"No estoy" diu el torturat street artist al Torrent de la Font de Badalona. És curiós com a vegades un necessita deixar escrit que no, que no hi és. No pas com una resposta a una pregunta, sinó com una afirmació prèvia que s’avança, de fet, a la pregunta. L’spray del graffiter fixa el missatge en la paret, tot i que no sabem si és un advertiment desesperat o existencialista. A la banda del lector hi queden els interrogants. Deu ser això… la ciutat literària.
Author Archives: Oriol Lladó
Les guies que et fas tu mateix…
… són Moleskine, clar. Llapis nou per al vell París. Marcàvem el camí de les nostres passes en els oportuns post-it transparents que acompanyen aquesta singular eina, endinsant-nos a Montparnasse, l’historic barri de la ‘rive gauche’ imperdonablement oblidat pels turistes de cap de setmana. Omplíem les pàgines en blanc del petit llibret amb els noms de cafès, restaurants i botigues interessants amb els quals ens topavem en el nostre recorregut. Viatjar és descobrir, sí, però també ordenar. Són, aquestes, les guies que et serveixen per ‘tornar’ a la ciutat. Les guies dels que repeteixen, dels que es resisteixen a posar la bandereta de conquesta a les ciutats visitades. Perquè les ciutats no es coneixen mai del tot. Fins i tot la teva ciutat, no la coneixes mai del tot.
Un museu amb moltes capes
Impressionant vista exterior de la Fundació Cartier per a l’Art Contemporani, a París. Aquest edifici, situat al cor de Montparnasse, i per tant protegit de les riuades de turistes, és obra de Jean Nouvel. L’arquitecte francès, autor de la Torre Agbar i del Parc del Poblenou, a Barcelona, excel·leix aquí en plantejar-nos un espai de fronteres difuses, ric en la juxtaposició de realitats. Aquesta imatge, de fet, mostra diferents capes: la sala del museu, les pintures de Takeshi Kitano, a qui aquestes setmanes es dedica una retrospectiva, el jardí posterior, el reflex dels edificis del Boulevard Raspail… La discreció i l’elegància brillen, no sé si accidentalment, en el disseny d’aquest museu d’ego més suportable.
Tour(ist) Eiffel
Obres a l’emblemàtica torre de París… Els turistes som una plaga. Ni ha quatre que han desafiat les lleis de la física més elemental i han quedat immobilitzats, víctimes de l’encanteri low cost, en la gran fotografia que embelleix un dels barracons habilitats per als treballadors que aquests dies estan restaurant la gran estructura de ferro.
Je suis venu te dire que je m’en vais
“Je suis venu te dire que je m’en vais.” Un petó enganxat per sempre damunt d’aquesta foto emmarcada i disposada en la tomba de Serge Gainsbourg, un dels grans autors del pop europeu, al cementiri de Montparnasse.
Els retalls més llegits al març
La paradoxa de París
” Aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer” va deixar escrit Juli Verne a “París en el siglo XX.” La frase és de l’any 1863 i prediu com podria ser la capital de França l’any 1960. 50 o 147 anys després… avui comencem unes minivacances al que les guies turístiques descriuen des de fa dècades com la ciutat de la llum. La paradoxa de París –“aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer”– també val avui per la meva ciutat. Cada vegada viatgem més, però, diria, tot tendeix a ser més semblant. Restarem amb els ulls ben oberts! Ens llegim a la tornada. Bones vacances!
No hi ha concerts ‘petits’
Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d’acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d’experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l’auge del ‘directe’ lo-fi. Locals com l’Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una aposta exigent en la tria i en la qual la proximitat amb l’intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l’hi-fi si ens regala l’autenticitat i l’ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock’n’roll, no?). En aquests casos; cada vegada menys excepcionals, per sort; nom del bar o del restaurant –també podríem parlar d’alguns programes de ràdio, d’alguns blogs, discogràfiques…– acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L’Heliogàbal prescriu bon gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal (El Punt) en una xerrada a Òmnium. A l’oferta de l’Helio s’hi afegeix la de l’Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle A viva veu (tots a Gràcia, gens curiosament); o el club Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d’una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l’SGAE.
Sortint del cine
De la foscor de la sala de projeccions a la llum d’una nit clara de primavera, al nou Poblenou, l’avui tan callada vila dels atletes. Uns minuts enrera, la pantalla del cinema era una finestra, i ara l’asfalt de la ciutat és un mirall que ens enlluerna amb preguntes sobre allò què hem vist. És, aquest, un dels millors moments d’anar al cine; quan retrobes el món tangible i mires de descodificar els 35mm de la pel·lícula en el codi de la quotidianitat. I aquí es descobreix un bon acompanyant. Perquè aquest és un moment delicat. El canvi de medi és sobtat, enlluernador, com mostra aquesta foto voluntàriament sobreexposada. M’agraden les persones que saben administrar bé els silencis en sortir de la cova dels somnis i que desgranen amb criteri, prudència i sense pressa allò que els ha semblat la pel·lícula. És que jo, de fet, necessito una estona per adaptar la meva visió a la realitat… i decidir si la pel·lícula m’ha agradat o no.
Jo abans prenia notes…

Jo mateix, enganxat 'in fraganti' en un 'Dijous a l'Òmnium'. Foto: ÒC.
Jo abans prenia notes a les conferències. Ara ‘tuïto’ allò que em sembla interessant. Twitter és, des d’aquest punt de vista, la meva manera d’estar atent. Tragino una ‘moleskine’ amunt i avall, però diria, que deu ser per motius més estètics que no pas pràctics. Perquè cada vegada més, i amb més rapidesa, allò que em capta l’atenció es concreta (o desconcreta, no ho sé!) en una URL. [Llegeix l’article complet a Vilaweb]







