La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina

“Va per tu, Ana”, escriu en Xavier Mercadé al seu blog. És un just obituari a Ana Serrano, també coneguda com a Ana A Quemarropa, convençuda militant del rock’n’roll a Barna, dj al Màgic, col·laboradora al Ruta i conductora d’autobús; informa el fotògraf barceloní, autor de la foto que acompanya aquest apunt. La mort de l’Ana ha provocat diferents reaccions en la meva pròpia comunitat rockera, la dita connexió del vinil. I em permeto prendre les paraules d’un dels seus membres, en Santi Comelles –per cert, amb el prec personal que no trigui gaire a obrir un blog:

“Collons, sap greu”. — escriu en Comelles. “Trobaré a faltar aquelles remenades de cadera a peu de l’escenari del Magic o Sidecar, amb minifalda de pell i mitjes a ratlles. Potser va ser la millor exponent a Barcelona de l’autofotografia de concert: fer-se una foto flasheada d’esquena a l’escenari amb el grup tocant de fons i amb la llengua fora! A més, era molt bona conductora de bus, els tenia ben posats davant el taxista de turno. Quan jo vivia a Poble Nou, coincidia sovint amb ella al volant… Acostumat de veure-la amb xupa de cuiro i pintallavis negre, sobtava una mica veure-la pentinada i amb la camisa burdeos a ratlles. La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina.”

Llarga vida al rock’n’roll.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.

Va, sí, fes-ho!

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]

Del twitter a l’impremta

“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.”

Avui gairebé dos milions de persones segueixen les meditacions filosòfiques del senyor Alpern a Twitter. El seu fill Justin, amb Parides del meu pare ha aplegat algunes d’aquestes perles 2.0 i hi ha afegit unes quantes quartilles on, de forma lleugereta però també –s’ha de reconèixer– simpàtica, enfila records i consells. Tot plegat desperta més d’una riallada (i això ja és prou) i subtilment ens convida a remirar els nostres pares d’una altra manera. Hi ha aquella mica de moralina, sí; però aquí té la dolçor ben administrada, i fins aporta al cocktail un àcid puntet refrescant. El llibre, editat per la Magrana, és perfecte per un matí de platja.

El blog del costat

 

Vet aquí una visita del blog del costat i que, amb certa raó, demana una mica d’atenció. A “Està passant”; que ja reclama un ajust en el nom, a totes totes massa ambiciós; aplego reflexions sobre temes d’actualitat i, en especial, de la meva ciutat, Badalona. Alguns de vosaltres aneu saltant de l’un a l’altre, segur, però potser d’altres no havíeu enllaçat els punts i desconeixieu el (bon) veïnatge d’un i altre quadern digital. A aquests darrers va dirigit aquest apunt en forma d’autobombo. Si cliqueu en els següents enllaços podreu accedir als apunts més llegits aquest mes de juny. Que vagi de gust!

1. Badalona, i ara què?
2. 5 preguntes per als pròxims 4 anys
3. Discussió sobre el futur alcalde de Badalona: 4 idees
4. És l’hora de fer endreça
5. Projecte, projecte, projecte (sobre Badalona i el PP)
6. En Joan Argenté no ha perdut la poesia
7. Després del 22M, una valoració (personal)
8. Accent, manual d’ús
9. D’això de la samarreta groga
10. Al final és només gent que s’apropa a l’àgora

Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

#orgull

“Orgullós de l’#orgull que senten avui tants i tan bons amics.” Ho escrivia fa unes hores en Xevi Montoya, en aquest tuit. Avui és el Dia de l’Orgull Gai. Al diari ARA excel·leixen de nou amb una portada i un ampli reportatge dedicat al tema, i la meva ciutat torna a ser (mala) notícia per la decisió de l’alcalde de saltar-se un acord de ple i no posar la bandera de l’arc iris al balcó de la Casa de la Vila. La casa de tots i totes, per cert.

Qui és la indígena?

Rera aquesta pregunta gens innocent hi ha la proposta d’un exercici, més que no pas una provocació d’ofici. La imatge mostra una àvia que passa decidida davant de l’espectacular mural que hi ha a la finca situada a la confluència del carrer Sant Martí amb la Rambla del Raval, a Barcelona. Qui és la indígena, aquí?

Diríem que és la jove del graffitti, vestida amb l’uniforme d’una cultura llunyana. Tanmateix, avui representa un barri que palpita en mil colors nous. La senyora del vestit blau és, en canvi, una veïna de tota la vida (és una hipòtesi, s’entèn) que el fenomen immigratori recent ha convertit en quasi excepció. La normalitat ja no es mostra en un color de pell, o en una forma de vestir. El debat sobre la identitat i la pertinença s’emiralla amb tota la seva complexitat al barri del Raval de Barcelona, i a tants altres ravals d’arreu del país.

Les fronteres difuses d’avui han convertit la paraula indígena en un concepte gairebé líquid. Ens serveix per assenyalar el nouvingut, i també, finalment, el que ja hi era, convertit, aparentment, en raresa. Qui és la indígena, doncs? Jo diria que cap d’elles; i també diria que les dues. I rera aquesta aparent contradicció hi ha tot un tractat de sociologia per escriure.

Jeunet s’indigna!

En Jean-Pierre Jeunet s’indigna i vol convertir Micmacs, el seu últim artefacte fílmic en una denúncia dels foscos interessos de la indústria armamentística. I tot plegat per acabar servint un pastitx indigest i clarament fallit. Vistos els resultats, la reflexió sociopolítica li va una mica gran, al director francès. La militant i grotesca foscor de Delicatessen (l’obra que va situar-lo a la fama internacional) podria servir a Jeunet per fer el mirall metafòric d’un Inside Job, posem per cas; però el director oblida que aquest cocktail havia de servir-se sec i fort, i no pas amb excés de gas i sucre. Perquè hi ha massa Amélie (el seu film més famós), aquí; i almenys quatre pel·lícules a l’hora, que no s’acaben de trobar. Hi ha la peli denúncia i la història d’amor; també el retrat del París dels abocadors (pur univers Jeunet, que és quan l’obra excel·leix gràficament) i, finalment, una reflexió sobre la volatilitat de la vida que té una certa gràcia (per la manera sorprenent de presentar el plantejament), però que no va més enllà dels primers 10 minuts de la pel·lícula (el millor del metratge, per cert).

El cinisme com a protecció

Mick Haller; l’advocat de “The Lincoln Project”, El Inocente, l’estimable thriller de Brad Furman protagonitzat per Matthew McConaughey i Marisa Tomei; s’ha especialitzat en la defensa de ‘culpables’. Es mou amb elegant fatxenderia en un món violent, que és el perfecte reflex d’un sistema sense ànima ni moral, un gran taulell on no guanya el bo, sinó el llest. Ja li va bé, això; és la llei de la selva i ell és el mascle alpha. Instal·lat en la zona còmoda del ‘tots són igual’ defuig l’excepció. Tem la innocència, perquè la innocència desafia tots els seus mètodes i l’obliga a mirar als ulls de l’home. Aterroritzat per la possibilitat de fallar a l’innocent, prefereix treballar al costat del ‘culpable’, ni que sigui per alliberar-lo d’anar a la presó. Tan se val! És un cínic de manual. Sap que la barroca arquitectura de les lleis i les normes que aguanta el pes del sistema fa temps que ha deixat de servir al be de tots. Però en realitat, sí que va tenir per client a un innocent. I el nostre advocat es va equivocar. Això és el que explica la pel·lícula.

El director Brad Furman i el seu guionista John Romano, prenen la novel·la de Michael Connelly (que no he llegit) per servir-nos una metàfora perfecta del moment actual, amagada en la sintaxi d’una pel·lícula de judicis aparentment convencional. El cinisme com a protecció, el cinisme com a excusa.

Cap armadura és per a sempre, per sort.