Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.
No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.
La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.
L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.
* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.
“Va per tu, Ana”, 
Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A 
