“Va per tu, Ana”, escriu en Xavier Mercadé al seu blog. És un just obituari a Ana Serrano, també coneguda com a Ana A Quemarropa, convençuda militant del rock’n’roll a Barna, dj al Màgic, col·laboradora al Ruta i conductora d’autobús; informa el fotògraf barceloní, autor de la foto que acompanya aquest apunt. La mort de l’Ana ha provocat diferents reaccions en la meva pròpia comunitat rockera, la dita connexió del vinil. I em permeto prendre les paraules d’un dels seus membres, en Santi Comelles –per cert, amb el prec personal que no trigui gaire a obrir un blog:
“Collons, sap greu”. — escriu en Comelles. “Trobaré a faltar aquelles remenades de cadera a peu de l’escenari del Magic o Sidecar, amb minifalda de pell i mitjes a ratlles. Potser va ser la millor exponent a Barcelona de l’autofotografia de concert: fer-se una foto flasheada d’esquena a l’escenari amb el grup tocant de fons i amb la llengua fora! A més, era molt bona conductora de bus, els tenia ben posats davant el taxista de turno. Quan jo vivia a Poble Nou, coincidia sovint amb ella al volant… Acostumat de veure-la amb xupa de cuiro i pintallavis negre, sobtava una mica veure-la pentinada i amb la camisa burdeos a ratlles. La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina.”
Llarga vida al rock’n’roll.

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…
“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.” 



En Jean-Pierre Jeunet s’indigna i vol convertir