Ventall d’històries

Aquesta façana és espectacular, per acolorida i suggerent. Què s’amaga rera cadascuna d’aquestes finestres? Alguns dels veïns ja s’hi deuen haver acostumat. Fan com si res, seguint el fil de les seves rutines diàries, sense mirar finestra enllà. Però potser hi ha qui encara manté la infecció de l’indiscret: un nou inquilí, potser; o un senyor que viu a la finca fa anys i que fabula d’amagat de la dona ("Manel, on tens el cap?"). A aquests dos veïns hipotètics (qui sap si no en són més?) la costum els rellisca, per sort; i saben mantenir el secret dels seus ‘viatges’ mentals a la vida dels altres. Serven encara la mateixa mirada de sorpresa de quan van descobrir que casa seva era, en realitat, una pantalla porta oberta a una gran novel·la en moviment. Teixexen àvids històries vives –però, ai las, volàtils– amb la mirada clavada al carrer i palplantats davant de la diària acolorida vidriera.

L’edifici, que es replega cap endins a la confluència de Bruc amb Diputació, "adopta una solució molt inhabitual als xamfrans de l’Eixample. La planta baixa i l’entresòl segueixen l’alineació del xamfrà, però els pisos superiors enllacen perpendicularment, confluint en una torre poligonal, on hi ha la caixa de les escales, coronada amb una cúpula. Les façanes es caracteritzen per les seves galeries amb vidres de colors. Va ser construït el 1886 i és obra de Joan Bruguera. (Més informació, aquí.)

A aquest llibre li sobra el final

Coberta Les vides privades de Pippa LeeA Les vides privades de Pippa Lee, de l’escriptora nordamericana Rebecca Miller li sobra el final. Bé, entenguem-nos, que tot llibre té sempre un final, ni que sigui perquè en un moment determinat ja no resta cap pàgina per passar. El que li passa a aquest llibre és que l’escriptora vol resoldre massa coses en el desenllaç, forçat i imprevist clímax moral de tota la trama… L’autora opta per un final-final… dels majúsculs, dels de pompa. Tot allò que era suggerit i evocat en les primeres i reeixides pàgines d’aquest llibre es presenta de forma maldestra i plana en els darrers capítols. No pots acabar un llibre que comença en veu baixa aixecant el to d’aquesta manera. El personatge de la Pippa Lee és interessant precisament perquè és molts personatges a la vegada, –totes les persones som diferents persones, al llarg de la nostra vida–. Finalment, però, la senyoreta Lee troba la clau que l’explica. Ens pensàvem que era una dona interessant… i només era una dona desorientada.

Un gintònic en set versos

M’agrada com Philip Larkin comença el seu poema ‘Condolença en blanc major’. ‘Quan deixo caure quatre glaçons dringant en un got, hi afegeixo tres raigs de ginebra, una rodanxa de llimona, i hi aboco la tònica a glopades escumejants que ho envaeixen tot fins que s’enfilen a la vora, en brindis privat alço el got: (…)” Adoro aquests versos, efervescent recepta d’un gintònic. M’agraden tant que tendeixo a oblidar que el poema continua. Que la cosa continua tortuosament, vull dir, i que no acaba massa bé. De fet, res acaba massa bé, en el món de Larkin: gris, segur, petit, veritable, conservador, lúcid… valent? o covard? Ningú, en tot cas, ha vestit la tristesa amb la desmanegada elegància del gran Philip Larkin.

* Extret de ‘Finestrals’, traduït per Marcel Riera i editat per La Breu aquest 2009 dins la seva col·lecció Alabatre.

Carrer de Casanova, 13

… o la mala sort de l’amant. El número més malestruc, en record de l’aventurer venecià. Giacomo Casanova, l’amant que va saber sortejar amb una gràcil pirueta totes les malestrugances disposades en el seu pas per l’Europa del segle XVIII. El dibuix del forjat de la porta d’entrada d’aquesta esplèndida finca de l’eixample de Barcelona recorda el joganer dibuix d’un teixit de blonda. Capritxós, suggerent… sensual.

Aparicions a la façana

Rostres a la placeta del costat de la Nau Ivanow. Les cares són d’un artista que es fa dir Suso33, m’aclareixen amablement els responsables de l’equipament. "Les va pintar el 2 de març de 2009, amb motiu de la inauguració dels espais annexos de la Nau." No m’aclareixen el sentit de l’acció. Està bé, això. La pregunta resta oberta. Quines són les històries que habiten rera les misterioses aparicions al cor de la Sagrera? Continuarem la cerca.

La ‘casa dels cotxes’

L’any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nordamericanes. L’aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l’exposició ‘House of cars’ que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s’aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nordamericà: l’edifici d’aparcaments, el pàrquing… fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i ‘googlejar’. Hi ha invents de pes, aquest n’és un… i bé mereix una exposició. (Continueu llegint… a Sostenible.cat.)