Coqueteria editorial

Posted on March 29, 2011 by Oriol Lladó

William Faulkner resumeix la vida de dues de les seves dames del sud en poc més de 20 pàgines. Vet aquí una llarga novel·la disfressada de conte. És Miss Zilphia Gant, editada l’any 1932 per les edicions del Book Club de Texas. Se’n van imprimir trescents exemplars, que només van poder comprar, al preu de 3.50$ els socis de l’entitat. Algunes novel·les tenen vida de… novel·la. Aquesta l’explica, per ‘coqueteria editorial’, la Fernanda Pivano en el pròleg de l’edició que Tusquets Editores va publicar l’any 1971 dins els seus Cuadernos Marginales. Per cert, que la foto de la portada és d’Oriol Maspons.

Llibreria nova (i sense novetats)

Posted on March 24, 2011 by Oriol Lladó

El millor de la llibreria Fènix, al 99 del carrer d’en Cueta de Badalona, és que converteix la seva excepcionalitat –l’única (**) llibreria de la ciutat especialitzada en volums de segona mà, primeres edicions, descatalogats– en el sorprenent reflex del que hauria de ser l’estandard d’una llibreria, d’una bona llibreria. Al capdavall, hem cregut durant massa temps que una bona llibreria es definia per la novetat, la rapidesa amb la qual hi trobàvem el darrer èxit, sempre aliat amb una portada cridanera i a poder ser amb algun famós de torn a la solapa. Tot això ha passat al mateix temps que les nostres llibreries han perdut espai per a l’estoc, fent créixer, per exigències del model de negoci de les editorials, les preuades taules centrals, autèntic camp de batalla on es decideix la sort del llibre en menys d’una setmana. En Marçal Font, l’ànima d’aquest establiment, busca allargar la vida dels llibres tractant-los com a tals, com a llibres. La llibreria té seccions i una cura evident, i ben sovint també exquisida, en la tria. No hi ha qualsevol cosa, aquí!

Una llibreria de vell, una llibreria de segona mà? Molt més que això. És un espai necessari on aprendre a trobar (o a retrobar) el dictat propi, la lletra singular. I tot això al marge de les modes, del ‘perquè toca’ i de la llista de més venuts de torn. Una llibreria vella? Una llibreria nova.

* Per cert, que el 31 de març, el Fènix comença un cicle de col·laboració amb La Breu. Més informació, aquí.
** En Pep Mita puntualitza que, si no ha tancat, al costat del Mercat de la Salut n’hi havia una altra.

Del gra de la mostassa, l’arbre

Posted on March 17, 2011 by Oriol Lladó

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

Pots fer ‘play’ tantes vegades com vulguis

Posted on March 8, 2011 by Oriol Lladó

Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.

Prínceps al soterrani

Posted on March 6, 2011 by Oriol Lladó

Els prínceps que Shakespeare va situar en la Sicília i la Bohèmia del segle XVII són avui tèrbols homes de negocis en l’Europa de les fronteres incòmodes. La sang blava esdevé sang de vendetta en els soterranis de l’economia submergida. Carme Portacelli proposa al Teatre Romea una singular lectura del Conte d’Hivern, una de les darreres i més inclassificables obres del dramaturg anglès. El conte d’hivern de Shakespeare té coses de conte d’a la vora del foc i és per tant un conte que convé no prendre’s massa seriosament (és, de fet, ple de bromes i incongruències). Això no obstant, la directora catalana oblida la distant autoironia que sembla suggerir el text original per proposar un assaig interessant i actual, i potser també excessivament trascendent, finalment. Portacelli reivindica la seva lectura com un assaig del poder ara i aquí. Emmiralla en la seva proposta una història d’amor i gelosia amb una història sobre el poder i la seva descomposició. En parlar-nos d’un mal marit, ens parla sobre un mal governant. Tot tirà és, en el fons, un infeliç. Un pobre home.

Per cert, que a l’acabar l’obra va tenir lloc un twittcol·loqui. Interessant iniciativa (en parla també en Jordi Lon), que aquell vespre coincidir amb una twitttertulia literària amb la gent de Llegim i Piulem. Dues iniciatives que lliguen de forma innovadora la cultura i el 2.0.

Especulació arbitrària

Posted on February 14, 2011 by Oriol Lladó

“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”

És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.

Les cases buides

Posted on January 25, 2011 by Oriol Lladó

“Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n’han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos i és segur que els llocs on viuren ara (si és que n’han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament, de deute i execució hipotecària- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides.”

Així comença Sunset Park, la nova novel·la de Paul Auster. Aquest primer paràgraf descriu perfectament què és Paul Auster com a novel·lista… i és també un punyent recordatori -a través d’aquestes cases buides i aquestes coses abandonades- de la crisi que no surt als titulars dels diaris.

Explosió de ciutat

Posted on January 15, 2011 by Oriol Lladó

És una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.

Dijous dubtem de l’anarquisme

Posted on January 5, 2011 by Oriol Lladó

“Alícia al país de les meravelles” convertida en assaig polític. G.K. Chesterton (escriptor molt estimat a Catalunya) va publicar l’any 1908 una de les obres més enigmàtiques de la literatura del segle vint. “El hombre que fue jueves”, (aparentment) un al·lucinat viatge a les entranyes del moviment anarquista anglès. Chesterton és inabastable i juganer, com tots els grans escriptors les obres del qual encara ens cremen a les mans, un segle després de ser escrites. L’escriptor comença el text amb tallant ironia, proposant una dissecció corrossiva d’una ideologia, però ben aviat fa virar l’obra cap a un sorprenent laberint metafísic.

No és una crítica a l’anarquisme (que també, en part) sinó una reflexió sofisticada sobre les ideologies totals (del catolicisme a l’anarquisme). L’escriptor britànic ens situa d’una empenta en un bulliciós desenllaç, en el qual, com a lectors, ens veiem confrontats a una discussió que en realitat no té fi. No hi ha veritats absolutes.

“El único y magno crimen del Gobierno está en el hecho de que gobierne. El pecado imperdonable del poder supremo está en que es supremo. No maldigo vuestra crueldad. No maldigo (aunque bien pudiera) vuestra bondad. Maldigo vuestra seguridad. Estáis en vuestro sitial de piedra instalados de una vez para siempre. Sois siete ángeles del cielo que no sufren nunca. ¡Ay! Yo podría perdonaros todo, ¡oh, gobernantes de la especie humana!, si supeira que una sola vez, una sola hora, habéis padecido la agonía en que yo me consumo.”

* En aquest enllaç podeu accedir un recomanable text d’Alfonso Reyes, traductor del llibre. La meva edició del llibre no és la de la portada que acompanya aquest apunt (ja m’agradaria) sinó l’edició que el diari El País va publicar de l’obra dins la seva col·lecció ‘Clásicos del Siglo XX’, l’any 2003.

Les maletes (i els homes justos)

Posted on December 14, 2010 by Oriol Lladó

Els editors de La Maleta, obra inclosa dins la col·lecció La intrusa de Labreu, arrodoneixen l’esplèndida edició de l’obra de Serguei Dovlàtov amb una frase de Blai Bonet; un murri afegitó en forma d’epíleg, situat, com aquell que no vol la cosa, a l’última pàgina del petit volum que ens ocupa: “A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta”.

El meu besavi Jaume acostumava a dir que els bons viatgers s’havien de servir de maletes petites i de moneders ben peixats. Tot un hedonista, el senyor Oliveras.

L’home estava ben lluny de la cívica austeritat que denoten les paraules de Bonet, i lluny del pessimisme maquillat d’ironia en la que s’ha de refugiar l’escriptor rus. Amb una prosa econòmica i tallant, Dovlàtov explica al lector els vuit objectes que duia en la maleta amb la qual va arribar a Nova York, fugint de la Unió Soviètica. Tot el que té l’escriptor cap en una maleta, sí. Però és un home just? És un home lliure? A partir d’unes poques peces de roba, Dovlàtov ofereix un calidoscopi pessimista de la Rússia de la guerra freda. Un tel d’humida desesperança s’arrapa a la vida del protagonista, el mateix autor, víctima i culpable d’una ensulsiada moral sense precedents. La gran conspiració dels homes grisos. Rússia, vista a través de l’ampolla de vodka (mig buida, clar).

oriolllado.cat

Tag Archives: llibres