada vistos des de Sant Marti d’Empúries.
“No se acaban las calles
no terminan de pasar
No se acaban las calles
avenida sin final.”
POSTALS DE MADRID 1 Vet aquí la primera de les quatre postals sobre Madrid que he confegit a partir de la veu d’alguns dels seus cronistes, i que aniré publicant aquesta setmana al blog. Inspira el primer lliurament una cançó de Nacha Pop, ‘No se acaban las calles’, inclosa dins d’un dels seus últims discos, El Momento (1987).
Aquesta façana a la confluència dels carrers de Josep Estivill amb Espronceda m’ha fet pensar en aquella cançó de Prince, Joy in repetition, que, amb el temps, ha esdevingut el tema més memorable de Graffitty Bridge, un àlbum més aviat oblidable, editat l’any 1990. Prince és ambivalent en aquella balada calenta i enrogallada, marca de la casa. Un no sap si el protagonista de la cançó (el mateix Prince?) està en trànsit a l’èxtasi o, pel contrari, és a punt de fúmer-se de cap per avall perseguint la promesa d’un ‘love me’ que no acabarà d’arribar mai. Tornem a la foto. També aquí, en la perfecta disposició d’aquests balcons trobem una ambivalència potent. La previsibilitat ens tranquil·litza, gràcies a la sempre fiable geometria. Tanmateix, la repetició que quasi sempre acaba condemnada al fracàs; en la quadrícula palpita l’error, la fuga… l’accident latent. Quin serà el veí que, malgrat el consens del bloc, decidirà posar l’aparell de l’aire condicionat fora de l’espai pactat? Ja l’heu trobat?
Les golondrines arriben al port de Sant Adrià de Besòs, aquest estiu. L’ecoparc i la tèrmica es mostren per sorpresa del turista en un escenari ben diferent del port vell i que, tanmateix, explica moltes coses, tantes com la millor guia. La ciutat també és això: “el conjunt de mitjans mecànics emprats en el teatre per a fer els canvis de decoració”, la tramoia, els fils i les cordes, els tubs i les canonades… que, rera l’escenari, mantenen l’obra en marxa.
Joc de formes i encaixos al cor del Camp d’en Grassot (la foto està presa precisament al carrer d’en Grassot), un barri que fa de mal definir. Forma part del districte de Gràcia, però està situat ‘extramurs’ de l’antiga vila. Aquest barri prèn prestat de l’Eixample un aparent ordre formal; però, discretament, exerceix una prudent indisciplina.. Animat i sorollós, i un pèl caòtic. Hi batega amb proletari orgull l’antiga fàbrica de la Sedeta, ara centre cívic, el lloc on desenes de persones converteixen cada tarda el primer pis de l’espaios bar en una gran sala on es juga a les cartes i als escacs. No tots els barris encaixen amb normativa perfecció del bon jugador de tetris. Tan se val, la ciutat és un joc, però per sort no és aquesta mena de joc.
Aquestes lletres de Quim Roig al seu blog de l’Efecte Jauss enllacen amb una foto recent meva, trobada (no pas buscada) una tarda de primavera a Santa Maria del Mar. “Em sembla que l’essencial —una imatge, un concepte, la feliç combinació d’unes quantes paraules— és a l’abast de molt pocs, d’aquells que saben mirar i veure, d’aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu (…) Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater…”
Confrontació de mirades en una de les capitals turístiques del país. En aquesta fotografia dins la fotografia descobrim el relliscós camí que connecta l’anunci i la realitat. No és fàcil reconduir el marc que pressuposa aquest díptic (expectativa/decepció) i, tanmateix, aquest és el repte (repte inexcusable) que avui afronten poblacions com Roses (i tantes altres), captives encara d’un model en crisi. Apunt en tangent per a un debat ric i necessari sobre el model de turisme: o com passar del díptic (dues opcions confrontades) al ventall (diversitat d’opcions nascudes d’un mateix punt)?
* A Roses, i en molts llocs del litoral, estan fent feina, eh? Vegeu la Fundació Roses Història i Natura o altres iniciatives com el Seminari Propaganda.