Un superheroi amb problemes d'imatge

Pots volar i enviar a la quinta forca un tren amb una sola bufada i, tanmateix, necessites un relacions públiques? Et dius Hancock, vius a Los Angeles, i les teves gestes salven vides però també fan perdre milers de dòlars en desperfectes i provoquen danys col·laterals diversos. L’ajuntament et busca les pessigolles i els ‘picaplets’ es volen fer d’or a la teva costa. Conserves només una vella entrada de cinema per anar a veure King Kong que deu ser dels anys trenta i beus per oblidar. Només que no saps què és el que vols oblidar. La teva cara, això si, s’assembla a la de Will Smith. Això et dóna alguna pista. Ets dins una pel·lícula d’estiu, una rendible i llaminera pel·lícula de crispetes que, tanmateix, és alguna cosa més. Aquest Hancock alcohòlic i maleducat és un reflex interessant del món d’avui. Incomprès i perdut, el nostre superheroi vol fer el bé, però només provoca destrucció, tot conjurant els comentaris irats dels tertulians de torn, com si fos un conseller d’ICV a l’ús. En Hancock, el primer superheroi que és a la vegada un ‘antiheroi’, pot llegir-se també com una metàfora de la política exterior dels EUA: els aterratges forçats que fa el nostre valent volador i que destrossen a bocins paviments i cotxes són especialment eloquents de com les operacions militars més sofisticades es converteixen avui en ruscos enverinats. Tot plegat hagués pogut donar per més, d’acord. Però les dobles lectures que ens ofereix el director, Peter Berg, fan aguantar el film amb dignitat i interès. A més, la pel·lícula compta amb un parell de girs d’argument que et deixen clavat a la cadira (literalment) i una Charlize Theron que no pot estar més guapa (literalment). 

Contra el màrqueting verd

L’autoritat britànica de regulació de la publicitat (ASA) ha prohibit l’emissió d’un anunci en el qual el grup petrolier Shell qualificava de pràctica sostenible l’extracció de petroli a partir del tractament de sorres bituminoses o asfàltiques a la regió d’Alberta, a Canadà. Aquesta pràctica, explica Libération, té forts impactes sobre el medi, tant pel que fa a l’afectació de zones naturals d’interès com pel que fa a l’emissió de gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle. La decisió de l’ASA s’ha donat arrel d’una queixa de World Wild Fund (WWF) a Anglaterra i suposa un cop important, i ben significatiu, atesa la importància del grup empresarial, al màrqueting verd. Ara caldria demanar a aquesta autoritat, a més de la contundència i claredat demostrades, regularitat. Regularitat en la denúncia d’aquesta oportunista pràctica de neteja d’imatge corporativa. Caldria demanar-ho a l’ASA… i a les autoritats equivalents en la resta de països. També, naturalment, el nostre.

Article publicat a Sostenible.cat.

Aquell quart d'hora

En Jordi Ventura, que viu a quatre passes -i no és una forma de parlar- del Verdi Park, sempre diu que això de tenir el cine a tocar de casa està molt bé, però que a vegades, al sortir de la pel·lícula, troba a faltar aquell quart d’hora de comentari de la pel·lícula. Aquella mica de discussió amb els teus acompanyants: t’ha agradat, la peli? El final, no creus que era una mica precipitat? On sortia, aquell actor? És el de West Wing? A vegades, confessa en Ventura, ell i la seva companya donen un parell de voltes a l’illa de cases mirant de trobar aquest impagable moment… Per alguna incerta raó, hi ha converses que cal tenir al carrer, tot vagarejant, o bé fent una cervesa. Tenir-les al sofà de casa, o al llit, no és exactament el mateix. Deu ser per coses com aquesta que jo no tinc un ‘home cinema’ d’aquells tan espectaculars al menjador de casa. Jo també trobaria a faltar ‘aquell quart d’hora’.

Viatge al futur, la Califòrnia dels 50

Feia temps que volia llegir John Fante. M’he iniciat en l’obra de l’escriptor i guionista de Los Angeles nascut el 1909 amb ‘Llenos de Vida’ (Full of life). Llegeixo a la contraportada del volum publicat per Anagrama, –que ha anat editant la seva obra en els últims temps–, que es tracta de la novel·la menys representativa de Fante. Vaja, em dic per mi mateix, ja a casa. Torno el llibre? Me’l guardo per quan ja m’hagi iniciat amb alguna altra novel·la? Però com volent reivindicar el temps en què hom començava un llibre perquè si, sense donar-hi tantes voltes, llegeixo les primeres línies de la novel·la. L’escriptor m’atrapa des de la pàgina 1. ‘Llenos de Vida’ és la història d’una parella de classe mitja alta a la Califòrnia dels 50; tan plena de vida, en efecte; a l’espera del seu primer fill. Aquella terra promesa de cel·luloide s’assembla molt a la nostra terra donada, avui. També els seus habitants s’assemblen a nosaltres: desorientats en el que s’espera d’ells, insegurs, sobreinformats, aclaparats per la dictadura de les coses -és prou gran, casa meva? I el meu cotxe?-, amb una relació amb els pares distant i a la vegada dependent. M’impressiona, això. La forma com Estats Units mostrava fa més de seixanta anys la forma com seríem nosaltres. Entre la farsa i la íntima i crua confessió, ‘Llenos de vida’ és la crònica d’un naixement. L’acte més vell del món… i també, sempre, necessàriament, el més nou. 

Greenpeace i els boscos calents

A Greenpeace no cal que li parlin de tempos periodístics… els domina a la perfecció, de fa anys, sense discussió. La seva última pensada té la forma d’un vídeo de youtube (el podeu veure, aquí) i crema, literalment. Mostra els arbres d’un bosc en explícita actitud amorosa: fulles i branques que juguen a besar-se. Es van fent pessigolles i la cosa va animant-se i, finalment, en un divertit crescendo, acaben fent l’amor arbres, arbustos i altres elements vegetals. La metafòrica orgia verda subratlla eloqüentment el poder de fèrtil transformació que tenen els boscos. Diuen els de Greenpeace, informa Liberation, que amb el vídeo volen pressionar els polítics europeus que, al setembre, han de discutir una legislació que afecta la protecció dels boscos tropicals contra la tala il·legal. Veurem aleshores l’eficàcia d’aquests boscos libidinosos. De moment, però, l’oenegé ecologista per excel·lència ja ha aconseguit situar el seu nom als diaris. De nou.
[ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Caravanes políglotes

Los Angeles Times dedica un complet article  al ‘dissabte negre’, que va col·lapsar les carreteres de França el primer cap de setmana d’agost. És un article força complet, en general ben escrit, i que comença de forma impagable, recordant el tantes vegades citat conte de Julio Cortazar. Aquell de la caravana del judici final, la que converteix els conductors atrapats en els fundadors d’un nou ordre social… El periodista del principal diari californià, Sebastián Rotella, entrevista alguns dels enginyers que, a l’estat veí, tenen cura del sistema de mobilitat. Una qüestió complexa, aquesta. El periodista passa per alt la perspectiva europea. Els Estats Units tenen complexe d’illa. Això es nota en la mirada de Rotella. Els països que conformen la Unió Europea no són pas cap illa, formen part d’un continu indiscutible. Els llegendaris embussos a l’autorroute du soleil poden atribuir-se al particular -i pintoresc, suposo, a ulls d’un californià- caràcter dels francesos. Però formen part d’un fenòmen clarament transnacional, que sobrepassa les fronteres dels estats: els ciutadans d’arrel africana, per exemple, aprofiten aquestes dates per tornar a casa, els europeus assedegats de sol que fan cap a la península ibèrica o itàlica no són només francesos, sinó belgues, holandesos, alemanys… I la concentració de les vacances en unes poques setmanes no és tampoc un problema únicament francès. Avui la ‘societat’ nascuda del col·lapse circulatori imaginada per Cortazar seria clarament políglota. [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Un final sorprenent?

No entenc l’estratègia de màrqueting que hi ha rera una pel·lícula com Dejad de quererme (Deux jours à tuer), de Jean Becker. ¿Com és que ens diuen que es tracta d’un film amb un final imprevist, quan és ben previsible què passarà cinc minuts després de començar el metratge? ¿Per quin motiu la sinòpsi que acompanya el full informatiu en alguns cinemes de la ciutat insisteix en aquesta idea, despertant unes expectatives que seran frustrades fatalment: ‘Bastará con un fin de semana para que Antonie, a todas luces el hombre más tranquilo del mundo, destruya su vida. Discute con su socio, con su mujer, sus hijos, insulta a sus amigos en la fiesta de cumpleaños que le han preparado. Incluso se va de casa. ¿La crisis de los cuarenta? ¿Un ataque de locura?… Quién sabe’, explica misteriosament el text agafat al Renoir Floridablanca. La pel·lícula té molta grapa en la primera meitat –és molt bona l’escena de la discussió amb els amics, insuportable de tan brutal–, però es desinfla inexplicablement en la segona, quan l’espectador espera, ben enganyat per la publicitat, el tan anunciat final sorprenent i es troba amb una sortida de guió pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda. 

Quin sentit té el Facebook?

En Vicent Partal aprofita el seu blog per preguntar-se en veu alta (entenguem-nos: en la virtualitat) perquè serveix el Facebook. Està bé, això de socialitzar una pregunta. Perquè serveix el Facebook? Jo m’ho vaig preguntar en solitari fa una eternitat, això deu ser el setembre de 2007, amb resultats ben poc satisfactoris. Facebook em confonia i abrumava una mica: tots aquests ‘hugs’ i ‘kisses’… que omplen el nostre ‘mur’ com l’spam més emprenyador. D’alguna manera, i no sé exactament perquè, vaig anar fent, sordament entossudit, fins que un dia vaig descobrir cinc coses:

  1. Que alguns amics i contactes seguien les actualitzacions del meu bloc, fotoblog, preferits guardats, vídeos, etc. a través del Facebook i que això convertia aquest -diguem-ne- portal en un bon canal emissor per aplegar i ordenar els meus continguts a la xarxa. Després d’instal·lar algunes aplicacions fàcils i gratuïtes, les actualitzacions a cadascún d’aquests canals es mostren automàticament. Augmenta la difusió de la meva feina, sense haver de fer cap esforç adiccional.
  2. Que jo feia el mateix amb els continguts generats per determinats internautes… a través del Facebook he seguit els comentaris, posts i enllaços recomanats de gent com César Calderón  o Juan Varela, i he disfrutat amb les reflexions de José A. Donaire  sobre les possibilitats de participació política del portal, una part de les quals (imprescindible aquest post) vaig compartir amb els meus alumnes de periodisme polític de l’Uvic en una curiosa sessió pràctica. ‘El professor ens explica de què va el Facebook’, s’exclamaven els alumnes, entre escandalitzats i irresistiblement encuriosits! 
  3. Que podia informar als meus amics o contactes d’una actuació musical recomanable, o que podia fer campanya per un determinat objectiu. Fàcilment i de forma eficaç. Ho vaig provar aquest juny amb la primera de les actuacions del Jazzorrilla, a Badalona, i amb la campanya per donar el nom de Pompeu Fabra  a la futura illa central de la mateixa ciutat.
  4. Que la comunicació amb el meu cosí Joan (per posar un exemple), que està a Anglaterra; o amb la meva amiga Cèlia, que estava a la Xina, és molt més fluïda gràcies al xat del Facebook, i que gràcies al portal he tornat a saber de gent que feia moltíssim temps de qui no tenia notícia: i no només els incombustibles companys d’escola que tothom cita quan parla del Facebook… La comunicació, en quasi tots els casos, no ha estat puntual, sinó que, finalment, s’ha establert una regularitat ben valuosa. Hem xatejat, hem compartit fotos… He descobert una nova manera d’estar al cas de la vida de gent que conec i amb qui havia anat perdent el fil. Aquesta manera no ha substituït el contacte físic… l’ha potenciat! Quants sopars d’exalumnes s’han organitzat aquest any a través del Facebook?
  5. Que hi ha un moment que les fotos penjades, els estatus canviants (aquest addictiu missatge que acompanya el nom d’usuari del tipus: Oriol Lladó is ‘pensant en les vacances’) fan una xarxa molt poderosa, i que gairebé té una inèrcia pròpia. És el moment en el qual mires el teu grup d’amics i et descobreixes distingint entre els que ‘si’ i els que ‘no’.

I resulta que és una pel·lícula política!

Resulta que un dels blockbusters de l’estiu és en realitat una pel·lícula política. Superagente 86, Get Smart segons el títol original, remake de l’entranyable i reivindicable sèrie de televisió amb Don Adams, és una sàtira divertidíssima de les pel·lícules d’espies, amb algunes gotetes de pel·lícula d’acció a l’ús i una interpretació (de nou) memorable d’Steve Carell. Tanmateix, també és una intel·ligent crítica als serveis secrets nordamericans. Un hilarant plaer, aquest passeig per diferents agències de les dites d’intel·ligència. Impossible no pensar en l’11-S i el trist paper que els serveis secrets nordamericans van desenvolupar-hi. Alguna cosa ha passat, i no pas petita: fa quaranta anys rèiem d’un agent capsigrany i ara riem d’un sistema que té forats per totes bandes i d’un president amb evidents semblances a ‘W’ que ens fa preguntar qui és, en realitat, el capsigrany.

Bon any nou, en plena canícula

A Badalona, aquesta tarda, i en ple rovell de l’ou, la companyia concessionària del transport de superfície, la nostra estimada ‘Tusgsal’, oferia als ciutadans una mena de ‘happening’ poètic, potser com a aperitiu de la festa major d’agost. Un dels panells informatius, que des de fa dos anys hi ha inútilment palplantats al costat d’algunes parades, estava en ‘probes’. Notícia! El panell funciona… amb falta d’ortografia, però funciona. Tota una novetat, ja que els panells en qüestió, que han de mostrar el temps d’arribada dels busos, no han funcionat mai fins: molts no han arribat a encendre’s mai, d’altres donaven, i encara, informació errònia. Les ‘probes’ consistien a fer passar per la pantalla un hilarant ‘Bon any nou’. Un cop i un altre, en plena canícula. Fa dies que no veig en Pep Mita. Ves que no s’hagi mudat en la pell d’un hacker poeta amb ganes de fer-nos riure una mica. Com a mínim que serveixin per això, els malaguanyats panells informatius!