El riu d’asfalt

Un mural sobre un mural, sobre un mural, sobre un mural… infinites capes fan de la ciutat un gran geoglífic. L’artista urbà Joachim és autor d’un nou enigma. La seva darrera creació es pot veure a la finca en runes situada a la confluència del carrer de Santa Madrona i la riera de Canyadó, a Badalona (per cert, gràcies a l’Arcadi Poch per l’avís).

Mai passem pel mateix carrer dues vegades. L’enorme riu d’asfalt és un riu diferent cada vegada.

Les tres últimes Madrones

“Des del 1403 es troba documentada l’ermita de Santa Madrona, que estava situada a mitja muntanya de Montjuïc, més o menys on ara hi ha el MNAC.

Era un lloc de trobades i aplecs dels barcelonins, que durant molts anys hi anaven a passar estones de lleure, a contemplar el paisatge i a gaudir de la natura. Sortien de les muralles pel portal de Santa Madrona, que era el més proper al camí que pujava a l’ermita, i que estava situat més o menys darrera les drassanes. Encara avui dóna nom al carrer del mateix nom, on, per cert, al número 10, treballo jo. I anaven a passar el dia a l’ermita de Santa Madrona. Tanta va ser la nomenada de l’ermita i de la santa, que traspassà els límits de la ciutat i s’estengué a ciutats veïnes com Badalona, on trobem el carrer de Santa Madrona a continuació de la Rambla, i on encara fins al segle XXI hem pogut trobar noies amb aquest nom.

L’any 2012, però, d’alguna manera ha representat, de moment, la fi d’aquesta tradició onomàstica, ja que a principis d’aquest any, amb pocs dies de diferència, han mort les tres darreres madrones badalonines: la Madrona Sabater, la Madrona Oliveras i la Madrona Campmany. Ara ja no queda cap Madrona a Badalona. Deu ser el pas inexorable de la història.

He pensat que estaria bé de recordar-ho, amb un bri de nostàlgia, justament avui que és el dia de Santa Madrona.”

Valentí Sallas
15 de març de 2012
+ info sobre Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, aquí.

Avui que em sento optimista

Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.

* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.

Els reis vénen

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

–

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació. La foto és de tres de les cerveses Dimoni, de Badalona.

 

La llum d’un matí de desembre

M’agrada viure en una ciutat en què un pont entra al mar per no arribar enlloc i en què l’antic pantalà d’una companyia petrolera dóna nom a una col·lecció de poesia. M’agrada caminar cap a la llum d’un matí de desembre sense pensar en gaire res, i tornar refent els meus passos tot prenent de nou el fil de totes les preguntes davant la vista desordenada de les façanes i les teulades d’una Badalona que es nova i és vella, que és bonica i és lletja i que, com una cruel endevinalla, és esperança i desfeta a la vegada…

“Aquell petit món…”

“Aquell petit món, vegetal, animal i humà, (…), voltat dels conreus, i dels canyars i les zalzaeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant una cola d’anys la pedrera moral i poètica, d’on jo vaig extreure material per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència”. Aquest és un fragment de les “Memòries” d’un dels grans escriptors catalans, Josep Maria de Sagarra, del qual avui es compleixen 50 anys de la seva mort.

“Aquell petit món” era Santa Coloma de Gramenet, on el poeta, escriptor i dramaturg va passar llargues temporades quan era petit. La Santa Coloma de Sagarra i l’actual tenen poc a veure –ho reconeix el mateix Sagarra quan parla de suburbi babilònic en contraposició a l’immens regadiu que era a principi de segle– però la comarca, tan diferent avui, certament; és plena ara com aleshores de petits móns i d’incomptables castells imaginatius. Només cal saber trobar-los.

* Per cert, la foto és de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Està feta l’hivern de 2006.

Passant pel carrer del Porvenir

Seré, bellíssim. Aquest gran ull es mira Badalona, com volent consolar-nos. El rostre tranquil contrasta amb la fressa de les cotxes de l’autopista, des d’on és vist de resquitllentes per milers de conductors, cada dia. Jo, potser tu.

A peu de lateral. Aquí, al barri de Coll i Pujol, la fressa arriba una mica esmorteïda i tinc més temps per contemplar-la. Miro al meu voltant. Hi ha molts solars abandonats, en aquesta part de la ciutat: els carrers s’entrelliguen tortuosos, com si no sabessin on anar. Torno a mirar-me la noia pintada per Jorge Rodríguez Gerada dins el projecte Identitat(s) i li envejo aquest posat confiat. Enfilo el camí de Morera, el barri on visc, passant pel carrer Porvenir. El sentit de les coses el trobes, ben sovint, en el lloc més inesperat.

L’oració del fullet urbà

“Sucia está mi calle, aunque todos los días alguien la barre. Sucia está mi calle y esto no hay quien lo cambie. En esta colmena cada cual cuida de su enjambre. Ya todos olvidaron lo que es hambre. Espero que todo cambie… y que algún día no exista perro que me ladre.” Aquest prec acompanya aquest dibuix, situat al final del carrer Casas i Amigó al barri de Sant Crist. El text el signa (sí?) un/una tal Adato, i el dibuix, sembla, és obra d’un/una tal Colmena. Són, en tot cas, versos de veritat.

+ AMOR

A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.

Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.