“-¿La oyes? Mi padre inventó esta caja, él puso música dentro de una caja y escogió esta canción. ¿A que es bonita?
Nunca me ha gustado mentir a los enfermos, de modo que dije:
-La arreglaremos, ya verás.
-¡Martí! -se exaltó en su fiebre-. ¡Dime que la oyes!
No, no la oía. Solo era una caja escacharrada, un minúsculo resto entre millones de objetos más damnificados per el bombardeo enemigo. En vez de contestar, suspiré. Ella se dio cuenta, la fiebre alta puede hacernos muy lúcidos. Me miró con aquellos ojos abismales y dijo:
-¿Quieres saber algo, Martí? Tú eres tú porque no oyes esa música. Esa es tu virtud y al mismo tiempo tu limitación. Si quisieras oír nuestra música, la oirías. Pero no puedes, no crees en ella. Ni siquiera lo intentas. -Y siguió-: Has oído mil veces esa música. ¿Por qué no ahora? La caja solo es una caja, algún día tenía que romperse.”

Victus, el fabulós llibre d’Albert Sánchez Piñol, és la història d’un patriota a la cerca de país, esquiu reflex que el nostre protagonista buscarà en una paraula misteriosa (‘la palabra’ que el persegueix des de les primeres pàgines del volum) o que escoltarà sense ‘sentir’ en la caixa de música que serva com un tresor la seva estimada Amelis.

Martí Zubíria, el nostre patriota accidental, entén finalment, i de quina manera, amb sang i foc, que la pàtria és sacrifici, pertinença, llaç i futur. Que la pàtria són coses petites i potser incomprensibles -“has oído mil veces esa música”-, però que en ocasions, el capritx de la història conjura en alguna cosa que ens supera. La pàtria no són les banderes dels que manen, sinó “les espigues que cauen sense queixar-se”, grandesa dels dèbils i vulnerables. Sacrifici, pertinença, llaç i futur.

El llibre és una novel·la majúscula, amb ecos del millor Dumas i també un mirall deformat però revelador del nostre present. I una història d’amor. És també un prec, i potser també un sermó a la muntanya. Una invitació a la lluita que s’apropa, com si l’escriptor volgués cridar a files.