Vet aquí uns panellets a l’americana. A ca l’Almera, una pastisseria d’aquelles de tota la vida, al carrer de Mar de Badalona, han solucionat dolçament l’extenuant dialèctica castanyada versus halloween, tot convertint alguns dels principals personatges de la festivitat nordamericana en panellets! És una sortida intel·ligent, perquè és elegant i és simpàtica (així són sempre les millors sortides) però també perquè ens recorda que les nostres receptes són plenes d’ingredients que algú ha tastat per primera vegada. Que la cultura és com la cuina, vaja (o la cuina és com la cultura, val el mateix invertint els termes). En aquest cas no hem incorporat un ingredient comestible, sinó una cara, una icona; és el signe dels temps. Han traïcionat la forma pura, els pastissers de l’Almera? O s’han atrevit a mirar-se al mirall? La cultura és la manera com gestionem el que és ‘nostre’, però cada cop més, també la forma com gestionem els prèstecs d’una realitat brutalment i engrescadorament imparable. Benaventurada la cultura que sap fer això amb humor i astúcia, buscant les noves cares a Hollywood, al Sahara o al Punjab: una cultura dèbil? ai, no! més aviat una cultura dinàmica, real… com els panellets d’aquesta castanyada… amb el gust d’abans, i també el gust d’ara.
Foto: Maria Lladó, amb el seu iphone.

Un mitjà de comunicació –un diari, una ràdio, una televisió, fins i tot un blog– amaga desenes de petits gestos. Al seu voltant, aleten els hàbits de la nostra quotidianitat. Les notícies ens deixen les mans brutes de tinta, tenen el sabor del tallat, ens recorden una taula parada per esmorzar, el diumenge. Els mitjans són la conversa, però més que això, són la conversa que propicia la conversa. Record, idea, recel i insult. El diari (tingui forma de TV, de ràdio, ipod o pàgina web) és el mirall, que ens deformem a posta per protegir-nos del caos de cada dia; és l’espasa, és l’escut; l’instint, l’estòmac, el consol, l’empenta. El diari és un pacte, vaja. Un pacte que cal complir: bones arts, col·laboració mútua, confiança. Tan se val si és parlat o és mut, si ens arriba a la bústia o en obrir el navegador. El diari és molt més que una finestra oberta al món, és la forma com volem ser, al món. Un diari no és mai innocent, però no per cap mà oculta, sinó perquè arrela en la pertinença i això desafia tota neutralitat. Ahir va plegar un diari, un diari digital. Em pregunto quants costums hauran quedat orfes, aquest matí… amb la desaparició de 
“… diguem només que, en aigües del Pacífic Sud, un capità nordamericà que visita un vaixell espanyol carregat d’esclaus negres se sent angoixat per una atmosfera de misteri que s’aclarirà sobtadament enmig d’un esclat de violència. Certament, hi ha un clàssic ‘final feliç’, però el capità del vaixell espanyol no retrobarà el domini del seu esperit, després del malson que ha anat contagiant també, a poc a poc, el lector”. Aquest breu resum és obra de 
“Happiness is good health and bad memory”. La frase és d’Ingmar Bergman i l’he capturat en la sempre suggerent turbulència de les xarxes socials (gràcies, 
Totes les pel·lícules històriques parlen del present. Totes les pel·lícules de ciència ficció parlen del present. Tot el que llegim, veiem o escoltem ens confronta amb el que som, avui. Tot ens parla del present, doncs. No pot ser d’una altra manera. Som el que som: ara, aquí. Tan se val si és una novetat que ens arriba calenta de l’impremta a les mans, o si les lletres que ens capten la mirada van ser publicades als anys seixanta del segle passat o als anys seixanta de fa 20 segles. 