La fórmula Bankrobber fa 10 anys

Posted on December 17, 2011 by Oriol Lladó

Era la primavera de l’any 2005. En Marçal Lladó compaginava aleshores la feina a La Malla com a periodista especialitzat en medi ambient amb la direcció compartida d’un petit segell de música. Bankrobber, es deia. Amb en Marçal no som família (que sapiguem, almenys) però erem col·legues i tractavem sovint. Amb la feina ens posavem d’acord ràpidament. Quedava prou estona per parlar de música i per intercanviar recomanacions. “Escolta això, és el Viva! de Sanjosex i l’Esgarrapada de Mazoni… t’agradaran”. Acabaven de sortir, de fet. Els editava Bankrobber.

Ahir a la sala Apolo de Barcelona, la discogràfica, ja beneïda com un dels actors protagonistes del bon moment de la música del país, celebrava els 10 anys de vida. Dalt de l’escenari, la fórmula es mostrava en perfecte estat de salut. A la discogràfica, per cert, són militants del ‘com si’, com si fossim un país com els altres, s’entén. En la veu dels músics de l’escuderia, tres llengües convivint amb normalitat i ganes de sorpresa, ambició i risc; al capdavall, una colla d’intèrprets compromesos tot celebrant plegats la més vella/bella idea: la música com a viatge imprevisible.

Tants paisatges per descobrir encara. Felicitats, Bankrobber!

* * *

A continuació, alguns vídeos d’artistes i activitats de la discogràfica que he anat enregistrant i publicant al meu canal de Youtube al llarg d’aquest temps:

Mientras duermes tranquilo d’Espaldamaceta. 20.3.11. Sargantana.
Busca i captura d’El Petit de Cal Eril. 16.1.11. Sargantana.
Temps i rellotge Sanjosex dins El Retaule. 12.9.10. Altaveu. Sant Boi de Llobregat.
Perduts en la boira Mazoni. 23.3.2010. Sargantana.
… i les figues d’El Petit de Cal Eril. 9.7.2009. Presentació de Les Sargantanes al sol, editat per Bankrobber.
Oda a Francesc Pujols amb Roger Mas i Eduard Canimas, dins el cicle Concerts de sobretaula, organitzats per Bankrobber. 21.1.2009. Apolo.
Al mar… amb Guillem Gisbert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada). Dins el cicle Concert de sobretaula. 7.1.2009. Apolo.
Música de ball? Espectacle sobre la Sardana coordinat per Guillamino. Al vídeo, tema interpretat per la Cobla Bisbal Jove i Linn Youki Project el 21 de setembre de 2007, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dins les Festes de la Mercè.
Se’m moren les plantes amb Mazoni a l’Altaveu de Sant Boi de Llobregat. 8.7.2007.

La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina

Posted on July 7, 2011 by Oriol Lladó

“Va per tu, Ana”, escriu en Xavier Mercadé al seu blog. És un just obituari a Ana Serrano, també coneguda com a Ana A Quemarropa, convençuda militant del rock’n’roll a Barna, dj al Màgic, col·laboradora al Ruta i conductora d’autobús; informa el fotògraf barceloní, autor de la foto que acompanya aquest apunt. La mort de l’Ana ha provocat diferents reaccions en la meva pròpia comunitat rockera, la dita connexió del vinil. I em permeto prendre les paraules d’un dels seus membres, en Santi Comelles –per cert, amb el prec personal que no trigui gaire a obrir un blog:

“Collons, sap greu”. — escriu en Comelles. “Trobaré a faltar aquelles remenades de cadera a peu de l’escenari del Magic o Sidecar, amb minifalda de pell i mitjes a ratlles. Potser va ser la millor exponent a Barcelona de l’autofotografia de concert: fer-se una foto flasheada d’esquena a l’escenari amb el grup tocant de fons i amb la llengua fora! A més, era molt bona conductora de bus, els tenia ben posats davant el taxista de turno. Quan jo vivia a Poble Nou, coincidia sovint amb ella al volant… Acostumat de veure-la amb xupa de cuiro i pintallavis negre, sobtava una mica veure-la pentinada i amb la camisa burdeos a ratlles. La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina.”

Llarga vida al rock’n’roll.

Els genis, molt més que un bar

Posted on April 10, 2011 by Oriol Lladó

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència.

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar?

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives.

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.

Pots fer ‘play’ tantes vegades com vulguis

Posted on March 8, 2011 by Oriol Lladó

Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.

La llista, la llista…

Posted on December 28, 2010 by Oriol Lladó

Fer llistes és una forma elegant i valenta d’equivocar-se. Valorar en una relació numèrica discos, llibres o pel·lícules és l’empresa impossible que alguns de nosaltres ens autoimposem cada any. Intentem fixar en una llista immòbil allò que, en realitat, és viu i canviant. Els millors discos de l’any 2010? Ara mateix són els següents, dels quals en aquest enllaç podeu escoltar algunes cançons (si teniu spotify). Aquesta llista no vol establir càtedra sinó ser una petita guia de butxaca, com aquells ‘cassets’ que gravavem com si fossin cartes d’amor quan érem adolescents. Hi haurà omissions injustificables i adscripcions massa precipitades, i també fílies i fòbies que d’aquí a un temps ens faran somriure. Sempre és així. Per això fer llistes és una forma elegant i valenta d’equivocar-se.

Per cert, que en aquest altre enllaç hi trobareu una altra llista en construcció, la llista de les llistes. Hi vaig recopil·lant les relacions amb el millor de l’any quant a rock en revistes i blogs d’arreu.

DISCOS

1. QUEEN OF DENMARK John Grant
2. MAVIS STAPLES You are not alone
3. ALOE BLACC, Good Things
4. HOWE GELB A band of gypsies
5. NEIL YOUNG Le Noise
6. ROGER MAS La casa d’enlloc
7. NATALIE MERCHANT Leave your sleep
8. BROKEN BELLS Broken bells
9. KAYNE WEST Beautiful Dark Twisted Fantasy
11. DAVID BYRNE & FATBOY SLIM Here lies love
12. LOS LOBOS Tin can trust
13. EL PETIT DE CAL ERIL Vol i dol
14. SHELBY LYNNE: Tears, Lies and Alibis
15. DEERHUNTER Halcyon Digest
16. ELVIS COSTELLO National ransom
17. SANJOSEX Al marge d’un camí.
18. THE BLACK KEYS Brothers
19. RORY ERICKSON True love cast…
20. ALEJANDRO ESCOVEDO Street songs of love
21. JUSTIN TOWNES EARLE Harlem River Blues
22. JOHN MELLENCAMP No better than this
23. LAS MIGAS Reinas del Matute
24. LOST IN THE TREES All alone in an empty house
25. THE NATIONAL High Violet
26. MADERITA Vivir para creer
27. EDUARD CANIMAS Sagrat Cor
28. THE TALLEST MAN ON EARTH The Wild Hunt
29. CAROLINA CHOCOLATE DROPS Genuine Negro Jig
30. TRACEY THORN Love and Its Opposite
31. MISHIMA Ordre i aventura
32. BRUCE SPRINGSTEEN The Promise

CONCERTS

1. RANDY NEWMAN Teatre Zorrilla
2. LYLE LOVETT AND LARGE BAND (Dpac Auditorum, Durham, NC)
3. ROGER MAS (Pop Arb)
4. MISHIMA (Apolo)
5. TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS (ISOZ Centr, NJ)
6. JOHN HIATT Bikini
7. MAZONI (Sargantana)
8. SPOON / WILCO (Primavera Sound)
9. CHRIS ISAAK L’Auditori
10. JOE HENRY Apolo

L’hora del te

Posted on December 17, 2010 by Oriol Lladó

De què parla la música?, es pregunta en Martí Serra en el seu nou disc Tea Time. M’agrada començar a escoltar un disc així, amb una pregunta. Assajo respostes enfilant-me dalt de la gran ‘”estora” voladora que és, en realitat, el jazz. Tot plegat per arribar a alguna cosa tremolosa: el fum que s’aixeca capritxós damunt la tassa de te? És el més a prop que podrem estar d’arribar a alguna conclusió. No és gaire, però no hi ha més. Entendrem, finalment, que la música no parla de res, que és com dir que parla de tot. Gràcies per la conversa (i pel disc).

* Aquí el podreu comprar en la versió digital i en la versió de vinil. Val la pena.

D’això del flamenc

Posted on November 17, 2010 by Oriol Lladó

Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.

Sóc dels que ha afegit ‘flamenc’ a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d’exercitar cap “cosmopolitisme mal entès”. En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.

He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats).

I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns… [continueu llegint, aquí]

Una altra sobre… ‘perquè encara compro discos’

Posted on September 27, 2010 by Oriol Lladó

Llegeixo en la caràtula interior del disc I love everybody de Lyle Lovett: “Guitar solo in ‘I’ve got the blues’ based on a Lightnin’ Hopkins guitar lick as played by Townes Van Zandt, as shown to Lyle Lovett by Eric Taylor in the back room of Anderson Fair Retail Restaurant, Houston, Texas, October 1979”. És molt seriós, l’intèrpret texà, quan decideix subratllar el prèstec d’aquests acords: en fer-ho, remarca que la música popular és precisament això, un intercanvi constant, una construcció en el territori sempre imprecís de l’autoria, una mateixa cançó cantada a moltes veus. Aquests quatre acords de Lightin’ Hopkins que el gran Townes tocava a la seva manera i que Eric Taylor va aprendre i que va acabar ensenyant a Lyle Lovett a l’habitació del darrera d’un dels temples dels ‘texan trobadours’ revelen una narració no només musical –també espiritual– que supera el disc com a objecte funcional. Aquí el que hi ha no és la ‘satisfacció’ d’una necessitat (escoltar música), sinó el retall d’una història que val la pena explicar, una invitació a connectar els punts, a crear un atlas personal, que segurament t’acompanyarà sempre.

No és només per un romanticisme resistent (i potser també snob) que continuo comprant discos que es poden tocar i llegir. És perquè el disc és un transmissor de cultura, no és només un suport per contenir música. L’LP, sigui en forma de cedé o de vinil, suma música, disseny gràfic i text com cap altre format, encara ara. La digitalització de les nostres discoteques és imparable, però és també poc madura: no ha trobat la manera de reproduir l’experiència complexa i rica que s’amaga rera l’audició d’un disc –diguem-ne– físic. Això canviarà, segur, i serà a millor, esperem (un bon exemple: la incorporació de les xarxes socials en la conformació de la pròpia discoteca). L’Itunes, de moment, et permet comprar ‘I’ve got the blues’ amb un sol click. I en dos minuts ja pots escoltar el tema. I punt, que així finalitzes el recorregut. Però amb el disc, tot just comences el viatge. És per això que encara compro discos.

Imperfecte, màgic… el Retaule

Posted on September 13, 2010 by Oriol Lladó

“Durante el proceso de grabación, hay un campo de energía presente en el estudio, una presencia a la que manipular y optimizar. Enfocar la peculiar ‘armonía del momento’ es el trabajo del productor. La música posee un espíritu más allá de las notas y el ritmo. Adoptar ese espíritu y precipitar el florecimiento de ese espíritu, capturarlo en su punto álgido, es la tarea del productor.” Són les paraules de Jim Dickinson, session man, productor, enginyer, musicòleg, intèrpret i institució del rock ‘surenyo’, recopil·lades amb encert per Jaime Gonzalo en el número 236 de març de 2007 de la revista Ruta 66. El dissabte passat, el festival Altaveu i la discogràfica Bankrobber estrenaven “El Retaule”, a Cal Ninyo, a Sant Boi. Un ‘who is who’ excitant i sorprenent del rock d’aquí, avui. Damunt l’escenari, Jaume Pla (Mazoni), Joan Pons (El Petit de Ca L’Eril), Le Petit Ramon, Isaac Ulam, José Domingo, Ferran Palau (Anímic), Maria Coma, Joan Colomo, Pere Agramunt (la Brigada), Carles Sanjosé (Sanjosex), Maria Rodés, Bikimel i Josep Pedrals van reivindicar un viatge a la impredectibilitat de la música, una mena d’homenatge nostrat a les basement tapes del Dylan i The Band. Vet aquí, dalt l’escenari, dissabte, l’espai on tot semblava possible i on brillava la bellesa més cara… la bellesa de l’error, que a vegades les notes més boniques són les equivocades, perquè són notes sense trampa. Finalment, el Retaule, l’espectacle, imperfecte i màgic, va caminar sense productor (perquè Pedrals era un ‘músic’ més, dalt de l’escenari). En Dickinson, i tots els bons afeccionats al rock, sabem que això a vegades passa. Però que no és gaire habitual.

Ah, per cert, en Xavi Mercadé es preguntava amb encert: “qui sap si aquest Retaule pot acabar sent la pedra de Rosetta d’un moviment fundacional.”

“Y llegaba la polícia con sus maneras rústicas”

Posted on August 5, 2010 by Oriol Lladó

“Yo tenía un puesto de bisutería en el centro,
y también vendía a veces posters en el metro,
Chaplin, Jesucristo, Marilyn y el Che Guevara,
Buster Keaton, el Papa y un payasito que lloraba.

Soy hermana de los perros y de toda la canalla,
desayuno en la Latina con un trago de cazalla.
Por las noches me reunía con conjuntos musicales
y cantando en compañía huían todos mis males.
Los vecinos protestaban y con muy malos modales
nos vaciaban encima sus repletos orinales
y llegaba la policía y con sus maneras rústicas,
demostraba que la música no es para todos los mortales.”

POSTALS DE MADRID 3 Impressiona la frescor que mantenen els primers discos de Vainica Doble i que entre els setantes i els vuitantes el duo madrileny feia arribar juganerament a les botigues de discos (quan les botigues de discos conjuraven tantes esperances). Hi ha propostes musicals que, en realitat, són com un missatge tancat dins una ampolla; notes i paraules que també prenen sentit en mans d’altres, com una descoberta que et fa veure el món d’una altra manera; no és atzar, no. És una mena de justícia poètica que, per sort, no acabarem d’entendre mai del tot, i que trobem en les melodies singulars dels cantants que no són intercanviables. Ningú va fer gaire cas al duo madrileny, Vainica Doble, autèntiques madrines de l’indie espanyol. Tan se val. Avui les seves històries petites, el seu naïf ple d’intel·ligència, inspiren les veus de tanta gent que m’agrada: la Buena Vida, Nosotrash, Astrud, la Casa Azul… Apuntades en aquest post hi ha les primeres línies de la seva ‘Crónica madrileña’, inclosa dins ‘El Tigre de Guadarrama’ (1981). La música que val la pena navega cargolada com si fos el mapa d’un tresor dins d’una ampolla que en qualsevol moment pot arribar a la teva platja.

oriolllado.cat

Tag Archives: rock