“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.”
Res a témer, l’última obra de Julian Barnes, fa de mal classificar: a estones, sembla que amb aquesta ‘novel·la’ el britànic jugui a presentar-nos el seu particular ‘món de Sofia’, per bé que carregant el fals manual amb la negra tinta d’un existencialisme mig tètric, mig irònic. També trobem, aquí, moltes marrades metaliteràries i un persistent elogi de la ficció, l’antídot més realista per un món que, finalment, –sembla dir-nos tot flegmàtic l’escriptor–, no té ni solta ni volta. Però entre les cites de filòsofs i escriptors sobre la mort i la memòria que caracteritzen l’obra, Barnes amaga hàbilment els ingredients d’una bona novel·la: excel·lents personatges –ell, el seu germà, els seus pares, els seus avis–, que desfilen per una història dispersa i plena d’interrogants. Més que frustrar el lector, els buits en la narració interpel·len amb èxit el nostre cor de lector. Paga la pena sobreposar-se a l’espessor d’aquest petit volum –i si cal, llegiu en diagonal alguna pàgina (jo ho he fet!). Em dóna la sensació que aquest és un llibre al qual tornaré… no tant per les respostes volgudament desordenades que conté, sinó per les preguntes pertinents i perdurables que Barnes hi ha abocat.
POSTALS DELS EUA 2010 (1) “El inglés va, lo mismo por pequeñas aldeas suizas o italianas que por montañas agrestes o islas remotas, pidiendo té en todas partes sin pensar que se comporta igual que un chino que entrara en todas las tabernas de camino a Kent o Sussex pidiendo opio. Pero la cuestión no es sólo que pida aquello que no puede esperar que le ofrezcan, sino que ignora incluso aquello que le ofrecen. (…) Estos son los casos más simples y evidentes, pero hay otros muchos ejemplos más sutiles de esa tendencia a ver que la nación llena su hueco con su propio sustituto o corrige su extravangancia con su propia precaución.” “Lo que vi en América”, el número 8 de la col·lecció Los Viajeros de l’editorial sevillana
Trobo una expressió divertida, en el
Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’
“Per a la meva mare, que sap fer màgica la vida i explica històries més bé que ningú”. Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre
No s’hi amaguen les musses, rera una novel·la; més aviat el desordre del taller: esquerdes, cops, ratllades, cargols collats al límit de la física… Com és una novel·la per dins? Com és una novel·la abans de ser novel·la? Quan comença a ser, una novel·la? La darrera obra de Vladimir Nabokov, 

