L’associació East Yard Communities for Environmental Justice, que opera a Los Angeles, treballa de fa temps convencent veïns i, si cal, els va a buscar porta a porta, al marge de brillants estratègies de publicitat, sense suport de glamurosos actors, sense sopars de recaptació a base de xampany francès i sushi. Hi ha, només (només?), la voluntat d’abordar un problema proper i quotidià (…) Continueu llegint l’article a Sostenible.cat.
Author Archives: Oriol Lladó
“Un concert va canviar-me la vida”

“Un concert va canviar-me la vida”, deia Billy Bragg al públic que ahir es va aplegar a Bikini per veure el cantautor punk per excel·lència. El ‘concert’ en qüestió era una actuació dels Clash, emarcada dins el festival Rock Against Racism. Finals dels setanta, una bona època. Londres. Una història coneguda, aquesta, i que el bard elèctric acostuma a explicar en els seus concerts, articles i, fins i tot, llibres. És suggerent, el punt de vista de Bragg, perquè va més enllà del clàssic lema rocker del ‘rock’n’roll saved my life’. Bragg ampliava la seva idea davant del públic de la ciutat: “no van ser els Clash els que van canviar la meva manera de veure el món, quan tenia 20 anys… sinó l’audiència, la gent que hi havia al concert”. “Jo pensava que formava part d’una minoria i no, allà hi havien milers de persones com jo. Els Clash van ser importants perquè em van empènyer a anar al concert, el que vaig veure allà, però, tenia a veure amb formar part d’una comunitat. I això és molt més potent”. I sí, –pensava jo, acabat el concert, de camí de casa–, darrerament la discussió política s’ha convertit només en parlar de lideratges orfes, de timoners mediocres, de mapes erronis… i malgrat que tot això és veritat… és només una part de la veritat. Què és més important, el que passa dalt de l’escenari? o el que passa a peu pla, a la platea o al pati de butaques? Deixem de mirar enlaire, mirem al nostre voltant. Billy Bragg, gràcies per la pista (un cop més).
Foto: SERGI FORNOLS.
‘Armas de mujer’
Els bons caminadors del Raval hauran observat la presència silenciosa d’aquest exèrcit de dones guerreres: sempre amb l’espasa a punt, elles; tot sensualitat, desafiant els distrets espectadors humans des del paper. Delicades i temibles, no et desarmen amb l’espasa sinó amb aquests ullets mig clucs i la promesa corba de la seva feminitat. Aquelles ‘armas de mujer’ dels boleros del segle passat han perdut l’olor de naftalina i s’han posat al dia en una lectura irònica i suggerent. Per cert, són obra del graffiter i cantant de rap anglès Kid Acne, que les descriu com a ‘perras de la calle’.
La felicitat ha de ser versemblant?
La casa on viu Boris Yellnikoff és una mena de ‘cova’, un habitacle informal, segurament un antic magatzem reconvertit, al qual sembla que s’hagi d’entrar per l’esquena, mitjançant una llòbgrega escala. Diu molt, això. L’esquerp Yellnikoff, protagonista de Whaterver works, l’última pel·lícula de Woody Allen, està enfadat amb el món. Només somriu, l’home, davant dels vells musicals de Hollywood, quan el cliché funcionava (es defensa, ell): ‘ningú fa cançons com es feien abans’, diu Boris a Melody (Evan Rachel Wood), la seva Myfair lady, versió redneck. Allen fa reflectir en el seu protagonista, esplèndidament interpretat per Larry Page, la perplexitat convertida en mal humor de l’urbanita del segle XXI. Dir que ‘ningú fa cançons com es feien abans’ és una forma de dir que ‘ningú entén res’, que ‘tot és un desastre’, que ‘res val la pena’. Però és així? És això el que Allen ens vol explicar? ‘Whatever works’ no és una hipòtesi per aconseguir la felicitat, és una fórmula màgica. Si la cosa funciona, no ho toquis, creua els dits, disfruta… Perquè, sí, a vegades la ‘cosa’ funciona! Cal acceptar, però, que la felicitat no ha de ser versemblant. ‘Whatever Works’ acaba girant com un mitjó les teories del vell Yellnikoff. El film és un esclat d’optimisme irracionalment vital, una declaració generosa i sorprenent perquè sorgeix de la ploma d’un artista encarant el tram final de la seva obra. A través de Boris Yellnikoff, Allen practica una mena d’optimisme nihilista, d’horitzó curt, però netament universal. Viu al dia.
La fàbrica de les petites ampolletes

Hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc. De petits, tots hem patit aquesta lògica; imperativa, i gens seductora. La veu dels pares, exposada com una cantarella cansada, escoltada amb les orelles dretes i un pèl temeroses. Miràvem l’autoritat aixecant el cap amunt, mig fent puntetes per semblar més grans. Ens l’empassavem goluts: tenia premi! La promesa d’una vida ordenada en la forma d’una biografia narrada amb bona prosa i violins vigorosos, a la manera del compositors seriosos, de Maurice Jarre a Alex North. La ‘a’ precedeix la b, l’u és l’avantsala del dos. Si et rentes bé les mans seràs un home de profit! Respatlla’t bé les dents, i ja veuràs com tindràs una casa bonica i espaiosa. L’èxit futur vinculat als hàbits més senzills del present: renta’t les mans, respatlla’t l’habitació, ordena l’habitació. Els anys fan créixer els descreguts: ¿hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc? Les metàfores, amb el temps, costen d’empassar i les promeses, si no acaben a la paperera, acaben convertides en sortilegis. Com els que conjuro davant de l’aparador que l’empresa masnovina de fabricació de vidre de perfumeria Ramón Clemente, té al Passeig de Sant Joan 73. Totes aquelles ampolletes delicades reivindiquen el seu lloc al món; precís, no intercanviable: a can Clemente et fabriquen una petita joia de vidre per a cada necessitat. Davant d’aquell aparador talismà retrobo la promesa en el sortilegi: hi ha un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc.
Ball sense música a l’església de Santa Anna

“Balla’m i, pessigant amb delicadesa les cordes d’un violí ardent, fes-me arribar d’un salt a la teva bellesa; balla’m i fes aparèixer un pont, passem de puntetes damunt del pànic, trobem-nos al final, dins teu, dins meu. Balla’m, alçant-me com alçaries la branca d’una olivera, sigues el colom que em mena a casa. Balla’m. Balla’m fins al final de l’amor.” Versió lliure de les primeres línies de ‘Dance me to the end of love’, de Leonard Cohen. Fa unes setmanes, a les portes de l’església de Santa Anna, a Barcelona, una parella ‘ballava’, sense música, buscant l’amor que no s’acaba. Cohen no hi era, però somreia des d’una cantonada de la placeta. Jo hi era, però ningú hi parava esment. Tan se val. Per sort duia la càmera a sobre.
Imperatiu cívic al bar La Masia
Fa uns dies, Kiko Amat elogiava el bar La Masia en el seu reportatge sobre la Barcelona secreta, a Time Out. I vaig córrer a recuperar aquesta foto, presa a finals de juliol passat. A diferència d’Amat, que s’enllamineix en la turbulenta ‘happy hour’ del nostrat establiment del carrer d’Elisabets, quan, en efecte, el local és ple de gent i soroll; jo em quedo amb la tranquil·litat que l’entranyable bar mostra a primera hora de la tarda. És aleshores quan la taula de la cantonada, a tocar de la finestra, esdevé el mirador més privilegiat del Raval i aquella canyeta fresca, servida en un got curt i treballat pel temps, és un irrenunciable imperatiu cívic.
Un paper rebregat a la jaqueta
Hi ha pel·lícules disfressades d’altres pel·lícules. Amaguen la mirada, dissimulen la veu, s’aixequen el coll de la camisa, es canvien la clenxa de lloc. Però no hi ha res a fer. El ‘déja vu’ no deixa petja. El record d’aquestes pel·lícules acaba sent un paper rebregat trobat, setmanes després del seu visionat, en la butxaca interior d’una jaqueta. Un es mira la capçalera del full; on podem llegir Verdi, Renoir o Icaria (tan se val); i es veu confrontat al terror dels aficionats al cinema: la volatilitat de la memòria fílmica. Per això és tan important guardar aquests paperots que, per sorpresa, reivindicaran un temps després, –sigui una setmana, un parell de mesos, o la següent temporada–, els cinc minuts de fama dels films que es dilueixen en la nostra memòria. Això m’ha passat amb Public Enemies (Enemigos Públicos), l’avorrida i prescindible pel·lícula de Michael Mann, una pel·lícula que, en realitat, ja havia vist diverses vegades abans de veure-la per primera vegada. Dana Stevens, la periodista d’Slate, li dedica una frase demolidora: “It’s like spending an afternoon–a long one–at a beautifully lit wax-museum display inspired by earlier gangster movies” (és com passar una llarga tarda davant d’una recreació d’una pel·lícula de gàngsters feta per un museu de cera). Una figura de cera, el full oblidat en la jaqueta. Un mal final per una pel·lícula.
“Para siempre”
Estimar és acceptar la incertesa. És la lliçó més difícil, aquesta. Amb diferència. No hi són estranyes les reticències: aquesta imatge, per exemple, descriu rotundament la rebel·lió contra el destí perpretada amb orgull i desesperació pels joves amants de la ciutat. Primer de forma improvisada, després seguint un ritual ocult, una bona colla d’enamorats s’han anat apropant a la platja de la vila Olímpica per proclamar als quatre vents el que, en realitat, és impossible d’assegurar: que l’amor és per sempre. Un candau tancat en el cable metàlic de la valla del passeig i la clau llençada al mar. Per sempre. Per sempre? L’amor en forma de candau: malament.
Mirall imprevist, al Raval
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, obra de Richard Meier, és com un gran full en blanc en l’entorn abigarrat i imprevisible del Raval. Un gran refugi visual, ideal per quan la nostra mirada atabalada arriba a la plaça dels Àngels. La seva pell sempre impecable és la d’una cortesana que ens mira, absent, des d’una alta torre, que ben podria ser feta d’ivori. Tanmateix, en una ciutat convé passar moltes vegades pel mateix lloc (just per descobrir que ‘mai’ és el ‘mateix’ lloc).
Vet aquí, fa unes setmanes: la llum amable d’un vespre de juliol va regalar-me una nova perspectiva de l’edifici. El MACBA ja no era, aleshores, una fugida autista, sinó el mirall amplificat del caos del barri: allà on abans imposava l’ordre quadriculat, ara reflectia l’acumulació de volums. I vaig fer aquesta foto que és la meva manera de dir que vaig prendre nota d’aquell MACBA que, tal delicadament, emmirallava el Raval.


