Amèrica en miniatura



Les fotografies de la maqueta d’un poble inexistent han captivat milers d’internautes. El New York Times dedica un article a Michael Paul Smith i el seu paradís immòbil, Elgin Town, una ciutat que no existeix enlloc més que en la memòria de la memòria (permeteu-me el joc) i que el seu creador ha aturat a l’any 1964. Més de 20 milions de visites a la pàgina de flickr d’aquest eclèctic resident a Winchester, Massachussetts. Ni una sola figureta humana, en cap de les fotografies. Una omissió deliberada, està clar. Brillen el cotxes, i les finestres de les ‘stores’, ‘dinners’ i ‘theatres’ projecten l’escalfor a través de la llum incandescent. Amèrica sense els americans, Amèrica a través de les seves coses, el país reflectit en les llantes natíssimes d’aquests cotxes enormes. M’agrada la mirada d’aquest fotògraf. M’hi reconec. Al capdavall, jo també he ‘recorregut’ aquests carrers sense trepitjar-los: a través de novel·les i cançons.

El nou ‘dolent’ de Hollywood?

La catàstrofe ecològica esdevé la pedra de toc d’uns arguments que mostren una humanitat que parla amb accent yankee, abocada al col·lapse. El canvi climàtic es presenta com un ‘malvat’ protagonista. A diferència dels agents russos de les pel·lícules de la guerra freda, i de les màfies colombianes del cinema dels noranta, el nou ‘dolent’ és invisible. És una mena de gran Macguffin. [Continuar llegint a Sostenible]

Blau imperfecte

La textura de les barres mostra com la decadència sempre comença amb un senyal discret. El temps és implacable; i necessita ben poc, en realitat. En té prou amb una petita esquerda, una mà de pintura mal aplicada, un calendari de manteniment negligent. Les marques de l’òxid espatllen el blau turquesa, promesa d’un mediterrani sommiat. Filosofia de saló al voltant del detall d’una tanca al passeig marítim de Badalona.

Neva (també) a les xarxes socials

Neu al badiu (8/3/10)La neu ha fet sospirar mig país amb l’alè davant els vidres de l’oficina o de casa. És impossible de comptar les emocions que poden contenir els petits cristalls d’un floc. Hi ha una màgia poderosa en la neu, quan es deixa veure a la vora de la mar. És com una sirena: ens sedueix per ofegar-nos tot seguit, la neu. De l’alegria al col·lapse en unes poques hores, viscudes amb la urgència del minut a minut. Neva als carrers, neva a les xarxes socials.

Al Twitter i al Facebook la neu hi esdevé ‘trending topic’ ja a primera hora del dia. Aquesta serà la nevada més fotografiada de la història. La facilitat i la creixent competència en aquests mitjans esbossen una nova mirada sobre allò que passa. És una ‘nevada 2.0’, deien alguns (dels primers, en @rispau, l’Eduard Batlle), pels carrers (cada vegada menys) virtuals de la xarxa.

Al matí, la impaciència: la neu és un regal car i capriciós. ‘Mira, sembla que… [Continueu llegint al Mail Obert de Vilaweb].

Capital al marge de la capital

Els Nens EutròficsAquest diumenge, 14 de març, Els Nens Eutròfics, la proposta musical del poeta Josep Pedrals, portarà els seus esquitxos ultralleugers a la Sargantana, a Badalona. En Pedrals capitaneja un ‘combo’ de vers i base pregravada, lluent de funky blanc, de sorneguer aire ‘garatge’; un pop amb moltes cares, com el bon pop, sense època ni país.  Un nom més, el seu, en el cartell de luxe que en els últims mesos ha ofert l’equipament cultural de Dalt de la Vila. Els Amics de les Arts, Sanjosex, Maria Coma, Le Petit Ramon, Bikimel han passat pel petit escenari, en ambient recollit i en horari de tarda, per no molestar cap veí. La proposta de la Sargantana s’ha d’entendre al costat del que aporten els concerts del Musica’t, el cicle de Teatre dels Genis, o a la singular i més especialitzada proposta de la gent de l’Estraperlo. Per no parlar de la feina feta de fa temps pels activistes del Casal Independentista, per l’Espai Jove de Converses Interculturals, per la gent dels Crypts o d’iniciatives valuoses com el cicle de documentals del Círcol. 

Hi ha coses que coincideixen, aquí. Prenguem-ne nota. La independència de les iniciatives, la seva vinculació a un esperit que combina el compromís amb la ciutat i un model de negoci privat (no en tots els casos, però) i la simptomàtica invisibilitat d’aquestes propostes en l’statu quo de la cultura a Badalona. 

No és només que no hi ha les cares de sempre, aquí –o no ‘només’ hi ha les cares de sempre, millor–. És que tot això està passant entre la indiferència bona part dels mitjans locals i sense que ni opinadors ni activistes hàgim incorporat aquest fenomen en les narracions del que passa a la ciutat i que massa sovint acaba sent, erròniament!, allò que passa als equipaments municipals (Zorrilla, Espai Betúlia, Museu…). 

Que a Badalona mai passa res? Que sempre som els mateixos? No serà que no ho mirem correctament, això? Hi ha una Badalona alternativa. No és nova, o no és nova, exactament. El que és nou és que la seva presència cada vegada és menys discreta. Que cada vegada hi ha menys excuses per obviar-la, per bé que aquesta Badalona no surt en cap ‘agenda oficial’ ni està representada en la programació de la Capital de la Cultura Catalana 2010 (CCC2010).

Ah, i després d’en Pedrals, serà el torn de Mazoni i en Jaume Pla. Pst! No ho diguis a ningú: que potser som més ‘normals’ del que ens crèiem; que a vegades, fins i tot, semblem una ciutat com cal. 

Kathryn Bigelow: en el dia de la dona

Kathryn BigelowDías extraños (Strange days) va ser la primera pel·lícula que vaig veure de la Kathryn Bigelow, o almenys la primera pel·lícula que veia amb la consciència de la seva autoria. Va ser en una sessió de tarda, al Picarol. És estrany com algunes pel·lícules queden relacionades estretament amb el cinema on un les ha vist. No ho sabia encara, però aquell film entrava a la categoria de pel·lícules (personalment) memorables. Era un film vigorós, ràpid, d’un pessimisme abassegador. Un Blade Runner presentat amb l’òptica del món d’internet, que tot just es començava a popularitzar. Els androides convertits en experiència virtual, la memòria com a vídeojoc. Era el 1995. Avui, 15 anys després, la seva reflexió sobre la identitat i el record continuen ben presents. Kathryn Bigelow ha guanyat l’Oscar per The Hurt locker (En Tierra Hostil, aquesta nit. La primera dona premiada en la categoria de millor direcció. Una bona notícia. Els mitjans en van plens, avui. És el dia Internacional de la Dona Treballadora.

Papallona immòbil

És subtil, d’acord. Oblidat, menystingut i amenaçat. També. És per això que és un regal poder disfrutar (encara) d’aquest patrimoni ple de delicadesa, al marge dels llibres i les guies turístiques: prenguem d’exemple aquesta porta. Al carrer Francisco Giner, al cor de Gràcia. O el rètol del forn del barri. El dibuix d’aquella façana camí de la feina. Els oficis d’abans –fusters, vidrers, linotipistes, serigrafistes– s’hi mostren en silenci i discreció, sense vanitat.

La plaça de Fèlix Bitllet

IMG_0353 2

La Plaça de Fèlix Millet (el pare) s’ha transformat en la Plaça de Fèlix Billet (sic). La queixa plena de raons, un humor ben àcid i l’oportunitat ben aprofitada conflueixen en aquesta acció de protesta davant del Palau de la Múisica. Aquesta és una de les places més concorregudes de Barcelona, on trobem, bé que ignorant-se, les xancletes gastades del turista i els collarets de perles més valuosos dels cognoms de tota la vida. Ara hi ha també exposada la prova de la vergonya. A punt per a ser fotografiada. Una atracció més. Som això, també.

De l’escombra vella al… cavall

tonucci1Hi ha un nen que cavalca dalt d’una escombra vella aixecant la pols davant del portal de casa. L’escombra és un cavall, en realitat; i les partícules de brutícia que fa voleiar, i que en uns minuts provocaran la queixa del quiosquer de la cantonada, són la misteriosa bruma matinal d’un bosc encantat. El menut és al bell mig de l’Eixample, però el nen que cavalca dalt d’una escombra es dirigeix decidit a un combat a tot o res amb un drac ferotge, o amb l’exèrcit poderós d’un bruixot temible en un país que només existeix dins el seu cap. El nen encara no ha decidit amb qui s’enfrontarà amb la seva espasa invisible. Però nosaltres decidim per ell. I no sempre ho fem bé. La il·lustració que acompanya aquest article és obra del pedagòg italià Francesco Tonucci, un dels primers a reivindicar una mirada al món amb ulls d’infant. En Frato, la seva versió de ninotaire de Tonucci, mostra com, sovint, no sempre el que és fet amb la millor intenció funciona. [Continueu llegint a Inspira, el blog de la Fundació Roger Torné]

L’enorme paisatge blanc

la_cinta_blanca-300x424La Cinta blanca conforma un d’aquells quadres enormes que es poden veure en els bons museus, dels que ocupen la paret sencera, dels que és possible, i convenient, mirar-los de lluny, reculant dos o tres passes fins al mig de l’estança. Però aquests mateixos quadres –uns pocs quadres, en realitat– també es poden disfrutar d’a prop, amb el nas a tocar de la tela (o dels rajos de l’alarma). En la grandesa del paisatge, hom troba el detall, la història petita continguda en un traç precís. Una grandiositat, que no és grandiloqüència. Michael Haenke aconsegueix això mateix a la seva última pel·lícula. Hi retrata la violència del segle XX, tot mostrant-nos l’enormitat d’un paisatge blanc fotografiat amb ull de pintor, però ens l’explica amb un angoixant detallisme. El seu és, de fet, un guió atent al que sembla insignificant: en el gest més petit, ens diu Haenke, hi allarga l’ombra l’horror. El joc de nens és també el joc d’adults. I un petit ocell torturat com a venjança infantil és, finalment, l’esglaiadora metàfora del segle de les guerres.