Els editors de La Maleta, obra inclosa dins la col·lecció La intrusa de Labreu, arrodoneixen l’esplèndida edició de l’obra de Serguei Dovlàtov amb una frase de Blai Bonet; un murri afegitó en forma d’epíleg, situat, com aquell que no vol la cosa, a l’última pàgina del petit volum que ens ocupa: “A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta”.

El meu besavi Jaume acostumava a dir que els bons viatgers s’havien de servir de maletes petites i de moneders ben peixats. Tot un hedonista, el senyor Oliveras.

L’home estava ben lluny de la cívica austeritat que denoten les paraules de Bonet, i lluny del pessimisme maquillat d’ironia en la que s’ha de refugiar l’escriptor rus. Amb una prosa econòmica i tallant, Dovlàtov explica al lector els vuit objectes que duia en la maleta amb la qual va arribar a Nova York, fugint de la Unió Soviètica. Tot el que té l’escriptor cap en una maleta, sí. Però és un home just? És un home lliure? A partir d’unes poques peces de roba, Dovlàtov ofereix un calidoscopi pessimista de la Rússia de la guerra freda. Un tel d’humida desesperança s’arrapa a la vida del protagonista, el mateix autor, víctima i culpable d’una ensulsiada moral sense precedents. La gran conspiració dels homes grisos. Rússia, vista a través de l’ampolla de vodka (mig buida, clar).

“Una foto sólo puede captar un momento entre millones de momentos de la vida de una persona”, es llegeix al principi de l’última obra de Jonathan Coe, La lluvia antes de caer. … Un moment entre milions? I tanmateix, les vint fotos que articulen l’excepcional (per senzilla, per clara) estructura narrativa proposada per l’escriptor britànic desvelen aquí tota una vida. No és allò de que una imatge val més que mil paraules. Més aviat això: aquí 248 pàgines valen per tota una vida. Aquesta novel·la juga a ser un àlbum de fotos, però és molt més, en realitat. Al capdavall, nosaltres com a lectors no les veiem, les fotografies, i tampoc la persona a qui s’adreça la veu de la narradora, que és cega. Comprenem a través de les paraules. Això és el que fa la literatura. La bona literatura.

“… Intentaré describirte lo que se ve en las fotos en la medida de lo posible. Quiero que sepas la pinta que tenía la gente que vivió antes que tú, las casas en las que vivían, los sitios a los que fueron. Si puedes hacerte una idea de todo eso, si puedes imaginártelas de alguna forma dentro de tu cabeza, eso te dará…, bueno, ‘algo’ te dará, espero. Te dará un contexto para entender las cosas difíciles, las cosas dolorosas que oirás al final. … Porque hay una historia que no conoces, Imogen.”

Una anciana britànica desvela a viva veu (tot i que ho fa en diferit, utilitzant un vell magnetòfon) els camins secrets que, amb tan de dolor, van prendre quatre dones, mares i filles d’una mateixa família. La narradora principal del llibre, l’única que no té vincles directes de sang amb la resta, s’adreça a Imogen, la jove cega, la més petita del grup, i amb la qual ha perdut el contacte. A partir de les fotos, Rosamond, ja al final de la seva vida, intenta construir la resposta a una pregunta que sempre l’ha perseguida: qui ens fa de la manera que som? Les fotografies, finalment, no són les evidències en un judici, sinó l’excusa a partir de la qual mirem la nostra vida. Els àlbums familiars són una invitació a descobrir, a descobrir-nos.

Jonathan Coe es presenta ben lluny de la mordacitat d’altres obres seves. Amb un estil serè i clar, ens presenta; ens descobreix, per tant; una reflexió serena i original sobre les maternitats, els instints i les seves víctimes.