Per què fem les coses?

A vegades et trobes algú que, a la sortida d’un acte, t’agafa el braç buscant la teva complicitat i amb veu greu et diu: “¿però què no veieu que tot està molt malament, que tot és més difícil del que us penseu?”. És com si et revel·lés un secret valuosíssim, és com si li haguéssis d’agrair eternament la il·luminació d’una gran veritat que t’havia passat per alt. Però resulta que és precisament perquè tot està molt malament, perquè tot és més difícil del que sembla que tu fas les coses. No les fas perquè et penses que les coses són fàcils, sinó precisament perquè són incertes i complicades; i difícils, sí. Li dius això, però no li dius una altra cosa, que també penses, però que segurament no entendria –o bé es pensaria que li dones la raó… Que per canviar el que t’envolta, la innocència és millor aliada que el cinisme. La innocència necessària: ser capaç de mirar les coses per primera vegada, preguntar-se ‘i perquè no?’, emocionar-se amb el compromís i les aportacions dels altres… i poder pensar que el fracàs dels altres en aquesta mateixa empresa s’ha de relativitzar. Perquè altres potser no van poder arribar allà on volíen, però tu et serveixes dels seus passos, com altres es serviran dels teus. I si tu i les iniciatives a les quals dones suport no aconsegueixen tot allò que volíen en el fons importa poc. Tampoc ho esperes. Que ets un pas, no la carrera sencera. Aquesta setmana ha coincidit la presentació de dues iniciatives, una per l’establiment d’una taula de cultura a Badalona i l’altre per la cohesió social, el manifest Badalona som tots. 

Més que una façana

Aquest ‘teatre de la vida’ ens fa repensar la metàfora de les façanes. Què s’amaga rera la cara d’aquest vell edifici? Res? O tot? Aquesta construcció esventrada és en realitat una corprenedora exposició retrospectiva, el rastre d’un munt d’històries… Passeig pel barri vell de Barcelona, un dia de Sant Jordi.

No sempre són els diners

Un post d’urgència, en forma de comparativa ràpida. Badalona celebra aquest mes de maig la seva festa major. L’ajuntament i les entitats que formen part de l’organització de la Festa Major Alternativa han posat en marxa aquests dies els webs en els quals apleguen les activitats que programen. L’ajuntament estrena domini festiu propi (una bona notícia), però cal dir que la festa major alternativa fa anys que el té en marxa. L’Ajuntament fa un intent d’aproximació a la xarxa (una bona notícia, també), però ho fa a mitges, massa prudentment, amb solucions antigues. Hi ha una correcta presentació gràfica però s’opta principalment per la publicació de pdf del programa i els horaris. Això vol dir que els continguts més importants no són navegables i presenten lectura complicada (cal descarregar el document) i amb una accessibilitat mal resolta. Hi ha dos apartats més (un d’institucional i un altre amb informació del mocador) que tenen un plantejament massa pla. Per hi ha una altra cara de la moneda, i que correspon a la societat civil. La gent de la festa major alternativa aporta visió i coneixement i, sense cobrar un duro, plantegen una pàgina web senzilla però molt ben resolta. Conté informació d’altres edicions, banners i cartells descarregables, integració amb google maps i una exemplar interrelació amb l’eina d’esdeveniments de facebook. No sempre són els diners, ja es veu. I aquesta lliçó és especialment eloqüent en aquest cas. La imaginació i la innovació es troben lluny de les institucions. Un nou exemple.

Si Badalona som tots…

… ho veurem aquest dimecres a Sant Roc. S’hi presenta el manifest “Badalona som tots, per la cohesió social a la ciutat”. Serà a les 19.30h, al Centre Cívic de Sant Roc. Les entitats promotores són ARSIS, Fundació Ateneu de Sant Roc, La Rotllana, La Mussara, AMICS, Fundació Salut Alta, Espai Jove de Converses Interculturals, Naday-E-Pakistan, Associació Projecte Musivari i l’Associació Cultural Popular Xinesa i Òmnium Cultural. La primera consecució d’aquesta iniciativa ja es pot celebrar ara: és la llista de promotors que l’han impulsat –gent tan diversa, gent tan còmplice. El manifest que es farà conèixer aquest vespre estarà obert a adhesions després de l’acte. El document vol ajudar a treballar per una Badalona que afronti el repte dels nouvinguts de forma madura i responsable; que a partir del treball de discussió i difusió del text s’articuli un discurs humà, honrat i convincent que recondueixi les ‘solucions massa fàcils’ i desactivi les interessades demagògiques que fins al moment –sense anar més lluny en el ple d’aquest dimarts–han campat sense la resposta adequada. Un únic ‘però’: l’Ajuntament, a través de l’àrea de Cultura, ha decidit mantenir una convocatòria per un acte que coincideix amb la presentació del manifest en el dia i l’hora. L’acte es va convocar a posteriori del de Sant Roc, i els seus impulsors van saber de la coincidència amb prou temps per reaccionar (vegeu aquí el comentari de Jordi Albadalejo, president d’ERC a Badalona). Jo mateix, de fet, ho vaig dir a l’alcalde, als representants dels grups municipals i al director de l’àrea de cultura el dilluns passat, 10 dies abans. L’acte de Sant Roc no és un acte qualsevol. És una acte de ciutat. No mereixia ser contraprogramat. No ha estat mala fe. Ha estat falta de visió de conjunt. I em sembla que això és pitjor.

Anatomia d'una cançó

És una  d’aquelles cançons que té un rotllo com cabaretero, desafiant, amb aquella mena d’alegria trista que incomoda tant. La cosa comença amb una veu de dona: és l’Amy Rigby, cantautora rockera de l’escena de NY dels vuitanta. “Bé saps que jo t’estimo –diu–, o almenys, diguem-ho així, que t’estimo el 100% de la meva capacitat per estimar algú”. “Saps també” –continua– “que et necessito molt, o almenys que et necessito tan com he estat mai capaç de necessitar algú. I que crec en nosaltres… o que en tot cas crec en nosaltres més del que he estat mai capaç de creure en algú”. La tonada de la cançó és com un lament resignat, una ‘acceptació’ agredolça: “I és que en aquest món ple de dubtes,  jo ja he perdut tota esperança d’entendre res”, reconeix amb una veu arrossegada. Però seguidament, l’Amy concedeix que “al capdavall, tu no estàs malment del tot” i com si clogués protocolàriament una carta formal, la Rigby espeta múrriament: “cínicament, tota teva”. La cançó es transforma en el tram final. Hi apareixen uns cors vocals masculins, tipus doo woop, i la confessió inicial inicial esdevé àcida invitació, en la forma d’un impossible contracte legal. “Jo, la teva estimada –espai en blanc–, et prenc a tu –posa el teu nom aquí, si et plau–; … atès que, francament, no saps com estic de cansada de buscar aquí i allà. I finalment he descobert que condueixes raonablement bé, que tens totes les dents a lloc i que no amagues cap antedecent policial sota el coixí. I fins i tot puc recordar un dia en el qual em vas dir que t’agradava el meu culet… i tot això, d’alguna estranya manera, em fa pensar que aquesta cosa nostra potser podria funcionar”. Ai, però hi ha el fre de mà posat! La cançó acaba així: “Però tanmateix, i per si de cas, en la circumstància que el nostre acord un dia deixi de tenir sentit, i que la nostra mútua decepció pesi més que els aspectes positius de la nostra relació, acordem en aquest document deixar-ho sense tirar-nos els plats pel cap, ratllar-nos el cotxe amb un tornavís afilat o arrossegar el nom de l’altre pel fang de la calúmnia i la mofa, sigui en paper o virtualment”. “I potser no tinc gaire res a dir quan el dia arriba al final i toca fer balanç… però diria, mirant els teus ulls, que en el fons tampoc estàs malament del tot… so I’m cynically yours“.

Lletra original de Cynically yours, i la cançó (via spotify).

Mostrar-se

… és, a vegades, una forma d’amagar-se. L’altre dia em deien en broma que el dia que algú vulgui fer-me una biografia (¿?), ho tindrà fàcil amb totes les actualitzacions que vaig fent als diferents canals 2.0 (flickr, facebook, twitter, blog…) que tinc en marxa. I això m’ha fet pensar en un comentari que en Marcel Riera va deixar al meu blog arran fa uns pocs mesos. Va passar desaparcebut, potser, i per això m’ha semblat apropiat recuperar-lo ara. “A mi també m’agradaria saber-ho, com descriure’m.” –deia Riera en el comentari– “Però la gràcia és justament que costi. La gent que es descriu fàcilment no sol tenir interés, oi? Sense anar gaire lluny, tu mateix no pares d’explicar-te (o de “descobrir-te”) als ulls de tothom i tanmateix, com més elements de suposat judici hi ha damunt la taula, més costa fer una descripció precisa de qui hi ha al darrera. Doncs imagina’t això amb algú que ha deixat la vida diguem-ne pública per dedicar-se a les coses que de veritat li agraden però que no mostra en públic. Algú que detesta el Facebook, els blogs i aquesta faramalla i prefereix refugiar-se en la poesia, el no-art de masses per excel·lència. Per exemple. L’aire és lleuger però això sempre és aparença. Per això potser John Martyn va fer aquella meravellosa cançó “Solid Air”.” 

Revetlla de Sant Jordi, a Badalona

Ser normals, ai, amb els problemes que tenim, és una mena d’estat utòpic, pels catalans i per extensió (per l’extensió que m’ocupa almenys) també per als badalonins. I tanmateix, assolir aquesta relació de mutua acceptació amb el món que t’envolta és ben recomanable, o potser més que això, és imprescindible, ni que sigui de tant en tant, ni que sigui per no perdre de vista com deu ser això de viure en un país o una ciutat en la qual les coses funcionen. Per ‘exercir aquesta normalitat’ cal servir-se massa sovint d’una amnèsia interessada que ens permet ‘oblidar’ per una estona els entrabancs i els obstacles. És l’exercici que cal assegurar per no caure en el desànim o, el que és pitjor, en el cinisme. Dimecres passat al vespre, Badalona va viure un d’aquests moments. El restaurant la Sargantana es va omplir de gom a gom d’escriptors, llibreters, gent d’entitats, i persones interessades en la cultura. La cita la convocava Òmnium Cultural del Barcelonès Nord sota el lema de ‘Nit de Sant Jordi, Festa de Lletres a Badalona’. Els assistents van viure una estona efervescent i divertida, sostinguda amb elegància per la música seleccionada pel Dj Phil Musical, i portada amb humor i molta complicitat per la presentadora de l’acte, la periodista Laura Garcia. Res de planys, res de males cares. Un frívol autoengany? Res d’això. Una injecció de moral per continuar; més somrients, més seductors… més eficients; en el camí per a esdevenir ‘normals’.

Il·lustra aquest post un disseny fet per a la cita per Idoia Vallverdú. 

A continuació, podeu veure un vídeo de l’esdeveniment.