Ombres xineses

Ai, aquests matins d’hivern, en els quals la ciutat sembla un gran teatre d’ombres xineses. M’agrada aquesta vista del passeig marítim de Badalona: les palmeres i les catenàries es projecten com si fossin retallables sobre un cel blau que és tot serenitat. Ja està bé. Respires fons i t’agafen ganes de sucar els peus en l’aigua freda del febrer. Abans hauràs de passar per la passera de l’arquitecte Soldevila. També està bé, això. Dissimulada entre el ferro i el cable ferroviari… trobem aquesta fantàstica estructura, una escultura que podem caminar. La passera ens ajuda a entendre una mica millor la ciutat i ens dóna pistes per continuar un diàleg que, de fet, arrosseguem de segles: la conversa excitant i saludable entre allò que és nou i allò que és vell. Ai, aquests dies d’hivern…

Un mar de barracons de fusta

Foto: fundacioateneusantroc.org.

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

Encara no l’han pogut caçar!

Mariscal a la Pedrera

“Vaig sentir una mandra infinita d’haver d’evitar de dir que ets inclassificable, genial, memoriós, talentós, inesgotable, veloç, optimista, generós… i encara em va fer més mandra evitar de dir que ets envejós, infidel, copiador, decorador, fumettista, marginal o «gilipolles»…” Aquesta tallant cita es pot llegir en el tram final de l’exposició Mariscal a la Pedrera i que es pot veure, amb entrada gratuïta, a l’espai d’exposicions de Catalunya Caixa fins (atenció!) el 30 de gener. El text és de Josep Bohigas, arquitecte. És un contrapunt necessari, més que no pas una estudiada sortida de to: Catalunya passa comptes amb un dels seus artistes més globals i ho fa amb una exposició oberta, singular i que, com sempre ha volgut fer el dissenyador valencià, cerca descol·locar-nos. Genial o copiador? Generós o infidel? Bohigas ens ajuda a situar l’artista damunt la taula de treball, una persona (i un equip) emplaçats en el terreny viu i contradictori del que crea en el present. A Mariscal encara no l’han pogut atrapar per col·locar-lo en la ‘vitrina’. I aquesta és la millor notícia. Rebla l’escriptor Sergi Pàmies en aquesta breu reflexió –també recollida en l’exposició: “Tot i que no es pot dir que estigui viu, el dictador Franco encara no és mort, però Mariscal i companyia actuen com si ja l’haguessin enterrat. Aquesta és la seva millor virtut: actuar com si fossin lliures en un món que no ho és”.

Explosió de ciutat

BaetulonaÉs una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.

Vistes que curen

Hospital de Mollet

No és una habitació, la que té vistes. En són moltes. El llarg i generós passadís que enllaça una part important de les habitacions del nou hospital de Mollet del Vallès és en realitat una mena d’àgora a cobert; una plaça guanyada per pacients i familiars. L’espai natural de Gallecs regala una vista preciosa; tota una cura, de fet. La feina de l’estudi d’arquitectura Corea&Moran és fabulosa perquè sap veure que el millor de l’edifici és, en realitat, el que hi ha a fora.

Vistes a la capital

Vet aquí la llarga costa de Badalona, mirada des del turó de Montgat. Aquí es conforma un passeig dur i urbà (per bé que agradable i privilegiat) que explica moltes coses de la Catalunya que s’ha anat fent i desfent en els últims cent anys. La petja d’una indústria pesada s’endevina en algúnes bòbiles i en un ferrocarril arran de platja que ja no transporta carbó sinó persones. Deu ser que, efectivament, anem camí d’això que hem batejat com l’economia del coneixement. En la imatge, veiem també nous edificis: la ciutat s’ha anat apropant al mar, que avui és un enorme capital ciutadà, i no pas aquella habitació dels mals endreços. Allà lluny, Barcelona; la capital, preocupada per demostrar al món que és alguna cosa especial, més insegura que mai. Se serveix d’obres simbòliques de formes capritxoses i clarament apressades. És com si intentés reeditar a la desesperada aquella arrauxada –i tanmateix tan compromesa– arquitectura de Gaudí. Se’n surt?

Un cel blau (que ni pintat)

Una gens casual sobreposició d’un cartell comercial sobre l’Hotel Princess, d’Òscar Tusquets, ens convida al dubte magritteià: la representació rapta (i repta) la nostra mirada. El dibuix, la caricatura d’un cel blau, esdevé un simulacre que seria reeixit sinó fos perquè un tag i un adhesiu –armes d’un art urbà, per sort, ben difícil de domesticar– assenyalen l’engany.

Entre bambolines

Cap edifici és una illa, malgrat el somni amagat de molts arquitectes: en la majoria de maquetes, l’edifici es presenta en soltiari, amb sort només envoltat d’uns quants volums minimalistes. Afortunadament, però, la realitat només es pot esborrar a cop d’autocad. En aquesta imatge, l’edifici 00 de Telefónica, obra d’Enric Massip-Bosch, s’emmiralla, com si estés entre bambolines, en el fred triangle blau de Herzog i De Meuron. Què en deuen pensar els dos arquitectes suïssos? I l’arquitecte Massip? Els respectius edificis mantenen un diàleg imprevist, que els canvia, i ells no hi poden fer res. La transformació neix de la conversa, un cop més.

Qui se n’enrecorda avui…

… de Transportes Rodovías? Vet aquí la senyalètica testimonial d’un món que era i cada cop és menys. L’economia de les coses tangibles va desvelant-se com el que és (i segurament sempre ha estat) un complicat joc de miralls. Rera aquestes lletres s’endevina, al fons, la pell oportunament reflectant de l’edifici de Media Tic, sofisticat decorat futurista (i tanmateix, ben real) plantificat al Poblenou per l’arquitecte Enric Ruiz Geli.

Galeria a l’aire lliure

Rera les tres xemeneies de la Fecsa, entre Badalona i Sant Adrià, trobem les restes de l’antiga platja nudista de Txernòbil, llençades contra la costa per la fúria del dit progrés. Les restes del naufragi: quatre pescadors de canya, algun despistat que fa footing i un parell d’homes que no gosen apropar-se sota el pantalà, on els espera la furtivitat d’un xapero de mirada absent. També hi trobem una colla de grafits de gran qualitat, aquí: obres de Pez (com la que il·lustra aquest post), Zosen, Kenor, Rue, Uri, Olivia, Blue, Resto… L’espai dels artistes urbans guanya eloqüència entre els filferros oxidats i les tàpies esquerdades. És una autèntica galeria a l’aire lliure que ens desafia i ens encurioseix. Alguns dels murals ens incomoden, d’altres ens fan somriure. Així és la ‘música’ de la perifèria.

El novembre del 2008, Javier Pérez Andújar va publicar a El País la seguent crònica. Excepcional: “Y todo ello en medio de la obstinación del mar, de la obstinación de las torres, de la obstinación de los chaperos, de la obstinación del arte… por la vida”.

Les xemeneies de la tèrmica són icona, a la nostra comarca… especialment mirades de lluny, quan el trident esdevé brúixola i referent. Però rera la icona (sempre és saludable mirar a l’altra banda de les icones) … trobem aquest lloc, que és un no-lloc, tal i com dirien els teòrics de l’espai urbà. Ha estat bandejat de la narració oficial, és imprecís en la seva definició espaial (cap GPS t’hi sabria portar, aquí) i acull diferents usos fora de normes. Aquest espai sense llei sembla un error, un pixel danyat en la foto que anuncia la propera promoció immobiliaria d’alt estànding amb vistes al mar.

De fet, al costat d’aquest racó hi ha noves promocions immobiliàries, atrapades en la xarxa de la crisi immobiliària: persianes abaixades, carrers deserts i la promesa indefinida d’un entorn habitable. Al costat d’aquesta part de la Tèrmica, ja visiblement abandonada, trobem un assaig de gespa ben cuidada, que marca on arriben les obligacions del constructor. Hi ha un diàleg que és tot ironia entre la fantasmagòrica instal·lació energètica, el que va ser i ja no és; i aquests nous habitatges sense arrels, que són sense haver estat.