Brooklyn, en tres viatges

Atenció, aquest text està minat d’spoilers, de la primera lletra a la darrera.

Brooklyn, de Colm Tóibín, és la història de tres viatges: el que emprèn l’Eilis, una de tantes emigrants!, de la Irlanda de mitjan del segle XX als Estats Units; ritual de maduresa, descoberta d’un món apressat i imprevisible. És bonic el que fa Tóibín en convertir aquesta descoberta de la ciutat, en la descoberta interior, la noia que es va fent dona. L’altre viatge és el de tornada. La mort de la germana l’obliga a afrontar els secrets d’un paisatge propi, que ella creia conèixer. Ja com a dona, l’Eilis s’adona que no és d’enlloc; perquè l’emigrant és, en realitat, un nàufrag. La família i l’entorn social li plantaran un mirall al davant i l’obligaran a triar i aquí arriba el tercer viatge, el més trist de tots.

Trepitjar les llibreries

El sol de mitja tarda regalava un reflex ben oportú damunt les llambordes de davant del Palau Moja. El dia del llibre, Sant Jordi, a la Rambla dels Estudis, a Barcelona. Llibreria, es llegeix a la foto. Arran de terra, ja ho veuen. Sacrilegi? Sabates, bambes i espardenyes la van trepitjant sense ferir-la, perquè en passar-hi per sobre la donen per descomptada. Lletres damunt la pedra. Sembla que no hi siguin, però hi són. Un paisatge urbà que és natural, i que potser ja no és ni notícia. El dia del llibre ha de ser, de fet, cada dia i està bé (molt bé) trepitjar les llibreries fins i tot quan no hi parem esment.

A totes les Betty Draper

Què fa la Betty, la dona del Don Draper, quan el misteriós publicista de la sèrie Mad Men agafa el tren per anar a la seu d’Sterling Cooper al Manhattan situat a cavall dels 50 i els 60? La resposta podria estar a “Diario de una ama de casa desquiciada” (Diary of a Mad Housewife), sinó fos perquè aquesta novel·la de Sue Kaufman es va publicar l’any 1967, 40 anys abans que es comencés a rodar la prestigiosa producció de l’AMC. Em consta que aquest llibre, traduït i perfectament editat ara per Los libros del Asteroide, és una de les inspiracions de la sèrie nordamericana que, per cert, ha assegurat almenys dues temporades més (buf!). La benestant –i tan insatisfeta, i tan avorrida, i tan intel·ligent, i tan perduda– mestressa protagonista, Tina Balser, és com un assaig de Madame Bovary a l’americana. L’escriptora situa el personatge davant del mirall d’una cultura en transició: un peu als esforçats valors de la postguerra i l’altre en l’efervescent naixement del consumisme que, d’alguna manera, ens ha arribat fins avui mateix. Kaufman ens ofereix una novel·la aspra i molt incòmoda, que se serveix d’un fabulós detallisme (estratègia hiperrealista compartida amb Mad Men). Una i altra proposta tenen una gran actualitat. Nosaltres, avui, també abordem un canvi de paradigma de gran calat. Quines són les Madame Bovary d’avui?

La vella xiruca

Tots hem rigut, de la Vella Xiruca. L’associem a un temps passat, que avui ens sobta per la seva candidesa; a alguns fins i tot ens desperta un cert rubor. Hi veiem, potser, els nostres pares, i els amics dels nostres pares. Quins kumbes! Quins hippies! I amb això, ens quedem satisfets. Sí? Jo cada vegada menys.

Hem cregut –jo el primer– que la ingenuïtat ens feia dèbils i que el cinisme era la resposta intel·ligent. I tot plegat per acabar veient que el cinisme és en el fons una forma de covardia.

La vella xiruca, fa camí vers el cel blau i en té prou per descobrir la joia del bon temps. Perquè aquesta petita conquesta –assaborir la pau– és la més gran de les ambicions i cal agrair cada pas que fem, fins i tot al més modest dels protagonistes.

M’ha agradat la iniciativa de l’editorial badalonina Pont del Petroli. En Joan i en Paco han convençut en Joan Soler de recuperar algunes de les seves lletres i aplegar-les en un llibre. Aquest llibre es va presentar ahir al Betúlia, Badalona i es diu ’50 anys. 100 cançons, de la Vella Xiruca al Mar Mur passant per les Rondes del Vi’.

L’editorial està especialitzada en poesia. El poeta ens confronta sempre davant d’un laberint. I suposo que en Joan Soler n’és una mica, de poeta. Tant temps després, quan ja encaro la quarantena, he entès finalment la cançó de la Vella Xiruca. El laberint proposat a mi em va semblar massa evident, com una cosa de nens (o de pares!). I mira… tant temps després descobreixo que potser sí que sóc una mica ‘xirucaire’.

* Foto de Marta Membrives per a El Punt.

Coqueteria editorial

William Faulkner resumeix la vida de dues de les seves dames del sud en poc més de 20 pàgines. Vet aquí una llarga novel·la disfressada de conte. És Miss Zilphia Gant, editada l’any 1932 per les edicions del Book Club de Texas. Se’n van imprimir trescents exemplars, que només van poder comprar, al preu de 3.50$ els socis de l’entitat. Algunes novel·les tenen vida de… novel·la. Aquesta l’explica, per ‘coqueteria editorial’, la Fernanda Pivano en el pròleg de l’edició que Tusquets Editores va publicar l’any 1971 dins els seus Cuadernos Marginales. Per cert, que la foto de la portada és d’Oriol Maspons.

Llibreria nova (i sense novetats)

El millor de la llibreria Fènix, al 99 del carrer d’en Cueta de Badalona, és que converteix la seva excepcionalitat –l’única (**) llibreria de la ciutat especialitzada en volums de segona mà, primeres edicions, descatalogats– en el sorprenent reflex del que hauria de ser l’estandard d’una llibreria, d’una bona llibreria. Al capdavall, hem cregut durant massa temps que una bona llibreria es definia per la novetat, la rapidesa amb la qual hi trobàvem el darrer èxit, sempre aliat amb una portada cridanera i a poder ser amb algun famós de torn a la solapa. Tot això ha passat al mateix temps que les nostres llibreries han perdut espai per a l’estoc, fent créixer, per exigències del model de negoci de les editorials, les preuades taules centrals, autèntic camp de batalla on es decideix la sort del llibre en menys d’una setmana. En Marçal Font, l’ànima d’aquest establiment, busca allargar la vida dels llibres tractant-los com a tals, com a llibres. La llibreria té seccions i una cura evident, i ben sovint també exquisida, en la tria. No hi ha qualsevol cosa, aquí!

Una llibreria de vell, una llibreria de segona mà? Molt més que això. És un espai necessari on aprendre a trobar (o a retrobar) el dictat propi, la lletra singular. I tot això al marge de les modes, del ‘perquè toca’ i de la llista de més venuts de torn. Una llibreria vella? Una llibreria nova.

* Per cert, que el 31 de març, el Fènix comença un cicle de col·laboració amb La Breu. Més informació, aquí.
** En Pep Mita puntualitza que, si no ha tancat, al costat del Mercat de la Salut n’hi havia una altra.

Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

Pots fer ‘play’ tantes vegades com vulguis

Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.

Prínceps al soterrani

Els prínceps que Shakespeare va situar en la Sicília i la Bohèmia del segle XVII són avui tèrbols homes de negocis en l’Europa de les fronteres incòmodes. La sang blava esdevé sang de vendetta en els soterranis de l’economia submergida. Carme Portacelli proposa al Teatre Romea una singular lectura del Conte d’Hivern, una de les darreres i més inclassificables obres del dramaturg anglès. El conte d’hivern de Shakespeare té coses de conte d’a la vora del foc i és per tant un conte que convé no prendre’s massa seriosament (és, de fet, ple de bromes i incongruències). Això no obstant, la directora catalana oblida la distant autoironia que sembla suggerir el text original per proposar un assaig interessant i actual, i potser també excessivament trascendent, finalment. Portacelli reivindica la seva lectura com un assaig del poder ara i aquí. Emmiralla en la seva proposta una història d’amor i gelosia amb una història sobre el poder i la seva descomposició. En parlar-nos d’un mal marit, ens parla sobre un mal governant. Tot tirà és, en el fons, un infeliç. Un pobre home.

Per cert, que a l’acabar l’obra va tenir lloc un twittcol·loqui. Interessant iniciativa (en parla també en Jordi Lon), que aquell vespre coincidir amb una twitttertulia literària amb la gent de Llegim i Piulem. Dues iniciatives que lliguen de forma innovadora la cultura i el 2.0.

Especulació arbitrària

País de Neu (El Cercle de Viena)“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”

És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.