Identitat(s): aquí, ara

Extret de identitatsbadalona.wordpress.com

Identitat(s) és un projecte de cinc intervencions urbanes que té lloc durant el mes de juny de 2010 a Badalona. El programa inclou una exposició fotogràfica d’Albert Jódar (34 retrats); un mural de l’artista cubà/novaiorquès Jorge Rodríguez Gerada, al carrer de Cuba; un gran mural del col·lectiu Barri Groc, al carrer Santa Madrona i Carrer Iris; diferents tallers organitzats per Difusor, amb la col·laboració del Col·legi Lestonnac, Dones i Barri en xarxa, la Rotllana i Mussara; i un enorme mural de Sixeart –ep, que és un dels nostres artistes més internacionals!– els espectaculars colors del qual ja es poden disfrutar en una gran paret mitgera de la Salut, visible des de l’autopista.

Aquest conjunt d’exposicions se serveixen de la forma –atractiva, moderna, cool, si voleu– per reivindicar un discurs seriós, pertinent i gens frívol sobre el canvi i la transformació, tan necessari en les ciutats d’aquesta entrada de segle. Ho recordava, amb encert, el pregoner d’aquest any, l’Enric Juliana. “Mobilis in mobili”, en moviment dins el moviment.

És interessant, aquesta empresa, perquè estira el fil d’una Badalona que s’explica en clau de present i en la qual no surten ni els llocs (ni les cares!) de sempre. No hi ha romans, aquí, ni Baró de Maldà. O potser millor: no només hi ha romans, aquí, ni només Baró de Maldà. Hi ha una invitació a tornar a mirar els espais, a sorprendre’s amb històries petites, a confrontar-se, com a ciutadà davant del gran patrimoni de Badalona, la seva gent. Més que mirar al mirall, del que es tracta és de mirar finestra enllà.

És valenta la reivindicació d’aquesta ‘perifèria’, feta en clau de centralitat. Feta de tu a tu, sense l’enyor del blanc i negre de la Badalona d’abans. “El món sencer, avui, es pot explicar des de Badalona.”, es pot llegir, des d’un desvergonyiment refrescant, en la presentació del projecte impulsat per la regidoria de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona i el col·lectiu Kognitiff.

El projecte Identitat(s) agafa el relleu d’altres iniciatives com les accions dels col·lectius Drac Arts, Pont del Petroli, Rebelió Urbana, Joves Conspiradors i tants altres… No fixa res: cap resposta, cap conclusió. No és d’això del que es tracta. No és en punt i final, sinó en interrogant, que acaba aquesta iniciativa. I l’interrogant, convida la resposta, i la resposta a la conversa.

Animals urbans

És enorme, aquest ocellot que es passeja en l’oblidat habitat que trobem allà on els nostres ulls a penes paren esment. Entre parets mitgeres, terrats i antenes de televisió, la criatura va fent cap al mercat de Santa Caterina.

Ah, per cert, que aquest cap de setmana, 12 i 13 de juny, té lloc BioBlitzBcn, "la primera recerca intensiva de biodiversitat portada a terme per voluntaris: científics, estudiants, aficionats, que durant 24 hores, treballaran conjuntament per a conèixer la diversitat biològica de la ciutat de Barcelona." Aquí trobareu més informació.

La Toscana rera un ‘tag’

Curiós aquest grafit a la frontera entre Sants i l’Eixample. Rera aquesta intrincada caligrafia s’amaga un paisatge imprevist, que té molt de la Toscana (podria ser el Palazzo Vechio de Florència, el Palio de Siena…). Sorprèn aquest diàleg entre la ciutat somiada –l’urbanisme com a forma de civilització– i la ciutat possible, la ciutat del present –amb l’urbanisme com a subjecte a discutir, i, finalment a transgredir.

D’una esgarrapada, la màquina esventra l’edifici

“D’una esgarrapada, la màquina de demolició esventra l’edifici per deixar veure, darrera un núvol de pols i soroll, la intimitat d’una casa, ara ja deshabitada. Uns minuts després, el vianant es podrà entretenir resseguint sense gaire dificultat les pistes d’una vida –ara transplantada en un altre lloc– a través del que ara il·lumina de forma excepcional la llum natural. Les rajoles de la cuina, el paper pintat del mejandor i els pòsters de l’habitació del jove de la casa restaran a la vista de tothom, com si fossin un exposició retrospectiva, només a l’abast dels badocs.” Publicat en la columna setmanal que feia a El Punt, el gener de 1998. El text (no la foto!), del qual he seleccionat un primer paràgraf, era una crònica de l’enderroc de part de la Via Trajana, a Sant Adrià de Besòs.

Fotografia dins una fotografia: díptic a Roses

Confrontació de mirades en una de les capitals turístiques del país. En aquesta fotografia dins la fotografia descobrim el relliscós camí que connecta l’anunci i la realitat. No és fàcil reconduir el marc que pressuposa aquest díptic (expectativa/decepció) i, tanmateix, aquest és el repte (repte inexcusable) que avui afronten poblacions com Roses (i tantes altres), captives encara d’un model en crisi. Apunt en tangent per a un debat ric i necessari sobre el model de turisme: o com passar del díptic (dues opcions confrontades) al ventall (diversitat d’opcions nascudes d’un mateix punt)?

* A Roses, i en molts llocs del litoral, estan fent feina, eh? Vegeu la Fundació Roses Història i Natura o altres iniciatives com el Seminari Propaganda.

Reflexions al voltant del Dr. Hofmann

La figura petita d’un artista urbà és observada amb gravetat per l’enigmàtic rostre de Dr. Hofmann. El graffitt dins el propi graffitt, un nou afegit –aquesta personeta enxampada amb l’esprai a la mà– ens obliga a fer una relectura sobre allò que ja semblava dit. La mirada del Dr Hoffman amenaça o protegeix? Els artistes urbans es mouen amb comoditat en el caràcter efímer de les seves propostes, que enriqueixen a partir de l’acumulació de capes de significats. Un mural és una obra col·lectiva que, en el fons, ni comença ni acaba. El missatge, aquí, no es fixa mai, sinó que es construeix de forma orgànica i suggerent –bé que també de manera esquiva i confusa– a partir de les aportacions i les visions de molts. L’art urbà com a metàfora del desdibuixament de les identitats.

Barcelona és bona si la bossa sona?

Bé, ho dubten molt la gent de l’Ateneu Popular de l’Eixample. Ho expressen amb un grafisme potent i tenebrós en aquest mural del passatge de Conradí, a tocar del carrer de Sicília. El paisatge urbà convertit en un immens bitllet de dòlar. És, aquesta, una anàlisi política amb un esprai de traç gruixut. L’endemà de la borratxera financera la realitat arma de raons els menys entusiastes; i el que era caricatura interessada en el moment de ser estampada a la paret, va esdevenint, a cop erràtic de decisió econòmica, lúcida crònica del present. La ironia és suculenta, però també indigesta, en aquest cas. Perquè la crisi estén les urpes i gela els somriures. Ara no és l’hora de la broma ni del ‘ja t’ho deia’, però potser si de preguntar-nos pels motius pels quals ens vam deixar embriagar per aquella infantil i còmoda alegria (ep, compartida per bona part dels tertulians i ‘experts’ més mediàtics). Que durant massa temps, ens va semblar que del que es tractava era només de fer sonar la bossa.

Punt de fuga a Can Falgàs

No sé si l’empresa Falgàs continua servint aquestes enormes criatures als seus clients mundials. En tot cas, la vista d’aquestes grans estructures per a parcs recreatius i espais infantils continua captant mirades al quilòmetre 37 de la carretera de Roses, a Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà. És, aquest, un perfecte punt de fuga. Aquí comença, si tu vols, un viatge còsmic als països inventats; esport local, en aquesta banda de món, terra surreal de l’Empordà.

Tres primaveres plujoses

Tres primaveres plujoses, la d’aquest any la més exasperant. Aquesta rosella aconseguia els seus cinc minuts de glòria fa uns pocs dies en un mur de Badalona. El sol, tan car aquests mesos, la convertia en joia per un moment; efímera bellesa capturada providencialment. Sort que a mi m’agrada badar i que quasi sempre porto una petita càmera al damunt, i que quan no la duc, com a mínim porto l’Iphone…

Diga’m alguna cosa i l’oblidaré

El candidat 'Nadie'

“Diga’m alguna cosa i la oblidaré, fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.” He robat aquesta cita de Confuci del timeline de Natalia Touzón, que aquest cap de setmana passat va estar tuitejant en directe retalls del seminari sobre comunicació institucional Propaganda que va tenir lloc a Roses, a l’Alt Empordà.

I tot plegat em va fer pensar en la feina del graffitter Nadie i la cara somrient i muda del seu ‘candidat’. Nadie, l’artista urbà i el candidat’, van fer campanya l’any 2008 a la demarcació de Barcelona. En algunes parts de Badalona, com a Coll i Pujol, encara se’n poden veure alguns exemples (com els de la imatge). El candidat ‘nadie’ es presenta com la quintaessència del candidat perfectament intercanviable, i per tant perfectament prescindible; el candidat que, finalment, no és ‘ningú’. Al candidat Nadie ja només li queda el seu somriure. De tan que ha parlat, ha oblidat les paraules. Vet aquí l’antídot a la mala política: “… fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.”