Author Archives: oriolllado
Contra el màrqueting verd
L’autoritat britànica de regulació de la publicitat (ASA) ha prohibit l’emissió d’un anunci en el qual el grup petrolier Shell qualificava de pràctica sostenible l’extracció de petroli a partir del tractament de sorres bituminoses o asfàltiques a la regió d’Alberta, a Canadà. Aquesta pràctica, explica Libération, té forts impactes sobre el medi, tant pel que fa a l’afectació de zones naturals d’interès com pel que fa a l’emissió de gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle. La decisió de l’ASA s’ha donat arrel d’una queixa de World Wild Fund (WWF) a Anglaterra i suposa un cop important, i ben significatiu, atesa la importància del grup empresarial, al màrqueting verd. Ara caldria demanar a aquesta autoritat, a més de la contundència i claredat demostrades, regularitat. Regularitat en la denúncia d’aquesta oportunista pràctica de neteja d’imatge corporativa. Caldria demanar-ho a l’ASA… i a les autoritats equivalents en la resta de països. També, naturalment, el nostre.
Article publicat a Sostenible.cat.
Aquell quart d'hora
Viatge al futur, la Califòrnia dels 50
Feia temps que volia llegir John Fante. M’he iniciat en l’obra de l’escriptor i guionista de Los Angeles nascut el 1909 amb ‘Llenos de Vida’ (Full of life). Llegeixo a la contraportada del volum publicat per Anagrama, –que ha anat editant la seva obra en els últims temps–, que es tracta de la novel·la menys representativa de Fante. Vaja, em dic per mi mateix, ja a casa. Torno el llibre? Me’l guardo per quan ja m’hagi iniciat amb alguna altra novel·la? Però com volent reivindicar el temps en què hom començava un llibre perquè si, sense donar-hi tantes voltes, llegeixo les primeres línies de la novel·la. L’escriptor m’atrapa des de la pàgina 1. ‘Llenos de Vida’ és la història d’una parella de classe mitja alta a la Califòrnia dels 50; tan plena de vida, en efecte; a l’espera del seu primer fill. Aquella terra promesa de cel·luloide s’assembla molt a la nostra terra donada, avui. També els seus habitants s’assemblen a nosaltres: desorientats en el que s’espera d’ells, insegurs, sobreinformats, aclaparats per la dictadura de les coses -és prou gran, casa meva? I el meu cotxe?-, amb una relació amb els pares distant i a la vegada dependent. M’impressiona, això. La forma com Estats Units mostrava fa més de seixanta anys la forma com seríem nosaltres. Entre la farsa i la íntima i crua confessió, ‘Llenos de vida’ és la crònica d’un naixement. L’acte més vell del món… i també, sempre, necessàriament, el més nou.
Greenpeace i els boscos calents
A Greenpeace no cal que li parlin de tempos periodístics… els domina a la perfecció, de fa anys, sense discussió. La seva última pensada té la forma d’un vídeo de youtube (el podeu veure, aquí) i crema, literalment. Mostra els arbres d’un bosc en explícita actitud amorosa: fulles i branques que juguen a besar-se. Es van fent pessigolles i la cosa va animant-se i, finalment, en un divertit crescendo, acaben fent l’amor arbres, arbustos i altres elements vegetals. La metafòrica orgia verda subratlla eloqüentment el poder de fèrtil transformació que tenen els boscos. Diuen els de Greenpeace, informa Liberation, que amb el vídeo volen pressionar els polítics europeus que, al setembre, han de discutir una legislació que afecta la protecció dels boscos tropicals contra la tala il·legal. Veurem aleshores l’eficàcia d’aquests boscos libidinosos. De moment, però, l’oenegé ecologista per excel·lència ja ha aconseguit situar el seu nom als diaris. De nou.
[ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
Caravanes políglotes
Los Angeles Times dedica un complet article al ‘dissabte negre’, que va col·lapsar les carreteres de França el primer cap de setmana d’agost. És un article força complet, en general ben escrit, i que comença de forma impagable, recordant el tantes vegades citat conte de Julio Cortazar. Aquell de la caravana del judici final, la que converteix els conductors atrapats en els fundadors d’un nou ordre social… El periodista del principal diari californià, Sebastián Rotella, entrevista alguns dels enginyers que, a l’estat veí, tenen cura del sistema de mobilitat. Una qüestió complexa, aquesta. El periodista passa per alt la perspectiva europea. Els Estats Units tenen complexe d’illa. Això es nota en la mirada de Rotella. Els països que conformen la Unió Europea no són pas cap illa, formen part d’un continu indiscutible. Els llegendaris embussos a l’autorroute du soleil poden atribuir-se al particular -i pintoresc, suposo, a ulls d’un californià- caràcter dels francesos. Però formen part d’un fenòmen clarament transnacional, que sobrepassa les fronteres dels estats: els ciutadans d’arrel africana, per exemple, aprofiten aquestes dates per tornar a casa, els europeus assedegats de sol que fan cap a la península ibèrica o itàlica no són només francesos, sinó belgues, holandesos, alemanys… I la concentració de les vacances en unes poques setmanes no és tampoc un problema únicament francès. Avui la ‘societat’ nascuda del col·lapse circulatori imaginada per Cortazar seria clarament políglota. [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
Un final sorprenent?
Quin sentit té el Facebook?
En Vicent Partal aprofita el seu blog per preguntar-se en veu alta (entenguem-nos: en la virtualitat) perquè serveix el Facebook. Està bé, això de socialitzar una pregunta. Perquè serveix el Facebook? Jo m’ho vaig preguntar en solitari fa una eternitat, això deu ser el setembre de 2007, amb resultats ben poc satisfactoris. Facebook em confonia i abrumava una mica: tots aquests ‘hugs’ i ‘kisses’… que omplen el nostre ‘mur’ com l’spam més emprenyador. D’alguna manera, i no sé exactament perquè, vaig anar fent, sordament entossudit, fins que un dia vaig descobrir cinc coses:
- Que alguns amics i contactes seguien les actualitzacions del meu bloc, fotoblog, preferits guardats, vídeos, etc. a través del Facebook i que això convertia aquest -diguem-ne- portal en un bon canal emissor per aplegar i ordenar els meus continguts a la xarxa. Després d’instal·lar algunes aplicacions fàcils i gratuïtes, les actualitzacions a cadascún d’aquests canals es mostren automàticament. Augmenta la difusió de la meva feina, sense haver de fer cap esforç adiccional.
- Que jo feia el mateix amb els continguts generats per determinats internautes… a través del Facebook he seguit els comentaris, posts i enllaços recomanats de gent com César Calderón o Juan Varela, i he disfrutat amb les reflexions de José A. Donaire sobre les possibilitats de participació política del portal, una part de les quals (imprescindible aquest post) vaig compartir amb els meus alumnes de periodisme polític de l’Uvic en una curiosa sessió pràctica. ‘El professor ens explica de què va el Facebook’, s’exclamaven els alumnes, entre escandalitzats i irresistiblement encuriosits!
- Que podia informar als meus amics o contactes d’una actuació musical recomanable, o que podia fer campanya per un determinat objectiu. Fàcilment i de forma eficaç. Ho vaig provar aquest juny amb la primera de les actuacions del Jazzorrilla, a Badalona, i amb la campanya per donar el nom de Pompeu Fabra a la futura illa central de la mateixa ciutat.
- Que la comunicació amb el meu cosí Joan (per posar un exemple), que està a Anglaterra; o amb la meva amiga Cèlia, que estava a la Xina, és molt més fluïda gràcies al xat del Facebook, i que gràcies al portal he tornat a saber de gent que feia moltíssim temps de qui no tenia notícia: i no només els incombustibles companys d’escola que tothom cita quan parla del Facebook… La comunicació, en quasi tots els casos, no ha estat puntual, sinó que, finalment, s’ha establert una regularitat ben valuosa. Hem xatejat, hem compartit fotos… He descobert una nova manera d’estar al cas de la vida de gent que conec i amb qui havia anat perdent el fil. Aquesta manera no ha substituït el contacte físic… l’ha potenciat! Quants sopars d’exalumnes s’han organitzat aquest any a través del Facebook?
- Que hi ha un moment que les fotos penjades, els estatus canviants (aquest addictiu missatge que acompanya el nom d’usuari del tipus: Oriol Lladó is ‘pensant en les vacances’) fan una xarxa molt poderosa, i que gairebé té una inèrcia pròpia. És el moment en el qual mires el teu grup d’amics i et descobreixes distingint entre els que ‘si’ i els que ‘no’.
I resulta que és una pel·lícula política!
Bon any nou, en plena canícula
A Badalona, aquesta tarda, i en ple rovell de l’ou, la companyia concessionària del transport de superfície, la nostra estimada ‘Tusgsal’, oferia als ciutadans una mena de ‘happening’ poètic, potser com a aperitiu de la festa major d’agost. Un dels panells informatius, que des de fa dos anys hi ha inútilment palplantats al costat d’algunes parades, estava en ‘probes’. Notícia! El panell funciona… amb falta d’ortografia, però funciona. Tota una novetat, ja que els panells en qüestió, que han de mostrar el temps d’arribada dels busos, no han funcionat mai fins: molts no han arribat a encendre’s mai, d’altres donaven, i encara, informació errònia. Les ‘probes’ consistien a fer passar per la pantalla un hilarant ‘Bon any nou’. Un cop i un altre, en plena canícula. Fa dies que no veig en Pep Mita. Ves que no s’hagi mudat en la pell d’un hacker poeta amb ganes de fer-nos riure una mica. Com a mínim que serveixin per això, els malaguanyats panells informatius!