La noia del rellotge

“L’ombra en el mur escapça límits greus,
tremola allò que és quiet, i tu ho depasses:
volia el pensament saber-ne més
i el temps va esmicolar-se en carn besada.

Ales altives els secrets s’esquitllen
i un sol deler perdura en aquests cels”

La noia del rellotge ens torba des d’un anunci de Swatch, més aviat convencional. Aquí, capturada i deformada gràcies a Instagram, i entrevista a través del vidre mullat d’una marquesina d’autobús, és com si pogúes tornar a la vida, gràcies a aquest poema de Susanna Rafart. Els versos alenen en L’ocell a la cendra, el nou Alabatre de LaBreu Edicions. El que és estrany és que jo encara no sabia del llibre quan vaig fer aquesta foto, tot esperant la B27 a Can Ruti, un dia de novembre.

Àlbum de paraules

la lluvia antes de caer“Una foto sólo puede captar un momento entre millones de momentos de la vida de una persona”, es llegeix al principi de l’última obra de Jonathan Coe, La lluvia antes de caer. … Un moment entre milions? I tanmateix, les vint fotos que articulen l’excepcional (per senzilla, per clara) estructura narrativa proposada per l’escriptor britànic desvelen aquí tota una vida. No és allò de que una imatge val més que mil paraules. Més aviat això: aquí 248 pàgines valen per tota una vida. Aquesta novel·la juga a ser un àlbum de fotos, però és molt més, en realitat. Al capdavall, nosaltres com a lectors no les veiem, les fotografies, i tampoc la persona a qui s’adreça la veu de la narradora, que és cega. Comprenem a través de les paraules. Això és el que fa la literatura. La bona literatura.

“… Intentaré describirte lo que se ve en las fotos en la medida de lo posible. Quiero que sepas la pinta que tenía la gente que vivió antes que tú, las casas en las que vivían, los sitios a los que fueron. Si puedes hacerte una idea de todo eso, si puedes imaginártelas de alguna forma dentro de tu cabeza, eso te dará…, bueno, ‘algo’ te dará, espero. Te dará un contexto para entender las cosas difíciles, las cosas dolorosas que oirás al final. … Porque hay una historia que no conoces, Imogen.”

Una anciana britànica desvela a viva veu (tot i que ho fa en diferit, utilitzant un vell magnetòfon) els camins secrets que, amb tan de dolor, van prendre quatre dones, mares i filles d’una mateixa família. La narradora principal del llibre, l’única que no té vincles directes de sang amb la resta, s’adreça a Imogen, la jove cega, la més petita del grup, i amb la qual ha perdut el contacte. A partir de les fotos, Rosamond, ja al final de la seva vida, intenta construir la resposta a una pregunta que sempre l’ha perseguida: qui ens fa de la manera que som? Les fotografies, finalment, no són les evidències en un judici, sinó l’excusa a partir de la qual mirem la nostra vida. Els àlbums familiars són una invitació a descobrir, a descobrir-nos.

Jonathan Coe es presenta ben lluny de la mordacitat d’altres obres seves. Amb un estil serè i clar, ens presenta; ens descobreix, per tant; una reflexió serena i original sobre les maternitats, els instints i les seves víctimes.

Una història d’amor al Japó

El cel és blau, la terra blancaTofú bullit, fred cuit i fregit; sopa d’arrel de nyam, xampinyons liles fets a la planxa i amanits amb salsa de soja just després d’haver-lo collit, escates de tonyina, galetes d’arròs, calamar fumat, bolets dissecats, broqueta de pollastre amb soja dolça, mongetes crues, ostres fumades, tonyina crua trinxada, faves i porc bullit, gelatina de konjac, estofat de llengua, croquetes de nata, cogombres acabats de collir amb polpa de prunes salades, rodanxes d’albergínia fresca amb gengibre i salsa de soja, col amanida amb segó d’arròs, truita de riu regada amb vi de bistorta, fondue de pop amb salsa de taronges amargants, orella de mar crua amb salsa de wasabi, llagosta fregida, sopa de miso amb brou de peix, fumejants llavors de soja verda i aquell bacallà a la cassola…

[…] “el bacallà va sortir amb un trosset de crisantem enganxat. El contrast entre el verd i el blanc em va semblar molt bonic.

–¿Oi que és preciós, mestre?– Li vaig fer observar. Ell va somriure i em va acaronar els cabells, com sempre.”

El sake estova les pors de Tsutsiko i el seu antic professor, el ‘mestre’ Haratsuna, ombres lentes i bromoses en la ciutat on, sembla, tothom té pressa i alguna cosa important a fer. En aquesta pila de menges delicioses, capturades al llarg de les poc més de 200 pàgines de llibre, s’acaba conformant un atles d’un romanticisme que vol i dol i que, finalment, l’escriptora Hiromi Kawakami destil·la en forma d’haiku: “el cel és blau, la terra blanca.” Una història d’amor.

Milionaris a l’abocador

H_L_cover_GDos germans acumulen a casa seva milers de diaris vells, electrodomèstics esventrats, cafeteres inservibles, màquines d’escriure esmuixinades i incomptables desferres urbanes. Esdevenen atracció, amb el temps. Amb el temps, les andròmines a penes els deixaran moure’s pels passadissos. No és estranya, tanta expectació. Són fills d’una de les grans famílies novaiorqueses i ocupen una mansió al cor més exclusiu de la 5a avinguda. Són els milionaris més garrepes de la història dels EUA. Van començar sent dandis i van acabar estripats com dos homeless. Es diuen Homer i Langley i, més enllà de la llegenda urbana, són els personatges de l’última novel·la d’E.L. Doctorow.

En les pàgines d’aquest excepcional volum, l’escriptor nordamericà relata el procés de construcció d’un món singular. Al capdavall, res més, res menys, del que fem tots mirem de fer amb les nostres vides. Doctorow l’encerta perquè sap trobar el fil d’empatia que ens fa reflectir en la vida dels dos germans. Homer i Langley assagen la seva forma de ser, al món, i construeixen la seva excèntrica i finalment impossible proposta alternativa. Per fer-ho, deconstrueixen la moral i les convencions socials del seu temps. Només uns pocs porten aquest procés de ‘creació’ tan lluny com els protagonistes d’aquest llibre. I suposo que ja està bé, això, perquè la cosa no acaba entre violins. Però, i tanmateix, ser al món hauria de ser una mica això: discutir-ne els límits, desafiar-ne les normes, descobrir els territoris inexplorats. El llibre ens parla d’un fracàs. Un fracàs noble i necessari, malgrat tot.

Barcelona literària

Aparador de la llibreria Proa Espais, al carrer de Rosselló. Reflexos perfectes: les façanes de l’Eixample i les portades dialoguen civilitzadament, un matí tranquil de setembre. La llibreria perfecta és la que es confon amb la ciutat; per així poder seguir millor el consell del poeta: “aquí el poema es para perquè baixeu i sortiu a la llum del dia” (Joan Brossa a ‘El Viatge’, tercera edició d’El Saltamartí, dins Els llibres de l’Óssa Menor, 1984).

Literatura 1, Filosofia 0

Res a témer, Julian Barnes“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.”

Res a témer, l’última obra de Julian Barnes, fa de mal classificar: a estones, sembla que amb aquesta ‘novel·la’ el britànic jugui a presentar-nos el seu particular ‘món de Sofia’, per bé que carregant el fals manual amb la negra tinta d’un existencialisme mig tètric, mig irònic. També trobem, aquí, moltes marrades metaliteràries i un persistent elogi de la ficció, l’antídot més realista per un món que, finalment, –sembla dir-nos tot flegmàtic l’escriptor–, no té ni solta ni volta. Però entre les cites de filòsofs i escriptors sobre la mort i la memòria que caracteritzen l’obra, Barnes amaga hàbilment els ingredients d’una bona novel·la: excel·lents personatges –ell, el seu germà, els seus pares, els seus avis–, que desfilen per una història dispersa i plena d’interrogants. Més que frustrar el lector, els buits en la narració interpel·len amb èxit el nostre cor de lector. Paga la pena sobreposar-se a l’espessor d’aquest petit volum –i si cal, llegiu en diagonal alguna pàgina (jo ho he fet!). Em dóna la sensació que aquest és un llibre al qual tornaré… no tant per les respostes volgudament desordenades que conté, sinó per les preguntes pertinents i perdurables que Barnes hi ha abocat.

Extravagàncies i precaucions

POSTALS DELS EUA 2010 (1) “El inglés va, lo mismo por pequeñas aldeas suizas o italianas que por montañas agrestes o islas remotas, pidiendo té en todas partes sin pensar que se comporta igual que un chino que entrara en todas las tabernas de camino a Kent o Sussex pidiendo opio. Pero la cuestión no es sólo que pida aquello que no puede esperar que le ofrezcan, sino que ignora incluso aquello que le ofrecen. (…) Estos son los casos más simples y evidentes, pero hay otros muchos ejemplos más sutiles de esa tendencia a ver que la nación llena su hueco con su propio sustituto o corrige su extravangancia con su propia precaución.” “Lo que vi en América”, el número 8 de la col·lecció Los Viajeros de l’editorial sevillana Renacimiento, aplega diferents textos que Gilbert Keith Chesterton (1874- 1936) va confegir l’any 1922 durant un viatge als EUA. Com a bon llibre de viatges ens parla, principalment, del viatge interior, i de les seves dificultats. Viatjar no és només fer quilòmetres, és aprendre a mirar… més difícil encara, aprendre a mirar-se. Chesterton ens demana que oblidem d’on venim per, seguidament, retreure’ns que això és impossible, i que si la nostra mirada és contaminada… cal saber com i perquè. El turista disfruta els nous paisatges amb desordenada avidesa; en fer-ho compara amb el que coneix, inevitablement. És així com conèixer coses noves és també una forma de conèixer les velles, les que, ho volguem o no, traginem sempre amb nosaltres. Chesterton advoca per un humanisme ben agombolat per un humor només moderadament àcid. Riure de l’estranger, això ho pot fer tothom. Riure d’un mateix, això només està a l’abast de les bones persones (i els bons viatgers).

Memòria 2.0

Trobo una expressió divertida, en el canal de Twitter d’una cantant que m’agrada, la Rosanne Cash (sí, la filla): diu, la dona, “since I crowd-sourced my own memory yesterday with good results: does anyone remember which canadian city I openeed for wilco 3 years ago?”. Que vindria a dir: “ja que ahir vaig provar d’alimentar la meva memòria connectant amb la multitud i la cosa va funcionar: algú recorda en quina ciutat canadenca vaig obrir per Wilco fa 3 anys?”. És una anècdota, bé. Però com com passa en totes les (bones) anècdotes aquí trobem un fil per a poder estirar i arribar a llocs interessants. La memòria és selectiva, la memòria és traidora, la memòria és interessada… proclama com un cor grec el sentit comú, sempre temerós de la memòria, el degà dels fantasmes. Hi ha, de sempre, una memòria íntima, i una de col·lectiva (per no parlar de la desmemòria, la forma més capritxosa de la memòria). Les xarxes socials no inventen res, però sí que presenten una nova manera els vells temes. La xarxa –Twitter, en aquest cas– ens permet amb més facilitat connectar moltes memòries en un instant precís. El resultat és espectacular quan busquem informació concreta i objectiva (la pregunta que va fer la Rosanne), però i quan cerquem informació més imprecisa? En aquests casos, la memòria compartida; aquesta crowd-sourced memory de la Cash; mostra una fotografia necessàriament borrosa, no per això menys potent. La memòria és la forma que el passat pren en el nostre present. Habita dins nostre, ombra canviant, siguem una persona, una família, un país… Diga’m el que ets avui i et diré que recordes. O més rigorosament: diguem com et penses que ets avui i et diré el que et penses que recordes.

Per cert, que la Cash té a punt d’arribar a les llibreries Composed… unes memòries!

Austeriltz a la Biblioteca Nacional de França

Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.