Literatura 1, Filosofia 0

Res a témer, Julian Barnes“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.”

Res a témer, l’última obra de Julian Barnes, fa de mal classificar: a estones, sembla que amb aquesta ‘novel·la’ el britànic jugui a presentar-nos el seu particular ‘món de Sofia’, per bé que carregant el fals manual amb la negra tinta d’un existencialisme mig tètric, mig irònic. També trobem, aquí, moltes marrades metaliteràries i un persistent elogi de la ficció, l’antídot més realista per un món que, finalment, –sembla dir-nos tot flegmàtic l’escriptor–, no té ni solta ni volta. Però entre les cites de filòsofs i escriptors sobre la mort i la memòria que caracteritzen l’obra, Barnes amaga hàbilment els ingredients d’una bona novel·la: excel·lents personatges –ell, el seu germà, els seus pares, els seus avis–, que desfilen per una història dispersa i plena d’interrogants. Més que frustrar el lector, els buits en la narració interpel·len amb èxit el nostre cor de lector. Paga la pena sobreposar-se a l’espessor d’aquest petit volum –i si cal, llegiu en diagonal alguna pàgina (jo ho he fet!). Em dóna la sensació que aquest és un llibre al qual tornaré… no tant per les respostes volgudament desordenades que conté, sinó per les preguntes pertinents i perdurables que Barnes hi ha abocat.

Extravagàncies i precaucions

POSTALS DELS EUA 2010 (1) “El inglés va, lo mismo por pequeñas aldeas suizas o italianas que por montañas agrestes o islas remotas, pidiendo té en todas partes sin pensar que se comporta igual que un chino que entrara en todas las tabernas de camino a Kent o Sussex pidiendo opio. Pero la cuestión no es sólo que pida aquello que no puede esperar que le ofrezcan, sino que ignora incluso aquello que le ofrecen. (…) Estos son los casos más simples y evidentes, pero hay otros muchos ejemplos más sutiles de esa tendencia a ver que la nación llena su hueco con su propio sustituto o corrige su extravangancia con su propia precaución.” “Lo que vi en América”, el número 8 de la col·lecció Los Viajeros de l’editorial sevillana Renacimiento, aplega diferents textos que Gilbert Keith Chesterton (1874- 1936) va confegir l’any 1922 durant un viatge als EUA. Com a bon llibre de viatges ens parla, principalment, del viatge interior, i de les seves dificultats. Viatjar no és només fer quilòmetres, és aprendre a mirar… més difícil encara, aprendre a mirar-se. Chesterton ens demana que oblidem d’on venim per, seguidament, retreure’ns que això és impossible, i que si la nostra mirada és contaminada… cal saber com i perquè. El turista disfruta els nous paisatges amb desordenada avidesa; en fer-ho compara amb el que coneix, inevitablement. És així com conèixer coses noves és també una forma de conèixer les velles, les que, ho volguem o no, traginem sempre amb nosaltres. Chesterton advoca per un humanisme ben agombolat per un humor només moderadament àcid. Riure de l’estranger, això ho pot fer tothom. Riure d’un mateix, això només està a l’abast de les bones persones (i els bons viatgers).

Memòria 2.0

Trobo una expressió divertida, en el canal de Twitter d’una cantant que m’agrada, la Rosanne Cash (sí, la filla): diu, la dona, “since I crowd-sourced my own memory yesterday with good results: does anyone remember which canadian city I openeed for wilco 3 years ago?”. Que vindria a dir: “ja que ahir vaig provar d’alimentar la meva memòria connectant amb la multitud i la cosa va funcionar: algú recorda en quina ciutat canadenca vaig obrir per Wilco fa 3 anys?”. És una anècdota, bé. Però com com passa en totes les (bones) anècdotes aquí trobem un fil per a poder estirar i arribar a llocs interessants. La memòria és selectiva, la memòria és traidora, la memòria és interessada… proclama com un cor grec el sentit comú, sempre temerós de la memòria, el degà dels fantasmes. Hi ha, de sempre, una memòria íntima, i una de col·lectiva (per no parlar de la desmemòria, la forma més capritxosa de la memòria). Les xarxes socials no inventen res, però sí que presenten una nova manera els vells temes. La xarxa –Twitter, en aquest cas– ens permet amb més facilitat connectar moltes memòries en un instant precís. El resultat és espectacular quan busquem informació concreta i objectiva (la pregunta que va fer la Rosanne), però i quan cerquem informació més imprecisa? En aquests casos, la memòria compartida; aquesta crowd-sourced memory de la Cash; mostra una fotografia necessàriament borrosa, no per això menys potent. La memòria és la forma que el passat pren en el nostre present. Habita dins nostre, ombra canviant, siguem una persona, una família, un país… Diga’m el que ets avui i et diré que recordes. O més rigorosament: diguem com et penses que ets avui i et diré el que et penses que recordes.

Per cert, que la Cash té a punt d’arribar a les llibreries Composed… unes memòries!

Austeriltz a la Biblioteca Nacional de França

Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.

Enlloc i a tot arreu

Aquestes lletres de Quim Roig al seu blog de l’Efecte Jauss enllacen amb una foto recent meva, trobada (no pas buscada) una tarda de primavera a Santa Maria del Mar. “Em sembla que l’essencial —una imatge, un concepte, la feliç combinació d’unes quantes paraules— és a l’abast de molt pocs, d’aquells que saben mirar i veure, d’aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu (…) Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater…”

I va decidir fer-se escriptora

Olive_K_G“Per a la meva mare, que sap fer màgica la vida i explica històries més bé que ningú”. Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre Olive Kitteridge, de l’escriptora nordamericana Elizabeth Strout, premi Pulitzer 2009. Aquestes paraules d’agraïment ens donen una pista del que és, en realitat, aquest llibre, crisol de petites històries quotidianes. Per què jo ja m’imagino la senyora Strout, la mare, com explicava a la filla que el germà d’en tal ha marxat a estudiar a fora; que la dependenta de la carnisseria ha adoptat un nen xinès i que du un jersei a ratlles, que li ve massa gros; que el metge del poble –diu que diuen…– té un amant o que el vell professor de mates l’institut ha tingut un atac de feridura i que ha oblidat les taules de multiplicar (i el nom de la seva esposa). És com si la senyora Strout, la filla, hagués recuperat el fil d’aquelles històries esbossades al voltant de la taula de la cuina i hagués decidit regalar-los l’eternitat en les lletres d’un llibre. La xafarderia com a llavor de la bona literatura, la bona literatura com a assaig de resposta. Tantes preguntes devien quedar en els ulls àvids d’històries de la petita Elizabeth… que va decidir ser escriptora.

El desordre del taller

No s’hi amaguen les musses, rera una novel·la; més aviat el desordre del taller: esquerdes, cops, ratllades, cargols collats al límit de la física… Com és una novel·la per dins? Com és una novel·la abans de ser novel·la? Quan comença a ser, una novel·la? La darrera obra de Vladimir Nabokov, “L’original de Laura”, s’ha publicat recentment en català i desperta (de nou) aquestes preguntes sempre pertinents per a tot lletraferit.

“L’original de Laura” no és exactament una novel·la. El seu autor no la va acabar i ha estat suspesa en una mena de purgatori literari pel seu fill. El dilema de Dimitri: què pesa més? ¿L’encàrrec del pare que volia, un cop mort, la destrucció de l’original que no va poder enllestir; o l’interés artístic de l’últim text d’un dels grans escriptors de la història? L’original de Laura és una obra fragmentada, amb un fil narratiu dispers, embrionari. Però també conté imatges torbadores, 100% Nabokov; retalls de bellesa desesperada; sinceritat tallant, veritats a 140 caràcters. Una novel·la? Això, finalment, acaba sent més més aviat un poemari.

La gran novel·la americana

Captura de pantalla 2010-05-05 a las 22.15.41

En les cançons de Randy Newman es descabdella un món. Novel·la en primera persona, toponimia precisa, el dubte que ens emiralla en un sol detall, la picada d’ull de l’oncle murri al final d’un dinar familiar, l’anècdota erudita que a penes surt en cap manual d’història, l’horror de la guerra en la figura d’una noieta desvalguda, reflectida en el vidre de les ulleres de l’assassí, l’ensulsiada del marxisme apuntada en una reunió d’ampa en una escola de luxe de Beverly Hills… En les cançons d’aquest artista palpita una gran novel·la. El dilluns, l’escriptor Ramon de Espanya el comparava amb Cheever i Carver; unes setmanes abans, Quim Monzó n’elogiava la mirada literària. Ahir, dimarts, 4 de maig, l’escriptor i cineasta David Trueba i el popstar Lluís Gavaldà es movien impacients a la seva butaca del Zorrilla. Faltaven uns pocs minuts perquè Randy Newman debutés en exclusiva a l’estat espanyol dins el Blues&Ritmes. Totes les entrades exhaurides, naturalment, per disfrutar amb aquest gran escriptor de cançons –o hauríem de dir aquest gran escriptor que fa grans cançons?–, figura crucial en la història de la música popular al segle XX.

La casa d’enlloc

La casa d’enlloc de Roger Mas és com la casa del Sisa, aquella que era, també, una mica casa nostra. No és una casa que es pugui tocar; la casa d’enlloc: les seves parets són dites, no construïdes; i el fum de la ximeneia fa una música bonica sense necessitar més flama que la ens empeny a les llibreries i les botigues de discos. L’ànsia de buscar el reflex de nosaltres mateixos en les paraules dels altres. La cançó que obre el nou disc del cantautor de Solsona és ple de referències a les cançons del propi Sisa, de Serrat, Llach, Ovidi… ‘Aquesta nit pot sortir el sol’, la cançó que subtilment homanatja, també era plena de referències. Hi ha una pàtria íntima i sense bandera; un territori fet de cançons, humoristes, còmics i pel·lícules. És on hi ha la casa d’enlloc, on “d’un esqueix de cançó en surt el sol”.

Lletres que surten al carrer

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

Lletres que surten al carrer, que van a buscar els espais oberts, que es situen a prop de ponts i passeres, que són sempre llocs interessants, on passen coses. Es confonen en les passes i els sorolls de la ciutat, aquestes lletres. Les pots trobar a qualsevol lloc i fins les pots sostenir amb una mà. Lletres que ens conviden a preguntar-nos si va ser primer l’objecte o la idea, lletres que ens conviden a llegir per trobar les respostes, bé que a aquestes altures ja sabem que les ‘respostes’ són sempre, en el millor dels casos, res més que una veritat primeta i provisional.

Aquest any, la imatge gràfica de la festa de lletres que Òmnium Badalona ha organitzat per segon any a la Sargantana subratlla que la cultura viva ens ha d’interpel·lar, per sorpresa, en qualsevol lloc. Al carrer, a la platja, davant la fàbrica, al pont que mena al mar. Bon Sant Jordi!