Rostres a la placeta del costat de la Nau Ivanow. Les cares són d’un artista que es fa dir Suso33, m’aclareixen amablement els responsables de l’equipament. "Les va pintar el 2 de març de 2009, amb motiu de la inauguració dels espais annexos de la Nau." No m’aclareixen el sentit de l’acció. Està bé, això. La pregunta resta oberta. Quines són les històries que habiten rera les misterioses aparicions al cor de la Sagrera? Continuarem la cerca.
Tag Archives: Barcelona
La ciutat anònima i els benaurats ‘oblits’
M’adono massa tard de la Sagrera: aquest barri industrial, ferroviari, dubitativament enclavat entre Sant Andreu i Sant Martí. Em dóna la sensació que hi he deturat la mirada, just abans del seu darrer alè: va ser un dels grans cigne de la indústria catalana, però avui és un ocellastre brut de fang, interrogant-se entre bulldozers sense que ningú hi pari atenció. L’autopista passa rabent per una banda, la Meridiana es concentra en si mateixa, egoista, autista, a tocar de la terra esventrada. I el tren de rodalies hi transita amb la mirada cansada, fent la seva guerra. Aquest barri viu immers en un potent procés de construcció, o de destrucció, ja no ho sé. Em passejo pels volts del carrer Berenguer de Palou: queden algunes cases de les que la Renfe va destinar a les famílies dels ferroviaris. Avui tenen un futur incert, diria que negre. A una banda, noves promocions de pisos, indistingibles de les d’altres poblacions: vet aquí una ciutat neta i ordenada, vet aquí la ciutat anònima, perfectament intercanviable. A l’altra banda, un gran forat, la promesa, el futur intercanviador ferroviari que ha de portar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest context, les encantadores casetes del carrer Berenguer de Palou semblen un error, un oblit. Disfrutem-les mentre poguem.
Patchwork de miralls
Una de les vistes més boniques que ofereix Barcelona la regala un centre comercial. Hi ha una delicada ironia, aquí: la façana principal del Maremagnum no ens convida a mirar dins… ens convida a mirar fora. És com si l’arquitecte, d’esquenes als interessos del client, hagués decidit enviar un missatge en clau inspirat per un naïf civisme: has vist el que et perds?, sembla dir-nos l’impressionant joc de miralls i el seu reflex sobre el port vell… Aprofita el dia, fes mitja volta. Allunya’t de les botigues. Encara hi ets a temps.
Breu passeig per les Tres Torres
Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.
Graffitti prêt-a-porter
"La moda no existeix només en les teles. La moda és al cel blau, al carrer… la moda té a veure amb les idees, amb la nostra manera de viure, amb allò que està passant." Acompanya aquesta fotografia, que captura a la Ribera un fabulós graffitti de la Becca amb tècnica de paper pintat, una cita de Gabrielle Bonheur Chanel (1883-1971), filla d’un venedor ambulant i d’una mestressa de casa. La ‘Coco’ va néixer ben pobra. Va començar a fer ‘moda’ mirant l’enorme volta del cel blau. Després van venir les teles.
El dolç sadisme de l’espera
Et protegeixes rera un silenci amable i prudent. Series el perfecte jugador de pòquer, si no fos perquè has canviat les cartes per les llepolies. S’ha de ser molt fort per saber convertir la salivera punxant en el pessigolleig de l’anticipació. Surts de la pastisseria un dissabte al vespre amb la festa del sucre palpitant damunt una safata de paper. Has començat a entendre el dolç sadisme de l’espera, indicador inequívoc: et fas gran. I així deixaràs reposar les delicadeses guanyadores al marbre de la cuina, per degustar-les l’endemà, amb la dedicació de les hores tranquil·les: el diari desplegat damunt la taula, el pijama i les lleganyes.
Ja es veu: a la Pastisseria Hofmann, del carrer Flassaders, fan màgia de la bona amb un croisant de gerds, una roda, una napolitana de xocolata i aquell petit pastisset que quasi no surt a la foto.
Danger! Turistes!
El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.
"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.
L’atlas que batega
És el plànol d’una ciutat o és un cor trencat? Segurament, aquest òrgan ‘cridat’ a la ratlla d’un precipici per aquest ocellastre representa les dues coses al mateix temps. Eloqüent il·lustració, aquesta, pintada sobre tres rajoles i visible al principi del carrer Sant Pere Més Baix. Al capdavall, tot cor és un atlas: el mapa intrincat –com una medina, com els carrers d’un casc antic– on ens perdem i trobem a la vegada. Com podem saber que s’amaga al final del carreró: un cul de sac? la porta secreta als jardins del vell palau? El cor es cura amb la descoberta.
La jungla (de l’asfalt?)
En uns pocs anys la jungla va engolir les ciutats maies en el sonat final d’aquella civilització. Les grans piràmides van desaparèixer desfetes per la força de la natura entrellaçada en minúscules arrels innumerables. El verd va tornar a l’espai d’on havia estat foragitat amb falsa indiferència: persistent, venjatiu. La natura és, al final, la mida de totes les coses, el recordatori perfecte que el temps és cruel i inflexible, i que té mala memòria.
Els graffits de la imatge estan capturats en el Clot més oblidat, entre el carrer Verneda i Sant Joan de Malta. Són com la voraç vegetació de la selva, àvids de conquesta. En aquesta imatge veiem les rajoles d’un antic lavabo, les restes d’una cuina, la petja d’una paret mestra, tot plegat empassat per la força de l’esprai, la més terrible de les plantes en la jungla de… l’asfalt.
Localització de la foto, aquí.
Centre de disseny, botiga dels horrors
Quin cristo! Temible abigarrament objectes de decoració en un aparador de la plaça de la Font, a la Barceloneta. Una ràpida mirada i l’espai en qüestió ja s’ha convertit en altar del kitsch més descontrolat. I acabaria sent una instal·lació artística sinó fos per l’eloqüent despreocupació dels propietaris de l’establiment per suggerir-la a una nova mostra de la cultura Trash al CCCB.
Val la pena dedicar una estona a aquest caòtic despropòsit de criatures alades i objectes daurats –ni que sigui amb els ulls mig clucs–. Tot plegat per comprovar com tot eslògan mor del mateix mal i que cap frase, per enginyiosa que sigui pot resumir ni la més modesta de les realitats… perquè, de fet, no hi ha cap realitat modesta. Que una cosa és el que ens agradaria que fos, i l’altre el que és. Que una cosa és que la ‘marca’ Barcelona centre de disseny vulgui refermar un missatge descriptiu, i l’altra que acabi suggerint un missatge en interrogant.








