Una estona de cel

Recupero aquest apunt del juliol de l’any passat, avui que corre per internet la consigna (el meme) de capturar ‘estones de cel’, com en la cançó de Lluís Gavaldà i companyia. Podeu donar un cop d’ull al corrent principal de #fotoscel a Twitter (a proposta de Trina Milan) o donar un cop d’ull al grup de flickr creat per l’ocasió per en Miquel Pellicer.

“Cal tocar de peus a terra. Però mirar enlaire, també està bé. És recomanable. Dirigim els ulls amunt per trobar la frontera difusa entre pedra i cel, entre allò que és concret i el que és intangible. La ciutat és el carrer per on transitem, però també el camí impossible que ens tracen els quatre fils elèctrics divergents de la foto, metàfora –un pèl pessimista–, d’una quotidianitat apressada, que va massa a la seva. Sort que l’estiu ja és aquí, la veritat.” [Publicat el 8 de juliol al blog de mesvilaweb.cat]

La conspiració de les begudes vermelles

Després de negronis, garibaldis i camparis… arriba l’Spritz. No és estrany, la població italiana a la ciutat és, avui, una autèntica legió; una invasió subtil, però implacable. Els vicini de Barcelona han encomanat als indígenes les propietats d’aquest aperitiu alegre i elegant, consumit amb frucció al Vèneto i el Friül. Hi ha una conspiració de les begudes vermelles, que s’estén per Barcelona amb l’elegant poder de seducció que comparteixen els habitants de bona part dels països d’Itàlia. Excel·lents notícies. La seva Europa s’assembla a la nostra Europa.

L’Spritz és, pel meu gust, una beguda de vespre: conversa bé amb els rajos del sol de la tarda quan incendien les pedres de les ciutats amb molta història. Hi trobem prosecco (el cava també li va bé, sí), l’aperol (un licor d’herbes prudentment amargant) i un raig d’aigua de seltz (el nostre sifón). A Barcelona, al Xemei el fan deliciós, en un got pesant i amb un gel molt dur, quasi una joia. … I fins i tot hi ha locals especialitzats, com el Cin Cin.

Habitació amb vistes

Un pèl destartalat, l’Hotel Romàntic, al cor de Sitges. Conserva un precari encant, amenaçat per una certa industrialització: aquest establiment es va extenent tot incorporant les finques del voltant a l’oferta, la qual cosa aboca l’hotel a una contradicció ben visible entre l’atenció al detall (habitacions úniques, no intercanviables) i el producte en serie (un esmorzar justet, mala selecció dels flyers a la vista, multitud d’ostes i algunes flors de plàstic). Això sí, des de moltes habitacions la vista és, ja ho veieu, francament fantàstica; un luxe. També el jardí, espès i descontrolat; i les parets de l’interior, on ja no hi cap un quadre més (n’hi ha alguns de ben interessants, però). No apte per a minimalistes i maniàtics del disseny d’interiors. Si t’ho mires amb mirada urbanita… la cosa acaba sent més aviat refrescant.

Un got d’orxata, si us plau

Una orxata, si us plau?

Cal un got gran, de vidre gruixut, i es guanyen punts si hom s’apropa a la barra amb desinteressada coqueteria. Com el senyor del dibuix que il·lustra els tovallons de l’orxataria Planelles Donat, a la Porta de l’Àngel. Un genoll mig flexionat, el colze suportat amb elegància damunt del marbre. A fora, al carrer, s’escolta el hip hop ratllat que balla un grup de break dance (o un cor de flautes inques que miren passar els coloms, com si fossin còndors; o una banda d’old time de regust exsoviètic, o… tan se val!) perquè el nostre senyor resta allà, tan confiat, ell, amb una corbata prima que ha estat, ha deixat d’estar i ara torna a estar de moda. Al seu costat hi ha una noia jove amb unes sabates que són tot primavera, i una nena menuda que es posa de puntetes per agafar el gelat. Tots –l’home, la dona jove i la botiguera– fixen la mirada en els seus ditets quan miren de prendre el cucurutxo. En aquells pocs centímetres que separen el gelat i la seva ma brilla com un diamant un moment feliç que no coneix èpoques. Encara hi ha molta gent que para 5 minuts i fa… una orxata. No m’estranya.

La necessitat d’innovar

… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.

Tetris urbà

Joc de formes i encaixos al cor del Camp d’en Grassot (la foto està presa precisament al carrer d’en Grassot), un barri que fa de mal definir. Forma part del districte de Gràcia, però està situat ‘extramurs’ de l’antiga vila. Aquest barri prèn prestat de l’Eixample un aparent ordre formal; però, discretament, exerceix una prudent indisciplina.. Animat i sorollós, i un pèl caòtic. Hi batega amb proletari orgull l’antiga fàbrica de la Sedeta, ara centre cívic, el lloc on desenes de persones converteixen cada tarda el primer pis de l’espaios bar en una gran sala on es juga a les cartes i als escacs. No tots els barris encaixen amb normativa perfecció del bon jugador de tetris. Tan se val, la ciutat és un joc, però per sort no és aquesta mena de joc.

Badalona decideix cada dia

La setmana passada, Andreu Mas denunciava, en un article a El Punt, que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, conclou.

Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. I més ara, que hi ha una altra via en marxa, la de la IP, per a la qual caldrà posar en línia moltes energies.

El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social.

Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal. Els que ho veien més clar, però, on eren?

La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. Sense pressions, amb temps suficient per fer bé les coses, sense que ens hagin de donar lliçons d’inflamat –però volàtil– patriotisme. Perquè el castell que construim no volem que sigui de sorra. No ens ho podem permetre. I, ja em permetreu la broma: ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’.

Fem un te a mitja tarda?

Vet aquí el Palau del Marquès de Llió, espectacular mostra del gòtic català, i avui encara, aquell oasi necessari en la ciutat vella més densificada, a tocar del carrer de Montcada. L’espectacular galeria de la primera planta resta una mica disfressada per les imatges del Disseny Hub i que actualment ocupa l’antic Tèxtil, per entendre’ns. Aquí hi ha una de les terrasses ‘secretes’ menys secretes de la ciutat, el Cafè del Tèxtil, o el Laie DHUB, per anar d’acord amb la nova denominació. Un establiment sense gaires pretensions, aquest; eficaç i recomanable per unes expectatives moderades. En té prou no sortint gaire del guió. És que amb aquest entorn… està clar que no li cal.

Enlloc i a tot arreu

Aquestes lletres de Quim Roig al seu blog de l’Efecte Jauss enllacen amb una foto recent meva, trobada (no pas buscada) una tarda de primavera a Santa Maria del Mar. “Em sembla que l’essencial —una imatge, un concepte, la feliç combinació d’unes quantes paraules— és a l’abast de molt pocs, d’aquells que saben mirar i veure, d’aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu (…) Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater…”