Ian McEwan, un dels pocs escriptors que combina un solvent prestigi global, amb saludables vendes, “>ha arribat a un acord amb Rossetta una editorial independent dels EUA perquè gestioni part del seu catàleg. Atenció: Rossetta Books és una editorial d’ebooks i l’acord duplica el percentatge de drets d’autor que rebrà l’anglès: del 25% al 50%. La notícia és una de moltes d’un món editoral en plena transformació. Amazon ja ha ofert als escriptors un 70% dels royalties si l’utilitzen com a ‘editorial’. Al nostre país, el món editorial també s’està posicionant. Tria Llibres i el Leqtor en són bones mostres. Anem fent els deures.
Author Archives: Oriol Lladó
Lliçons d’un obrer milionari

Es pot traslladar la cultura de la xarxa i intercanvi d’internet a un model de negoci –diguem-ne– convencional? Nick Sarillo, propietari de Nick’s Pizza & Pub s’ha entestat a demostrar que sí, que és possible. La cultura empresarial del seu negoci es basa en la corresponsabilització dels treballadors en tasques que, tradicionalment, havien estat pròpies dels caps. L’invent funciona, perquè arrela en la cultura de l’essay and error, en la formació rigurosa i flexible dels treballadors, en una aproximació sorprenent de la comunicació interna i en un respecte escrupulós per la meritocràcia. Hi deuen haver ombres, naturalment. Però paga la pena prendre nota de com les empreses estan canviant per dins, sense fer gaire soroll. I de com la innovació té a veure també amb les coses més quotidianes. Les que donem per descomptat amb més facilitat.
+ informació en aquest llarg, però sucós, article de Bo Burlingham per a Inc. El títol, Lliçons d’un milionari de coll blau, fa referència al ‘blue collar’, que es com es coneixen els ‘obrers’ als EUA.
Les càmeres que caben a la butxaca
Preguntes sobre la cultura
Com valorem una associació, pel número de socis o per la qualitat del seu projecte? Quan neix una entitat: ho determina el registre, o ho determinen les persones? Ens preguntem prou sovint quan fa que no repassem els ‘objectius’ que inspiren la nostra feina? És natural que la gent no participi? I si és natural, vol dir que ens hi hem de resignar? Com hem de començar les nostres cartes: benvolgut soci? benvolgut usuari? o benvolgut activista? Quina és la nostra tasca: substituir o inventar? La ciutat és el decorat o és l’actor? I nosaltres, què som? De ciutadà n’és qui en vol ser, d’acord; però i la gent que no en pot ser? Un nouvingut pot venir del Senegal… un nouvingut pot venir de Molins de Rei? [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]
Canvi de rol: de viatger a (potencial) víctima
“Señores pasajeros, vigilen sus pertinencias, acaban de subir al convoy posibles carteristas.”, això sonava per la megafonia del metro ahir a la línia verda. Curiosa intervenció de la maquinista, mostra eloqüent de la impotència institucional: “almenys això, almenys ens avisem entre nosaltres”, venia a dir l’atenta treballadora. I tots vam agafar les bosses, motxil·les i bolsos amb més determinació i ens vam mirar, anònims viatgers ensonyats, amb un interès renovat, estrenant-nos amb la resignada complicitat de les víctimes. Cercàvem els sospitosos, els ‘posibles carteristes’. Tot just passaven uns minuts de les nou. Pròxima parada… Plaça del Centre.
Pop-art en aqüarel·la
“L’aquarel·la, és una tècnica pictòrica sobre paper o cartulina amb colors diluïts en aigua.”, diu la Viquipèdia. Aquesta imatge té la delicadesa d’una aqüarel·la i l’ironia del pop-art: en la quasi transparència de la fotografia es descontextualitza l’objecte qüotidià; el color potent de l’icona fa de contrapunt sorprenent. Un detall molt pictòric del port de Sant Adrià de Besòs, dimarts passat al migdia.
A Alemanya, abans de la guerra

A l’Alemanya d’abans de la guerra hi havia aquell home, un botiguer. Era l’any 1934 a la ciutat de Dusseldorf. Cada nit, a una hora precisa, travessava el parc com una ombra, camí del Rin. Assegut a la riba mussitava per ell mateix: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar; davant dels meus ulls corre el Rin, si els tanco veig el mar”. I vet aquí que una noieta, cabell d’or, mirada grisa, perd el camí, tornant a casa. De sobte trobem el rostre opac del nostre home, reflectit en les ulleres de la petita. La mira i remira; cabell d’or, mirada grisa. Mussita de nou, el nostre home, el botiguer: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar”. I aquí estem, diu ell, la noieta del cabell d’or i jo. Ara resta al seu costat, ella. Immòbil. Immòbil del tot.
* He pensat en In Germany before the war, de la qual he fet una traducció raonablement lliure, després de veure La cinta blanca, de Michael Haneke. És una de les meves cançons preferides de Randy Newman. Està inspirada en Hans Beckert, un assassí de nens al qual Fritz Lang va dedicar la pel·lícula M, amb l’inquietant Peter Lorre de protagonista. Newman retrata la violència latent en l’Alemanya d’abans de la guerra en una de les seves millors cançons: la vulnerabilitat de la infància, la violència callada, a punt d’explotar. Un país que mira el riu, volent mirar el mar, amb ulls de venjança i conquesta. Un país que no es sabia reconèixer, a punt de devastar el món.
Cinc minuts abans d’hora
Si algun dia el Time Out fa un número sobre bars de Barcelona amb bones vistes… que no es deixin aquest. L’Ambar, al capdavall de la Rambla del Raval. A mitja tarda d’ahir oferia aquesta vista privilegiada. Hi esperava dos amics: la típica reunió ràpida en un lloc cèntric. Jo hi era cinc minuts abans de l’hora. Al meu costat, fumejava una infusió. Aquells pocs minuts esgarrapats a l’agenda: el millor del dia, segurament.
El gran moralista
“M’interessa [el mite del somni americà] perquè la cultura nacional es basa molt en la idea de lluitar i de tenir èxit: en lloc d’elevar-nos amb les masses, hem d’elevar-nos de les masses. La teva situació extrema és la meva oportunitat. Això és el que constitueix la base de la nostra vida econòmica i això és el que constitueix la resta de les nostres vides. És aquest mite americà: la idea de treure alguna cosa del no-res. I aixo també afecta l’esperit de l’individu. Fomenta la divisió. Sentim que només podem tenir èxit a costa d’un altre. Tothom té les mateixes oportunitats pero només un arriba al cim.” Són paraules de David Mamet, en una entrevista de 1984 recollida en el programa de mà del muntatge d’American Buffalo que ha dirigit Julio Manrique i que es pot veure al Lliure fins el 14 de febrer. És una obra dura, densa i complexa, com el millor Mamet. Manrique i els tres actors Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez brillen de principi a final en una producció notable. El capitalisme descarnat s’hi mostra, ben oportunament per als temps que vivim. Però Mamet és, en el fons, un gran moralista. No es conforma a dir solemnement ‘això és la selva!’, ens diu també el que està bé i el que no. American Buffalo reivindica els vincles entre les persones, allò que fa que una societat valgui la pena, la solidaritat, la lleialtat, els valors. Que les persones han de tenir cura les unes de les altres, i que oblidar això té ‘càstig’. I això també és ben oportú.
L’armari del dolor
The Hurt locker (‘En tierra hostil’, en l’incomprensible traducció espanyola) s’endinsa en la psicologia de la guerra amb el retrat d’una petita unitat d’artificiers destacada a l’Irak d’avui. Kathryn Bigelow torna a estar esplèndida en la direcció tensada i sintètica, marca de la casa, i ofereix el seu millor film: és una gran pel·lícula bèl·lica, aquesta, un clàssic d’urgent compromís amb l’actualitat. La producció supera el ‘gènere’, enllaça el consum de multisala amb les sales independents; i és, finalment, més (molt més) que l’enèssima pel·lícula crítica amb la política Bush. Els tres soldats retratats en el film negocien de forma diferent amb la realitat: la negació (el Hurt locker del títol és, en efecte, el candau del dolor, l’armari del dolor –com puntualitza Brian al comentari), la professionalització de la milícia i el sentiment a flor de pell del soldat més jove. Bigelow sap veure un ser humà amb el cor desfet en la cara de l’heroi i l’encerta de ple subratllant que en el soldat conviu sempre el salvador i l’executor, la víctima i el culpable. És militantment assèptica, la Bigelow, i això despulla la narració al que és imprescindible. No hi sobra ni i falta res, aquí. Amb The Hurt locker, Kathryn Bigelow ens remou per dins, com fan els grans homes (i dones) de cine.


