Explicació de l’inexplicable (intent)

Posted on May 1, 2011 by Oriol Lladó

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.

El poder dels globus de colors

Posted on April 19, 2011 by Oriol Lladó

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…

Ombres xineses

Posted on February 16, 2011 by Oriol Lladó

Ai, aquests matins d’hivern, en els quals la ciutat sembla un gran teatre d’ombres xineses. M’agrada aquesta vista del passeig marítim de Badalona: les palmeres i les catenàries es projecten com si fossin retallables sobre un cel blau que és tot serenitat. Ja està bé. Respires fons i t’agafen ganes de sucar els peus en l’aigua freda del febrer. Abans hauràs de passar per la passera de l’arquitecte Soldevila. També està bé, això. Dissimulada entre el ferro i el cable ferroviari… trobem aquesta fantàstica estructura, una escultura que podem caminar. La passera ens ajuda a entendre una mica millor la ciutat i ens dóna pistes per continuar un diàleg que, de fet, arrosseguem de segles: la conversa excitant i saludable entre allò que és nou i allò que és vell. Ai, aquests dies d’hivern…

Un mar de barracons de fusta

Posted on January 29, 2011 by Oriol Lladó

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

Encara no l’han pogut caçar!

Posted on January 17, 2011 by Oriol Lladó

“Vaig sentir una mandra infinita d’haver d’evitar de dir que ets inclassificable, genial, memoriós, talentós, inesgotable, veloç, optimista, generós… i encara em va fer més mandra evitar de dir que ets envejós, infidel, copiador, decorador, fumettista, marginal o «gilipolles»…” Aquesta tallant cita es pot llegir en el tram final de l’exposició Mariscal a la Pedrera i que es pot veure, amb entrada gratuïta, a l’espai d’exposicions de Catalunya Caixa fins (atenció!) el 30 de gener. El text és de Josep Bohigas, arquitecte. És un contrapunt necessari, més que no pas una estudiada sortida de to: Catalunya passa comptes amb un dels seus artistes més globals i ho fa amb una exposició oberta, singular i que, com sempre ha volgut fer el dissenyador valencià, cerca descol·locar-nos. Genial o copiador? Generós o infidel? Bohigas ens ajuda a situar l’artista damunt la taula de treball, una persona (i un equip) emplaçats en el terreny viu i contradictori del que crea en el present. A Mariscal encara no l’han pogut atrapar per col·locar-lo en la ‘vitrina’. I aquesta és la millor notícia. Rebla l’escriptor Sergi Pàmies en aquesta breu reflexió –també recollida en l’exposició: “Tot i que no es pot dir que estigui viu, el dictador Franco encara no és mort, però Mariscal i companyia actuen com si ja l’haguessin enterrat. Aquesta és la seva millor virtut: actuar com si fossin lliures en un món que no ho és”.

Explosió de ciutat

Posted on January 15, 2011 by Oriol Lladó

És una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.

Vistes que curen

Posted on January 13, 2011 by Oriol Lladó

No és una habitació, la que té vistes. En són moltes. El llarg i generós passadís que enllaça una part important de les habitacions del nou hospital de Mollet del Vallès és en realitat una mena d’àgora a cobert; una plaça guanyada per pacients i familiars. L’espai natural de Gallecs regala una vista preciosa; tota una cura, de fet. La feina de l’estudi d’arquitectura Corea&Moran és fabulosa perquè sap veure que el millor de l’edifici és, en realitat, el que hi ha a fora.

Vistes a la capital

Posted on November 5, 2010 by Oriol Lladó

Vet aquí la llarga costa de Badalona, mirada des del turó de Montgat. Aquí es conforma un passeig dur i urbà (per bé que agradable i privilegiat) que explica moltes coses de la Catalunya que s’ha anat fent i desfent en els últims cent anys. La petja d’una indústria pesada s’endevina en algúnes bòbiles i en un ferrocarril arran de platja que ja no transporta carbó sinó persones. Deu ser que, efectivament, anem camí d’això que hem batejat com l’economia del coneixement. En la imatge, veiem també nous edificis: la ciutat s’ha anat apropant al mar, que avui és un enorme capital ciutadà, i no pas aquella habitació dels mals endreços. Allà lluny, Barcelona; la capital, preocupada per demostrar al món que és alguna cosa especial, més insegura que mai. Se serveix d’obres simbòliques de formes capritxoses i clarament apressades. És com si intentés reeditar a la desesperada aquella arrauxada –i tanmateix tan compromesa– arquitectura de Gaudí. Se’n surt?

Un cel blau (que ni pintat)

Posted on October 22, 2010 by Oriol Lladó

Una gens casual sobreposició d’un cartell comercial sobre l’Hotel Princess, d’Òscar Tusquets, ens convida al dubte magritteià: la representació rapta (i repta) la nostra mirada. El dibuix, la caricatura d’un cel blau, esdevé un simulacre que seria reeixit sinó fos perquè un tag i un adhesiu –armes d’un art urbà, per sort, ben difícil de domesticar– assenyalen l’engany.

Entre bambolines

Posted on October 20, 2010 by Oriol Lladó

Cap edifici és una illa, malgrat el somni amagat de molts arquitectes: en la majoria de maquetes, l’edifici es presenta en soltiari, amb sort només envoltat d’uns quants volums minimalistes. Afortunadament, però, la realitat només es pot esborrar a cop d’autocad. En aquesta imatge, l’edifici 00 de Telefónica, obra d’Enric Massip-Bosch, s’emmiralla, com si estés entre bambolines, en el fred triangle blau de Herzog i De Meuron. Què en deuen pensar els dos arquitectes suïssos? I l’arquitecte Massip? Els respectius edificis mantenen un diàleg imprevist, que els canvia, i ells no hi poden fer res. La transformació neix de la conversa, un cop més.

oriolllado.cat

Tag Archives: arquitectura