En Peter Eisenman és un gran arquitecte, però al final ni el més gran dels arquitectes pot deixar de ser això, l’encarregat de la caixa, el recipent, el contenidor. Amb el disseny de la Cidade da Cultura de Galicia, a Santiago de Compostela, el nordamericà ha volgut resoldre, –ep, i amb tota la bona intenció, bé que amb un èxit discret–, un error de partida que és polític, no pas tècnic. Eisenman ha plantejat un conjunt espectacular i arquitectònicament reeixit al Monte Gaiàs, a uns quilòmetres de la capital. La coberta d’aquest equipament múltiple (Arxiu de Galícia, Biblioteca, sala de concert i d’exposicions, etc.) és una rèplica intel·ligentment deformada de la trama urbana del centre de Santiago (veure foto). Eisenman subratlla així la connexió entre les dues ciutats, segurament conscient que aquesta és, en realitat, una de les principals vulnerabilitats del projecte: la insuficient vertebració entre la cultura -diguem-ne- del carrer i la cultura d’èlit representada en els flamants nous espais. Quanta intenció política, aquí: vet aquí la ciutat fora de la ciutat, la cultura reduïda a una agenda bonica, però sense fons ni xarxa. La Cidade és un parc temàtic controlat i calculadament inaccessible. Eisenman ja treballa en un altre projecte, però la Cidade queda pels gallecs, com l’exemple d’una oportunitat perduda (més).
Author Archives: Oriol Lladó
Homenatge a Steve Jobs, fuster
“Imagina que ets un fuster i t’encarreguen un petit moble. El tens enllestit i és la mar de bonic (penses). Només et falta la part posterior, la que mai veu ningú. Mires pel taller si trobes alguna peça qualsevol, que ja farà el fet. Però ets un fuster, un fuster que s’estima la feina. És igual si mai ningú es mira la part del darrera: tu saps que és allà, de cara a la paret, aquell pedaç sense història. I finalment, faràs servir la millor fusta que tens. Vols dormir a la nit, que això és una qüestió de principis.” Ho explicava Steve Jobs el 1985 en una entrevista a Playboy, el fins avui director d’Apple: artista, empresari, inventor, una de les persones més influents en la nostra cultura popular. Ah, i fuster.
L’oració del fullet urbà
“Sucia está mi calle, aunque todos los días alguien la barre. Sucia está mi calle y esto no hay quien lo cambie. En esta colmena cada cual cuida de su enjambre. Ya todos olvidaron lo que es hambre. Espero que todo cambie… y que algún día no exista perro que me ladre.” Aquest prec acompanya aquest dibuix, situat al final del carrer Casas i Amigó al barri de Sant Crist. El text el signa (sí?) un/una tal Adato, i el dibuix, sembla, és obra d’un/una tal Colmena. Són, en tot cas, versos de veritat.
Literatura sense objectiu?
“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre el ‘camp’ i ‘la llibertat’.
Em fa l’efecte que això és molt important.
Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu. Altrament, diria que havia escrit aquest llibre precisament per això.”
Aquest és un fragment de les cartes que Sergei Dovlatov va escrivint al seu editor estatudinenc i que articulen “La Zona. Apunts d’un vigilant de camp”, una novel·la singular i altament recomanable en la qual es van creuant aquestes missives amb els desordenats i sovint incomprensibles apunts de la vida al camp de concentració soviètic, vist des de la perspectiva del vigilant. Dovlatov utilitza l’absurd no tant per descol·locar-nos, sinó per descol·locar-se. I és això que el fa tan interessant. L’escritptor no alliçona al lector, sinó que dubta ‘amb el lector’; que no promet el que no podrà oferir, vaja. Aquí no trobarem una resposta convincent a les grans preguntes de torn. Rússia és massa enorme, per això. La tragicomèdia Dovlatoviana enllaça moltes misèries i unes poques grandeses. I ho fa amb les afilades dots d’observació marca de la casa i un sentit de l’humor contingut que evita la temptació del cinisme.
Dovlatov necessita reconèixer l’artifici de la literatura i convida al lector a un diàleg desordenat entre el passat i el present, la ficció i la realitat, el mite i la política, l’escriptor i el lector… “Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu.”, diu l’escriptor rus. D’acord. La literatura deu ser, en tot cas, l’eina.
A vegades trigues molt a entendre una cançó
A vegades trigues molt a entendre una cançó.
Però abans de desvetllar res, dues breus notes d’un parell de pel·lícules visonades recentment. Last Night, aparent història d’adulteris, una parella perfecta dins un apartament de somni. Nova York, la ciutat més bonica del món. Tot brilla com una joia, les copes, els vestits, la flama en les espelmes, els llums dels taxis. Aquesta nit és tota una vida. Hi ha una noia molt prima. És la protagonista. Té uns dits llarguíssims que fan ballar les ombres d’un vol i dol; sospita d’ell, perquè en realitat sospita d’ella. I hi ha el noi, el protagonista, que s’amaga rera una cara inexpressiva que, malgrat això, ho expressa tot: que ja no entén res, que té por, i que ja li va bé, o potser no. El noi vol i dol, també. Però no sospita. I en la llarga nit, la darrera nit, ell i ella conversen amb les vides que haurien pogut tenir, desfullant passat, present i futur. Massy Tadjedin, la directora, excel·leix en l’ambigua foscor que imprimeix en aquesta pel·lícula quasi onírica, i, certament, molt especial.
A Beginners, l’altre film, trobem una història amb una moral més lluminosa. Però compte, que és (també) una moral esquiva, que no s’acaba de definir, i que va saltant de flor en flor, sense acabar de decidir-se del tot. Els punts suspensius com a mode de vida. És, aquesta, una història d’amor i també és una mica una història de mort. És, de nou, un relat sobre les decisions i els camins que emprenem. De tornar a començar. I d’acabar. La cosa, finalment, té més de poema que de llibre d’autoajuda (i hi havia un risc real que el film de Mike Mills acabés rascat en aquesta riba).
A vegades trigues molt a entendre una cançó, deia. La bola de cristall, de l’últim disc de Manel. “Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. “Treu-te la disfressa i revela qui ets!”. I decideix-te.
+ AMOR
A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.
Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.
Salabret, estendard de conquesta
És com si el planeta sencer volgués reflectir-se en aquest tros de mar. Hi trobem aquella llum màgica, que arriba com la cançó, a s’hora baixa; i també aquests dos nens que, desafiant amb una picada d’ull tots els tractats de geopolítica, van saltant d’una roca a l’altra, com si fossin continents.
Hi ha moments que queden, com aquest dissabte de juliol, a l’Escala. Només fa falta la fina xarxa del salabret per atrapar-los.
M’agrada el Play Bach!
Quan era petit, per casa corrien els discos de Jacques Loussier. Un parell, de fet; i, concretament, els dos volums de Play Bach (fabulós títol, per cert), el verd i el vermell. El pianista francès hi repicava Bach en clau de swing, oferint una música clàssica reinventada, i que a mi em semblava d’una naturalitat prodigiosa, quasi màgica; melodies que existien perquè sí.
No em cansava d’escoltar aquells discs, que van acabar amb les fundes arrugades i estripades, i amb diverses taques de nocilla a la caràtula. Aquest honor el compartíen amb dos altres productes d’ús intensiu a casa: els àlbums de Tintin i els llibrets dels Peanuts de l’etern Schultz, que tenia en custòdia compartida amb la la Maria, la meva germana.
Ara he recordat aquells vinils, en trobar-me els dos Play Bach navegant a Spotify. La gran botiga virtual desafia totes les obsolències programades i està bé que sigui així. Però jo he trobat a faltar, proustià amateur com sóc, aquella lleu remor, el curt pròleg del viatge, l’agulla quan començava a lliscar damunt el negre vinil. Tan, tin, tan, tiroriroriro…
Les trinxeres de la identitat
“Miro trente anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un asaig general del present”. En Jordi Puntí ha confegit una obra imprescindible a partir dels diferents articles que al llarg de 2007 va publicar a la revista l’Avenç. Amb el títol de ‘Els castellans’, l’escriptor ens convida a una mena de memòries d’infantesa i presadolescència, “aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció)”. Al Manlleu a cavall dels setanta i els vuitanta, Puntí ens presenta una colla de marrecs (auto)dividits identitàriament, els catalans, els castellans.
Un plantejament que a alguns els pot semblar que s’aproxima provocadorament a la (sempre discutible) línia del què és políticament incorrecte. En realitat, Puntí combina admirablement una gran intel·ligència narrativa amb una sòlida responsabilitat cívica. L’escriptor ens presenta la guerra infantil entre ‘catalans’ i ‘castellans’ com a punt de partida i no pas pas com a punt d’arribada. Aquí hi ha dialèctica, no fatalisme. El llibre tracta, sobretot, de com ens anem fent a partir de la diferència; de com el procés d’observar i contrastar acaba esdevenint una construcció que sempre es fa a moltes mans. L’estrany ens contamina, però en fer-ho ens enriqueix (fent-nos més complexes i valents), i també passa a l’inrevés, clar. Les ‘trinxeres’ de la identitat són dinàmiques per definició ahir, avui i demà. El creixement personal (i nacional!) es fa transitant per aquestes línies canviants que es dibuixen en una terra, la nostra, formada per inacabables capes d’història.
Les (frustrants) solucions màgiques
L’Ian McEwan és un dels escriptors més destacats del panorama literari actual. Un dia d’aquests (i qui diu un dia, diu un any) saltarà a totes les portades com a guanyador d’un premi Nobel. La seva darrera novel·la Solar ho tenia tot, el passat Sant Jordi, per ser una de les novel·les més comentades i, en canvi, em va donar la sensació que tancava la diada del llibre amb l’estrany honor de ser una de les obres amb un potencial més malaguanyat. Amb Solar, el gran escriptor britànic repassa amb afilada intel·ligència i un sarcasme coent el món científic vinculat a la investigació del canvi climàtic. El recent escàndol del Climate Gate, l’auge dels nous negacionistes, les promeses incompletes d’Obama i l’exasperant naufragi de la política postkyoto. La cosa donava, no? Potser és perquè el canvi climàtic ha passat de tall a farciment als nostres diaris i ja fa temps que ha deixat de conjurar la morbositat. Potser és perquè McEwan ha assajat una fórmula més lleugera que les seves cerebrals i intensíssimes darreres novel·les i això ha desconcertat els seus lectors. Continueu llegint l’apunt a Sostenible, on ha estat publicat originalment.






