No sé si l’empresa Falgàs continua servint aquestes enormes criatures als seus clients mundials. En tot cas, la vista d’aquestes grans estructures per a parcs recreatius i espais infantils continua captant mirades al quilòmetre 37 de la carretera de Roses, a Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà. És, aquest, un perfecte punt de fuga. Aquí comença, si tu vols, un viatge còsmic als països inventats; esport local, en aquesta banda de món, terra surreal de l’Empordà.
L’arquitectura ens tempta al joc de les abstraccions. Venint de la Barceloneta, camí de Poblenou… un capvespre suau i serè de primavera encertava a veure el que altres vegades m’havia passat desaparcebut: un joc impossible en els volums immòbils dels edificis. Rera aquests grans cossos, oberts a totes les mirades, s’amaguen molts secrets… vet aquí el que va passar –i que només en part aconsegueix mostrar la foto: en el ciment i el ferro es va mostrar la màgia d’una composició floral; la freda eficiència de l’autocad substituïda pel subtil ball d’imprecisos equilibris del mestre d’ikebana.
Impressionant vista exterior de la Fundació Cartier per a l’Art Contemporani, a París. Aquest edifici, situat al cor de Montparnasse, i per tant protegit de les riuades de turistes, és obra de Jean Nouvel. L’arquitecte francès, autor de la Torre Agbar i del Parc del Poblenou, a Barcelona, excel·leix aquí en plantejar-nos un espai de fronteres difuses, ric en la juxtaposició de realitats. Aquesta imatge, de fet, mostra diferents capes: la sala del museu, les pintures de Takeshi Kitano, a qui aquestes setmanes es dedica una retrospectiva, el jardí posterior, el reflex dels edificis del Boulevard Raspail… La discreció i l’elegància brillen, no sé si accidentalment, en el disseny d’aquest museu d’ego més suportable.
Obres a l’emblemàtica torre de París… Els turistes som una plaga. Ni ha quatre que han desafiat les lleis de la física més elemental i han quedat immobilitzats, víctimes de l’encanteri low cost, en la gran fotografia que embelleix un dels barracons habilitats per als treballadors que aquests dies estan restaurant la gran estructura de ferro.
Feinejant al Google va anar a trobar-me aquest article d’Anatxu Zabalbeascoa, per al País. Aquest fragment concret va reclamar una fotografia. És la que acompanya aquest apunt: “En menos de un lustro, arquitectos como Nouvel, Perrault o Herzog & De Meuron aterrizaron en los solares vacíos. Eran, son, las nuevas estrellas de la zona. Sus edificios han llevado al viejo barrio a las revistas internacionales. Sólo que esos inmuebles tan brillantes… no acaban de cuajar. Como les ocurre a algunas estrellas del fútbol galáctico, esos iconos no se adaptan, no hacen amigos. No se hacen con el lugar aunque sobresalgan, como islas, en medio de un paisaje desconocido.” Més, aquí.
Un dia vaig escoltar algú que deia que el millor dels museus eren les seves botigues, compendi frívol i alegre de petits objectes de gust indiscutible i utilitat incerta (a vegades és al revés), exhaustiu recull de llibres estranys i únics, crida a la conspiració secreta; vegeu, tipografies excèntriques i fotografia desenfocades confabulant-se per atrapar l’esperit de totes les grandiloqüències: la crisi de l’identitat en el graffitti, el no-lloc en els aeroports, la fractura del coneixement en els suburbis, etcètera. Una joieria? Més aviat un bulliciós mercat. Aquí els objectes, tan plens d’intenció, criden el seu missatge. Joc, ironia, autoreferència, denúncia: una postal kitsch, un obridor d’ampolles disfressat de clau, un ninot de vudú amb forma de PC. Quin cansament! Bé, res, pensava en això l’altre dia mentre fotografiava l’espectacular aparador de la botiga-llibreria del MACBA des de la plaça dels Àngels. Des de l’altra banda del vidre tot semblava sumit en un curiós silenci.
En la duresa cromàtica de l’Hotel Silken Barcelona Diagonal, obra de Juli Capella, trobem, unes poques hores al dia, aquest excepcional racó de color. La ciutat és, massa sovint, com un gran guardarroba de peces fosques i avorrides. La roba del dia a dia, amb la qual ja hem pactat els mínims de la no agressió, els vestits triats d’esma, la monotonia d’un tall confiat, que ja no necessita el contrast del mirall. Però fins en l’armari més avorrit destaca aquella camisa comprada a l’estiu, una corbata llampant, el delicat perfum que habita encara dins d’un mocador vaporós.
Reflexos en el Nexus II de Ricard Bofill, a l’UPC. M’ha agradat descobrir una elegant ironia, en aquesta imatge: l’arquitecte sommia capturar la línia pura, la prova de la seva omnipotència, però la ciutat, ai las, fa la seva, feliçment entretinguda en la saludable confusió dels seus carrers. I així, gràcies al sol del migdia, la rectilínia façana posterior del Nexus es veu desafiada per l’edifici veí. I per uns moments, els grandiloqüents finestrals s’omplen de prosa mostrant el que no són –però semblen– desenes de llençols estesos al vent, ignorant, tot assecant-se, el somni de poder de l’arquitecte.
El cel, al mar; i el mar, al cel. Reflexos primer incomprensibles, finalment reveladors. Una foto quasi casual que esdevé un depurat haiku. Visca la fotografia (de butxaca).
