El blog del costat

 

Vet aquí una visita del blog del costat i que, amb certa raó, demana una mica d’atenció. A “Està passant”; que ja reclama un ajust en el nom, a totes totes massa ambiciós; aplego reflexions sobre temes d’actualitat i, en especial, de la meva ciutat, Badalona. Alguns de vosaltres aneu saltant de l’un a l’altre, segur, però potser d’altres no havíeu enllaçat els punts i desconeixieu el (bon) veïnatge d’un i altre quadern digital. A aquests darrers va dirigit aquest apunt en forma d’autobombo. Si cliqueu en els següents enllaços podreu accedir als apunts més llegits aquest mes de juny. Que vagi de gust!

1. Badalona, i ara què?
2. 5 preguntes per als pròxims 4 anys
3. Discussió sobre el futur alcalde de Badalona: 4 idees
4. És l’hora de fer endreça
5. Projecte, projecte, projecte (sobre Badalona i el PP)
6. En Joan Argenté no ha perdut la poesia
7. Després del 22M, una valoració (personal)
8. Accent, manual d’ús
9. D’això de la samarreta groga
10. Al final és només gent que s’apropa a l’àgora

“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

El millor sermó

La vista de l’església parroquial de Sant Jaume, a l’avinguda Marquès de Montroig entre el Congrès i Can Claris, m’incomodava. La seva eloqüent lletjor havia de voler dir alguna cosa. Però‚ què? Algú em va dir, fa temps, quan començava a fer de periodista a la ciutat: “aquesta església s’estudia a l’escola d’arquitectura”. Va ser un de tants reportatges que es van quedar al calaix. Ara el recupero, gràcies a una d’aquelles falses coincidències. Fa uns dies vaig adquirir per tres euros una monografia d’Antoni Moragas i Gallissà, editada pel Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes. En Moragas, un dels fundadors del grup R, és un dels arquitectes catalans més importants del segle XX. Era, llegeixo en l’esplèndida edició, un gran humanista. A l’església, va aprofitar l’estructura d’una nau industrial a mig construir –l’únic indret que el capellà de la parròquia va poder adquirir amb els pocs recursos de que disposava–. L’arquitecte va optar per no dissimular el caràcter industrial de l’edifici existent. De fet, l’actuació mostra el paviment de formigó i les peces de vidre, que van servir per formar les gelosies del vitrall. En realitat, aquesta església lletja, és una església pobra, però la seva pobresa evident és rica en simbolisme, és millor que qualsevol sermó.

* Foto extreta del llibre.

Explicació de l’inexplicable (intent)

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.

El poder dels globus de colors

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…

Els genis, molt més que un bar

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.

La vella xiruca

Tots hem rigut, de la Vella Xiruca. L’associem a un temps passat, que avui ens sobta per la seva candidesa; a alguns fins i tot ens desperta un cert rubor. Hi veiem, potser, els nostres pares, i els amics dels nostres pares. Quins kumbes! Quins hippies! I amb això, ens quedem satisfets. Sí? Jo cada vegada menys.

Hem cregut –jo el primer– que la ingenuïtat ens feia dèbils i que el cinisme era la resposta intel·ligent. I tot plegat per acabar veient que el cinisme és en el fons una forma de covardia.

La vella xiruca, fa camí vers el cel blau i en té prou per descobrir la joia del bon temps. Perquè aquesta petita conquesta –assaborir la pau– és la més gran de les ambicions i cal agrair cada pas que fem, fins i tot al més modest dels protagonistes.

M’ha agradat la iniciativa de l’editorial badalonina Pont del Petroli. En Joan i en Paco han convençut en Joan Soler de recuperar algunes de les seves lletres i aplegar-les en un llibre. Aquest llibre es va presentar ahir al Betúlia, Badalona i es diu ’50 anys. 100 cançons, de la Vella Xiruca al Mar Mur passant per les Rondes del Vi’.

L’editorial està especialitzada en poesia. El poeta ens confronta sempre davant d’un laberint. I suposo que en Joan Soler n’és una mica, de poeta. Tant temps després, quan ja encaro la quarantena, he entès finalment la cançó de la Vella Xiruca. El laberint proposat a mi em va semblar massa evident, com una cosa de nens (o de pares!). I mira… tant temps després descobreixo que potser sí que sóc una mica ‘xirucaire’.

* Foto de Marta Membrives per a El Punt.

Llibreria nova (i sense novetats)

El millor de la llibreria Fènix, al 99 del carrer d’en Cueta de Badalona, és que converteix la seva excepcionalitat –l’única (**) llibreria de la ciutat especialitzada en volums de segona mà, primeres edicions, descatalogats– en el sorprenent reflex del que hauria de ser l’estandard d’una llibreria, d’una bona llibreria. Al capdavall, hem cregut durant massa temps que una bona llibreria es definia per la novetat, la rapidesa amb la qual hi trobàvem el darrer èxit, sempre aliat amb una portada cridanera i a poder ser amb algun famós de torn a la solapa. Tot això ha passat al mateix temps que les nostres llibreries han perdut espai per a l’estoc, fent créixer, per exigències del model de negoci de les editorials, les preuades taules centrals, autèntic camp de batalla on es decideix la sort del llibre en menys d’una setmana. En Marçal Font, l’ànima d’aquest establiment, busca allargar la vida dels llibres tractant-los com a tals, com a llibres. La llibreria té seccions i una cura evident, i ben sovint també exquisida, en la tria. No hi ha qualsevol cosa, aquí!

Una llibreria de vell, una llibreria de segona mà? Molt més que això. És un espai necessari on aprendre a trobar (o a retrobar) el dictat propi, la lletra singular. I tot això al marge de les modes, del ‘perquè toca’ i de la llista de més venuts de torn. Una llibreria vella? Una llibreria nova.

* Per cert, que el 31 de març, el Fènix comença un cicle de col·laboració amb La Breu. Més informació, aquí.
** En Pep Mita puntualitza que, si no ha tancat, al costat del Mercat de la Salut n’hi havia una altra.

Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.