“Hello, I’m Johnny Cash”

Aquest stencil, capturat al carrer d’Encarnació, a Gràcia, reprodueix la famosa fotografia que Jim Marshall va fer a Johnny Cash abans de la seva actuació a la presó de San Quintín, l’any 1969. Marshall, un dels grans fotògrafs del rock. Dels grans, sí. Una fotografia, la seva, que continua emocionant-nos des de les més de 500 portades de discos que va signar… i també a través d’aquest graffitti, que manté la força desafiant de l’original, i que està estampat en un carrer de Barcelona. Marshall va morir dimarts 23 de març als 74 anys a Nova York. S’ha endut la càmera, ha deixat les fotos.

La literatura és més que la ficció

COBERTA INVISIBLE“- Després del que vam dir ahir al matí, estic convençut que tens raó, C. La història veritable no es pot publicar. Hi ha massa secrets, massa negocis tèrbols per exposar, massa morts per explicar. Els francesos em detindrien si intentés parlar-ne.
– ¿Vols dir que vols abandonar el projecte?
– No, i ara. Però per explicar la veritat, haurem de dur-la a la ficció. (…)
– Una novel·la, doncs.
– Sí, una novel·la. I ara que penso que serà una novel·la, m’adono de les infinites possibilitats que se’ns han obert de sobte.”

Aquest fragment de la novel·la ‘Invisible’ descriu en unes poques línies Paul Auster i el seu univers. La reflexió sobre la realitat i la seva fabulació inspira la major part dels arguments de l’escriptor nordamericà: l’escriptura és l’entrada al laberint de l’existència, en l’entendre d’Auster, tan si és per perdre-s’hi com per trobar. I com bé saben els lectors del novaiorquès, en les seves novel·les, els personatges s’han de perdre per trobar. La seva cerca té escenaris que es poden ‘tocar’ i d’altres que cal llegir. Però és una mica el mateix, bé a dir el novaiorquès, que ens desorienta com un nen entremaliat amb sofisticadíssims jocs de miralls. La literatura és molt més que la ficció, i a la vegada, no és res més que allò que som i creiem en un moment donat, en la més crua realitat.

El vertígen de la cultura

El pati de butaques del Liceu des del cinquè pis, dissabte passat. A punt per a la Fille du Régiment de Gaetano Donizetti. Audició fantàstica, els escumosos rantanplans ens van deixar amb un somriure que havia de durar hores; visió nul·la des d’algunes de les butaques de l’últim pis del temple de la lírica. El preu d’aquestes ‘butaques sense visió’ és ajustat i les característiques del seient estan ben publicitades (no és cap frau!). Malgrat això, les condicions podrien ser millors: una pantalleta individual permet seguir l’òpera, però té una resolució deficient i el pla general (la senyal no està realitzada) no permet disfrutar ni de l’escenografia ni dels actors/cantants. Això sí, entre actes, hom es pot apropar a la barana i comprovar, en veure l’eloqüent grandiositat del Gran Teatre, que allò del vertígen de la cultura és, a vegades, ben literal.

“Toca’m, és teu”

Vídeo a Flickr!
Per unes hores, la música més bonica és la més desafinada, la que té més soroll de fons i la més incoherent. Cultura participativa en do major. “Més de 20 pianos de carrer es distribuiran per diversos indrets de Barcelona en el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona, durant el mes de març de 2010. Situats en parcs públics, carrers i places i sota el lema “Toca’m, sóc teu” els pianos estan col·locats perquè qualsevol persona els toqui, els personalitzi i els gaudeixi.” Més info, aquí.

Les ganes de futur

Reunió de territorials: nous calçats.

Reunió de territorials: nous calçats.

Una grip dura una setmana o dura set dies. Et sembla que pots triar –vegem la disjuntiva: una setmana, o set dies– però al capdavall és el mateix. És exactament el mateix. Vivim emmirallats en la pressa, en el titular llampant, la roda de premsa abrasiva… hi ha gana de notícies i els nostres dits se les empesquen com poden amb els teclats dels nostres artilugis tecnològics cada vegada més petits i lleugers a la cerca de la darrera novetat. I en canvi, una grip dura una setmana o dura set dies.

Aquest dissabte, Jordi Porta deixa la presidència d’Òmnium Cultural. En vuit anys, l’entitat ha passat dels 14.500 als 21.000 socis, ha rejovenit la base social i s’ha diversificat i arrelat més al territori. Tot això, l’entitat ho ha fet sense ‘antigripals’ ni pastilles màgiques, ben conscient que la transformació es cuina a foc lent, que la grip ‘cal passar-la’, i que o bé dura una setmana, o bé set dies.

Jordi Porta ha estat molt hàbil en administrar la velocitat. No sé si aquesta ha estat la seva gran contribució a l’entitat. Perquè el pas pausat ha resultat guanyador. Contra tot pronòstic? En realitat, no podia ser d’una altra manera, com bé saben les persones que construeixen projectes, i no titulars de diari.

Òmnium és avui referent clar i té una agenda pròpia i possible que té en la reivindicació d’un dret fonamental, el de l’autodeterminació, un pilar important. Però Òmnium subratlla també altres aspectes crucials pel futur del país: la irrenunciable cohesió social, l’excel·lència cultural, la normalització lingüística com a oportunitat… En un dels moments més convulsos socialment i políticament al nostre país destaca una ‘agenda pròpia’, una fórmula d’èxit que aplega gent molt diferent i que ha sabut defugir partisites i aventurers. Jordi Porta deixa un capital enorme, que segur que Muriel Casals, la nova presidenta, sabrà tirar endavant.

És bonic, de fet, que el relleu es produeixi, precisament, el dia que comença la primavera.

La Muriel no estarà sola. De fet, Jordi Porta, tampoc ha estat sol. El seu ha estat un lideratge perdurable perquè s’ha basat en la feina en equip. I, de fet, a mi m’agrada veure Òmnium així: treball en xarxa, connexió entre generacions, compromís amb un país millor, amb més bon humor, un pas valent vers una societat ben vertebrada. Vertebrada en la justícia social, en les oportunitats, en les coses noves, en les coses d’abans, en les coses que ja hi eren, i les coses que vindran. Vertebrada en les ganes de futur.

Nous veïns a la ciutat

Poblenou-nou

Feinejant al Google va anar a trobar-me aquest article d’Anatxu Zabalbeascoa, per al País. Aquest fragment concret va reclamar una fotografia. És la que acompanya aquest apunt: “En menos de un lustro, arquitectos como Nouvel, Perrault o Herzog & De Meuron aterrizaron en los solares vacíos. Eran, son, las nuevas estrellas de la zona. Sus edificios han llevado al viejo barrio a las revistas internacionales. Sólo que esos inmuebles tan brillantes… no acaban de cuajar. Como les ocurre a algunas estrellas del fútbol galáctico, esos iconos no se adaptan, no hacen amigos. No se hacen con el lugar aunque sobresalgan, como islas, en medio de un paisaje desconocido.” Més, aquí.

El ‘soroll’ de la cultura

Un dia vaig escoltar algú que deia que el millor dels museus eren les seves botigues, compendi frívol i alegre de petits objectes de gust indiscutible i utilitat incerta (a vegades és al revés), exhaustiu recull de llibres estranys i únics, crida a la conspiració secreta; vegeu, tipografies excèntriques i fotografia desenfocades confabulant-se per atrapar l’esperit de totes les grandiloqüències: la crisi de l’identitat en el graffitti, el no-lloc en els aeroports, la fractura del coneixement en els suburbis, etcètera. Una joieria? Més aviat un bulliciós mercat. Aquí els objectes, tan plens d’intenció, criden el seu missatge. Joc, ironia, autoreferència, denúncia: una postal kitsch, un obridor d’ampolles disfressat de clau, un ninot de vudú amb forma de PC. Quin cansament! Bé, res, pensava en això l’altre dia mentre fotografiava l’espectacular aparador de la botiga-llibreria del MACBA des de la plaça dels Àngels. Des de l’altra banda del vidre tot semblava sumit en un curiós silenci.

La resistència en la penombra

En aquest bar és fuma. I l’amo del tros, en Santi, et mira malament si demanes una cola light. “No tenim res light, aquí”, et dirà. Sí que hi ha, en canvi, un prodigiosa selecció de whiskys, una ajustada bodega de vins, alguna cocacola (per fer un combinat) i alguna tònica (per fer gintònics). I una carta que varia cada dia, i que et cantarà a peu dret: un pa deliciós, formatges, embotits, foie i, si tens sort, alguna amanida. Producte excel·lent, sempre, servit amb una lentitud que cal saber disfrutar; és declaració de principis. T’hi has d’esforçar una mica, sí. Però tot el que paga la pena requereix un esforç, no? En la penombra d’aquest establiment de ciutat vella, resisteix la Barcelona que no va amb xancletes. És el bar la Palma, al carrer de l’Espaseria, a tocar de Santa Maria del Mar.

(Foto: Rick Brunner).

El guardarroba i la ciutat

En la duresa cromàtica de l’Hotel Silken Barcelona Diagonal, obra de Juli Capella, trobem, unes poques hores al dia, aquest excepcional racó de color. La ciutat és, massa sovint, com un gran guardarroba de peces fosques i avorrides. La roba del dia a dia, amb la qual ja hem pactat els mínims de la no agressió, els vestits triats d’esma, la monotonia d’un tall confiat, que ja no necessita el contrast del mirall. Però fins en l’armari més avorrit destaca aquella camisa comprada a l’estiu, una corbata llampant, el delicat perfum que habita encara dins d’un mocador vaporós.