McCain fa la campanya a Obama

Quina és la paraula que més surt al blog de John McCain? Obama! Els nordamericans gasten tant en assessors d’imatge que a vegades se’ls deu oblidar el més bàsic (bé, això els passa als americans, i ens passa a nosaltres!). O potser és que la inèrcia de la realitat és tan potent que ni la consultoria més solvent de relacions públiques i estratègia política pot fer res per reconduir les coses. El Boston Globe ha publicat un suculent gràfic (el podeu veure aquí), que mostra els resultats d’aplicar una de les aplicacions de l’internet 2.0, els word clouds, als blocs dels dos polítics. Els núvols de paraules recullen els mots més utilitzats d’una determinada pàgina i els presenten amb tamanys proporcionals al seu ús. Vet aquí que en el blog del candidat republicà es destaca el cognom del seu oponent, però també altres paraules, relacionades amb el futur candidat demòcrata. Al costat d’això, es subratllen igualment altres mots en negatiu (cancelled, opposite, drilling, coal…). Ben poc engrescador, no els sembla? El gràfic contraposa aquest núvol al núvol generat a partir dels continguts de la web d’Obama. I quina és la paraula que més surt al blog d’Obama? Obama! I d’altres: futur, esperança, canvi, inspiració, país, donació, arrels, lideratge, suport… Els gràfics mostren amb eloqüent obvietat que McCain va a remolc i que s’ha quedat sense paraules pròpies. Pecat capital per un polític.

'És això, el que volia?'

“Després de graduar-se a Brown el mes de maig, David Noriega, un llicenciat en literatura antiga comparada de Binghamton, Nova York, va mudar-se a uns pocs quilòmetres del campus i va començar a llegir alguns dels llibres als quals no s’havia pogut dedicar a la facultat. Mentre molts dels seus companys de classe ja estaven buscant feines en noves ciutats, ell va decidir pagar un lloguer petit, tocar en una banda de noise-rock, començar a la traducció de dues novel·les mexicanes –una feina voluntaria dins el marc de la seva tesi–, i començar a buscar una feina de dia, segurament ‘gens motivadora, gens coherent amb la seva carrera'”. El New York Times dedica un article als joves graduats d’universitats americanes que decideixen allargar la seva estada en les tranquil·les i interessants ciutats-campus nordamericanes, mentre decideixen què fer amb la seva vida. La història de David Noriega obre la peça, que conté algunes cites previsibles, i estudiadament culpabilitzadores. “Aquesta generació no sap què fer amb la seva pròpia llibertat”, hi diu Ethan Watters, autor de “Urban Tribes: A Generation Redefines Friendship, Family and Commitment.” Em sembla un argument fàcil, o potser directament erroni, aquest. Perquè, al capdavall, em sembla que en David Noriega sap molt bé el que vol fer amb la seva vida, només que, és clar, no és el que s’espera d’ell. Diria que jo m’assemblo més a en David Noriega, que no pas als pares que surten als anuncis dels ‘Ous Kinder’, aquells que arriben amb la corbata i el pesant maletí a l’impoluta casa adossada tot cridant ‘ja sóc aquí’, mentre besen a una dona somrient de cabells llargs i brillants i abracen uns menuts rossos i polits. Més de la meitat de les meves amistats han decidit viure a fora un temps, o fer algun viatge llarg; han deixat ‘bones’ feines que els ‘convenien’ per d’altres d’incertes… Desorientats? Irresponsables? Segur, si. Però és que tenim el monopoli de la desorientació i la irresponsabilitat? És que som els únics que no sabem què fer amb la pròpia llibertat? Fins i tot el pare-kinder sorpresa es deu preguntar alguna vegada: és això, el que volia?

Foto: Sara D. Davis per al The New York Times

Els classificadors de papallones

Tots els afeccionats a la música ens hem preguntat alguna vegada quins són els nostres discos preferits i tots hem acabat la conversa amb un regust que no per conegut i esperat, deixava de ser menys frustrant. És possible trobar un Top10 entre els centenars, milers, de discos que un ha anat acumulant al llarg del temps? Existeix una sala VIP amagada en les lleixes on arxivem els cedés i els vinils? Existeixen els intocables? Hi ha una bona manera d’arxivar els discos? Són preguntes que generen debats sempre interessants però que acaben sense respostes clares i precises. I en canvi, entre els profans: quantes vegades m’han preguntat quin era el meu artista preferit? Tantes com, segurament, he donat respostes capritxosament variades, potser fins i tot contradictòries! Quants discos tens?, em pregunten d’altres, plantificats davant la paret que acull bona part de la meva discoteca? Quan respons que no ho saps, et miren com ofesos, més que amb incredulitat. Però els afeccionats a la música sabem que això no va d’estadístiques, ni d’intocables, tampoc de llistes; sinó d’una cerca íntima i addictiva, la cerca de la cançó perfecta. Som viatgers, més que no pas sedentaris classificadors de papallones, nosaltres!
Tot això per dir que aquest estiu em proposo classificar els meus quasi dos mil discos gràcies a l’espectacular sistema d’arxiu amb codi de barres (cal tenir un mac amb webcam), fabricat per Delicious Library (vegeu foto). Tot això per dir que aquest propòsit contradiu, en efecte, almenys un parell de les línies apuntades una mica més amunt. 

Almenys un cop a l'any, The Searchers

La frase -m’agrada més veure-la com un consell- és de Martin Scorsesse i ha estat ampliament citada. Almenys un cop a l’any cal reveure The Searchers’. Jo ho procuro fer des de fa cinc anys ben bons. L’obra mestra de John Ford, que en castellà es va estrenar amb el mític títol de ‘Centauros del Desierto’, és una lliçó de cinema, però és també una enorme lliçó d’humanitat. La meva cita anual amb el curtit i misteriós Ethan Edwards i la seva cerca dolorosa i sense fi em regala sempre coses noves. Els nens robats en les incursions índies, capitanejats pel brutal Scar, omplen d’odi el pap del vell cowboy protagonista, interpretat per un inoblidable John Wayne. La búsqueda, que dóna nom al títol de la pel·lícula i que articula el guió, té la forma d’una enorme pregunta, plena d’actualitat en la nostra societat multicultural d’avui: on comença i on acaba la família?, quins són els vincles que formen una comunitat?, com es formen les persones?, quin pes hi té la cultura?, quin pes té la raça? El començament i el final del film ens mostren un paisatge erm i amenaçant des dels enquadraments -diguem que- accidentals d’una finestra i una porta. Algú, nosaltres, observa aquesta natura indomable des de la precària tranquil·litat d’una casa. Veiem el món des d’una mirada, la nostra, que és construïda, i que per tant no és natural ni neutra. Els personatges del film veuen el país des d’una polsosa granja que s’alça tossuda i hospitalària enmig del desert de Texas. El perill, en aquest cas, el representen els temibles comanches… guerrers implacables i cruels, però que són a la vegada el necessari contramirall d’un país que tot just es formava, entre la por i la venjança, entre l’odi i l’amor. Ethan Edwards, el millor paper de John Ford, és el compendi de totes aquestes contradiccions, capaç del millor… i també del pitjor; reflex perfecte de la seva pròpia pàtria, aquesta terra dels lliures i els valents, senyors i senyores, els Estats Units d’Amèrica. 

L'adéu a un vell company, la cinta de casset

Com anava allò del vell MacLuhan? Si el mitjà és el missatge, quin món ens mostraven les cintes de casset. El món dels cassets era més imprecís -com costava, passar d’una cançó a l’altra!-, precari -la forma com s’embolicava la cinta, tan primeta ella, emulant un irònic crescendo– i caduc -cada vegada que escoltaves una cinta, li treies una mica de vida-. El casset ja és, de fa tamps, una relíquia del disseny industrial, per bé que el món continua sent igual d’imprecís, precari i caduc! Potser en MacLuhan no va ser tan ocurrent com es pensava!
 
En tot cas, el vinil viu una segona època daurada: els melòmans mai van renunciar-hi i els esnobs s’hi llancen amb el fervor del nou convers, al mateix temps que el format digital revoluciona tot un model de negoci. Potser encara es… (CONTINUA)

poden trobar cintes en algunes gasolineres i mercats de segona mà, i perquè no?, segur que també en alguna botiga de discos regentada per algun propietari més despistat que romàntic… Però poca cosa més, almenys al primer món (és una altra història el que passa en molts llocs d’Àfrica, amb el seu bulliciós intercanvi musical, de mà en mà, encara amb el casset ben viu).
El sector dels ‘llibres parlats’ mantenia encara un volum significatiu de novetats en aquest format, i això només en el món anglosaxó, que és on aquest línia ‘audioliterària’ té una demanda important, significativa en termes econòmics. El New York Times donava notícia, aquesta setmana, d’una ‘R.I.P Party’ organitzada pel departament d’audio d’Hachette a les oficines del gegant mediàtic a Nova York. L’estocada final a un format que la gent més jove associa a l’arqueologia i que les persones de la meva generació veiem amb una barreja de nostàlgia -aquelles recopil·lacions que regalàvem a amics i nòvies!- i vergonya. Un tros de plàstic, una caixeta, sense a penes ‘sex appeal’, i que ben poc pot fer davant la noblesa rotunda que encara conserva el vinil; la revolució pràctica que va suposar el cedé; i els camins tot just encetats per la música digital en forma d’ipod… Descansi en pau, el vell company, la cinta de casset.
 
Foto: Detall d’un cartell al Soho de Nova York, primavera de 2006. Oriol Lladó a Flickr.

L'Àlbum, ara a mesvilaweb.cat

Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l’any 2005 vaig obrir-me un compte en l’aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer  cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d’adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url… Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d’algun servidor. Gat gris, s’havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l’Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària. 

 

Tinc un problema amb la Kidman

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l’únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada… és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d’orgullosa trascendència, la repel·lència de la ‘primera de la classe’ amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d’una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. 


La pel·lícula, malgrat tot, té més d’un punt d’interès, cosa que demostra que el meu odi per l’actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. ‘Margot and the Wedding’, la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d’escenes torbadores d’inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.


PUBLICAT EL 26 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Woody Allen fa crònica local

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors ‘revistes locals’ del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l’Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d’obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d’obres a la ciutat, de l’inquietant augment dels negocis ‘new age’, etc. Les històries d’Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d’Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d’un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.


PUBLICAT EL 25 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Fer un titular d'una novel·la

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l’editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l’argument del volum ha inspirat l’últim film d’èxit a Hollywood o la darrera ‘delicatessen’ del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l’any o de la dècada. Sóc dels que s’hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d’‘Un mal propi del país’, el llibre de l’escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m’ha vingut al cap una d’aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l’11-S en clau d’humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. ‘Un mal propi del país’ és víctima d’aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir ‘Un mal propi del país’ a un titular. Kalfus s’arma d’un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L’autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l’atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l’autor declina tancar el cercle. ‘Un mal propi del país’ novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.


PUBLICAT EL 24 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Vacances a Can Ruti

Rera un inofensiu ‘I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu’, l’imarscicle clàssic de Nova Orleans, s’ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu ‘microblog’ (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l’enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d’altres complicacions, m’ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s’endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l’ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d’escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.


PUBLICAT EL 23 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.