Això no és un hotel (gràcies a la lluita veïnal). Aquest mural, situat al carrer Magdalenes, al barri Gòtic, és contundent en la tipografia, el color i en el missatge, especialment. A magdalenes.net expliquen més coses: com ara que l’oposició d’un col·lectiu de ciutadans al projecte d’obertura d’un hotel va néixer l’any 2006 i que des d’aquell any s’ha impulsat un espai social amb una activitat regular, ben intrincada, que des de fa un temps s’han mantingut negociacions estretes amb altres entitats del barri i amb la seu del districte, que finalment aquest treball discret però tenaç ha portat l’anul·lació de la llicència d’obertura de l’equipament turístic. M’han interessat dues coses: una, el debat sobre com volem que sigui la ciutat (necessàriament vinculat en aquesta àrea a la pèrdua de diversitat social i econòmica per culpa de la voracitat de la indústria turística) i la forma com aquest debat és entomat per diferents organitzacions i col·lectius, que no sempre responen a la tipologia clàssica i que s’afegeixen, enriqueixen i en alguns casos competeixen amb les associacions de tota la vida. Finalment, paga la pena fer notar la importància que, cada vegada més, donem a la comunicació en les diferents lluites (veïnals i no veïnals). El col·lectiu ESM desenvolupa una tasca presencial ben intensa, però també té una pàgina a Twitter i informa, a temps real, de les principals novetats en la seva lluita. És una de les claus, i no pas menor, del seu èxit.
Tag Archives: Barcelona
El somni de l’arquitecte
Reflexos en el Nexus II de Ricard Bofill, a l’UPC. M’ha agradat descobrir una elegant ironia, en aquesta imatge: l’arquitecte sommia capturar la línia pura, la prova de la seva omnipotència, però la ciutat, ai las, fa la seva, feliçment entretinguda en la saludable confusió dels seus carrers. I així, gràcies al sol del migdia, la rectilínia façana posterior del Nexus es veu desafiada per l’edifici veí. I per uns moments, els grandiloqüents finestrals s’omplen de prosa mostrant el que no són –però semblen– desenes de llençols estesos al vent, ignorant, tot assecant-se, el somni de poder de l’arquitecte.
Les càmeres que caben a la butxaca
Canvi de rol: de viatger a (potencial) víctima
“Señores pasajeros, vigilen sus pertinencias, acaban de subir al convoy posibles carteristas.”, això sonava per la megafonia del metro ahir a la línia verda. Curiosa intervenció de la maquinista, mostra eloqüent de la impotència institucional: “almenys això, almenys ens avisem entre nosaltres”, venia a dir l’atenta treballadora. I tots vam agafar les bosses, motxil·les i bolsos amb més determinació i ens vam mirar, anònims viatgers ensonyats, amb un interès renovat, estrenant-nos amb la resignada complicitat de les víctimes. Cercàvem els sospitosos, els ‘posibles carteristes’. Tot just passaven uns minuts de les nou. Pròxima parada… Plaça del Centre.
Pop-art en aqüarel·la
“L’aquarel·la, és una tècnica pictòrica sobre paper o cartulina amb colors diluïts en aigua.”, diu la Viquipèdia. Aquesta imatge té la delicadesa d’una aqüarel·la i l’ironia del pop-art: en la quasi transparència de la fotografia es descontextualitza l’objecte qüotidià; el color potent de l’icona fa de contrapunt sorprenent. Un detall molt pictòric del port de Sant Adrià de Besòs, dimarts passat al migdia.
Cinc minuts abans d’hora
Si algun dia el Time Out fa un número sobre bars de Barcelona amb bones vistes… que no es deixin aquest. L’Ambar, al capdavall de la Rambla del Raval. A mitja tarda d’ahir oferia aquesta vista privilegiada. Hi esperava dos amics: la típica reunió ràpida en un lloc cèntric. Jo hi era cinc minuts abans de l’hora. Al meu costat, fumejava una infusió. Aquells pocs minuts esgarrapats a l’agenda: el millor del dia, segurament.
Ventall d’històries
Aquesta façana és espectacular, per acolorida i suggerent. Què s’amaga rera cadascuna d’aquestes finestres? Alguns dels veïns ja s’hi deuen haver acostumat. Fan com si res, seguint el fil de les seves rutines diàries, sense mirar finestra enllà. Però potser hi ha qui encara manté la infecció de l’indiscret: un nou inquilí, potser; o un senyor que viu a la finca fa anys i que fabula d’amagat de la dona ("Manel, on tens el cap?"). A aquests dos veïns hipotètics (qui sap si no en són més?) la costum els rellisca, per sort; i saben mantenir el secret dels seus ‘viatges’ mentals a la vida dels altres. Serven encara la mateixa mirada de sorpresa de quan van descobrir que casa seva era, en realitat, una pantalla porta oberta a una gran novel·la en moviment. Teixexen àvids històries vives –però, ai las, volàtils– amb la mirada clavada al carrer i palplantats davant de la diària acolorida vidriera.
L’edifici, que es replega cap endins a la confluència de Bruc amb Diputació, "adopta una solució molt inhabitual als xamfrans de l’Eixample. La planta baixa i l’entresòl segueixen l’alineació del xamfrà, però els pisos superiors enllacen perpendicularment, confluint en una torre poligonal, on hi ha la caixa de les escales, coronada amb una cúpula. Les façanes es caracteritzen per les seves galeries amb vidres de colors. Va ser construït el 1886 i és obra de Joan Bruguera. (Més informació, aquí.)
Pst! Els secrets de l’Eixample
La meva florista sempre l’encerta
Carrer de Casanova, 13
… o la mala sort de l’amant. El número més malestruc, en record de l’aventurer venecià. Giacomo Casanova, l’amant que va saber sortejar amb una gràcil pirueta totes les malestrugances disposades en el seu pas per l’Europa del segle XVIII. El dibuix del forjat de la porta d’entrada d’aquesta esplèndida finca de l’eixample de Barcelona recorda el joganer dibuix d’un teixit de blonda. Capritxós, suggerent… sensual.








