'Si va funcionar una vegada…'

Diumenge Òmnium Cultural de Barcelonès Nord i l’Espai de Converses Interculturals vam coorganitzar l’espectacle “A tota veu, llengues del món”. La cita va consistir en una lectura de poemes d’arreu del món en la seva llengua original i en català. La lectura, acte ‘a-oficial’ de Sant Jordi 2009 a Badalona, va ser un èxit. Crec, a més, que ens mostra que, si bé és cert que encara ens queda molt per fer; ja no caminem d’esma, que hem superat la borrosa intuïció de fa uns anys que ens convidava a fer alguna cosa davant l’evidència d’una Badalona en ple procés de canvi. Ara sabem que la ciutat per la qual treballem és la que diumenge passat va ‘ocupar’ la plaça de la Vila per parlar moltes llengües, però que feia servir el català per passar d’una a l’altre, amb accents ben diversos; la Badalona en la qual una guitarra flamenca dóna pas a un poema d’un menorquí, Pons Ponç. La Badalona que aprèn a reconèixer-se en pells i cares que no són les dels avis i que té coses per explicar-se i versos per compartir en una rotllana. Els pessimistes diran que l'”A tota veu” és un oasi, una excepció. Naturalment. Però som idealistes, no enzes. Perquè… si va funcionar una vegada… per quina llei no escrita no hauria de funcionar-ne més? L'”A tota veu” de diumenge va servir per això mateix: per mostrar-nos que una Badalona com la que ens imaginem no només ‘pot funcionar’, sinó que… funciona!   

* És molt interessant aquest post de la Dolors Sabater, una de les ànimes del projecte.

El joc de Badalona, s'obren les inscripcions

“Internet aportarà les properes festes de maig una de les iniciatives més innovadores en el programa oficiós. Es tracta d’El Joc de Badalona, una competició impulsada pel col·lectiu La Sargantana per promocionar el coneixement sobre el patrimoni, la història, els esports, el comerç, la cultura i els personatges de la nostra ciutat. La competició està plantejada com un concurs de preguntes multiresposta en línia. Des del dia 4 de maig fins el 29 del mateix mes, cada dia, -llevat dels diumenges-, tots els participants que s’hagin inscrit, -gratuïtament -rebran, a la 1 de la matinada, 3 preguntes, de dificultat diversa, sobre la ciutat de Badalona. Caldrà que les responguin abans de les 12 de la nit del mateix dia, assenyalant d?entre les tres alternatives, la correcta. No serà fins el 20 d’abril que s’obriran les inscripcions i es podran conèixer els premis i bases detallades.” Això ho deia Vilaweb fa uns dies. Les inscripcions s’obren demà, dilluns. Estigueu al cas!

A punt per a un bon 'rentat' verd?

El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com (…)

“Nosaltres, els líders del G20 farem servir cada centau que no tenim per salvar el capitalisme de les seves contradiccions i per tornar l’economia mundial al seu camí habitual de creixement insostenible. De fet, ja ens hem gastat milions i milions de dòlars dels vostres diners per ‘sanejar’ els bancs de manera que aquests puguin tornar a les seves funcions d’esprémer els pobres i posar al límit els sistemes naturals del planeta. I ara ens proposem invertir molts més milions en el mateix. Com a càstig exemplar per la seva feina solvent en promoure crisis arreu, continuarem servint més milions al fons monetari internacional i al Banc mundial. Aquestes accions constitueixen una mobilització de recursos sense precedents per donar suport al cicle del diner. Ah!, i quasi ens n’oblidem: hem de fer alguna cosa amb el medi ambient. Però no tenim un pla definit, encara. Això sí, prometem pensar-hi, ens hi posarem sobre la marxa”. D’aquesta irònica manera comença l’articulista de referència del Guardian Georges Monibot el seu article “G20 forgets the environment”, el G20 s’oblida del medi ambient. La crònica de Monibot és molt àcida, però apunta algunes realitats que més enllà d’aquesta ironia sagnant tenen una necessària lucidesa. 
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com aquests conceptes entraven en l’agenda dels polítics més poderosos i que en els editorials dels diaris anglosaxons més conservadors començaven a trobar-s’hi reflexions absolutament impensables a les renovables i al compromís amb l’entorn. Segurament, és comprensible que hom hagi volgut disfrutar un temps d’aquesta petita conquesta… fins que la realitat ha tret el nas, com la més gran aixafaguitarres. La realitat és el G20, que ha evidenciat la distància que, avui, encara separa la intenció de l’acció. Monibot es queixa que de la reunió a Londres n’ha sortit un detallat pla d’acció que, quan arriba a les qüestions ambientals, no és més que un vague recull de frases boniques. I això és inquietant. Diners per continuar fent el que fèiem? És que no n’hem après? Sembla que no, que ens hem quedat en el maquillatge. 

I de maquillatge va una altra de les seccions de capçalera del rotatiu britànic: el Greenwash deFred Pearce. L’espai en el que aquest periodista es dedica a denunciar les empreses que ‘maquillen’ amb màrqueting i publicitat pràctiques dubtoses ambientalment. És el torn d’Ikea, en el seu article de principis d’abril. Pearce es fixa en una iniciativa de ‘carsharing’ per accedir als supermercats del moble i la ‘redecoració de vides’ i en dubta l’eficàcia. Al capdavall, denuncia l’anglès, l’empresa sueca continua sense oferir una informació adequada i fiable dels materials dels seus mobles, però en canvi inverteix en diverses campanyes de publicitat i fa apropaments a grans oenegés verdes, com WWF. Ai… un tema delicat, senyor Pearce. L’article és incòmode, necessàriament incòmode. Planteja, des de dins, dubtes molt entenimentats no sobre les pràctiques de ‘rentat verd’, ja prou conegudes i documentades, sinó sobre la complicitat que aquestes pràctiques tenen, cada vegada més, en el món de l’activisme ambiental.  

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT. 

És dolenta, però no prou dolenta

Està present a la majoria de multisales i ha estat una opció que semblava assenyada per aquesta setmana tan remullada lluny dels bons cines de Barcelona. Però La lista, la pel·lícula protatonitzada per Hugh Jackman i Ewan McGreggor i dirigida per Marcel Langenegger, té molts problemes. El principal és que posats a ser una pel·lícula dolenta, que ho és, no n’és prou. Es queda a un centímetre de la paròdia i la sèrie B, cosa que l’hagués convertit en un producte disfrutable, ideal per passar l’estona. Però no creua creua la línea. I això vol dir que ens l’hem de prendre seriosament, i la cosa no aguanta per enlloc. Els diàlegs són previsibles i els embolicats girs del guió d’una ingenuïtat manifesta; els actors, a més, es mostren sense gota d’ironia, i el director sembla com si, realment, es cregués que ens està explicant una història interessant… I és llàstima perquè el disseny de producció, la fotografia i la música; absolutament passades de moda, molt vuitantes, una mica com el Ridley Scott dels pitjors moments; oferien un bon material de partida. La pel·lícula, finalment, és tan prescindible com repetit i suat és el lema que l’acompanya en el pòster: “en su mundo nadie es lo que parece ser”. Malauradament, aquesta pel·lícula és… allò que sembla ser.

Les peces d'un puzzle

La fotografia ens permet capturar la cituat a trossos, i en deconstruir-la ens retrobem amb les formes que ens passen desapercebudes. La ciutat, amb el seu brogit, és una conversa animada i quasi sempre interessant. Però és bonic i recomanable parar esment a les paraules, que serien les formes, continuant l’analogia. Les peces que amb discreció però amb innata eficiència formen part d’un puzzle més gran, enorme, gegantí, impensable. Per això m’agrada fer fotos. És un ajut en aquesta mirada que destria i troba les peces, allà on la nostra mirada resta confosa. En aquesta imatge s’hi veu una part de l’impressionant complex cultural i residencial Barbican, a la city de Londres. I no sé si sense la càmera hagués parat esment a aquestes formes cubiculars, tan netes, tan perfectes.

Un any d'alcalde

Aquesta és la cita completa que la gent del Punt em va demanar per valorar el primer any a l’alcaldia de Badalona de Jordi Serra (l’article on està inclosa el podeu llegir aquí): “He notat una major energia i convenciment en l’acció política, i que es treballa amb major fluïdesa amb els socis de govern. Tanmateix, penso que s’arrosseguen algunes qüestions pendents. No s’ha treballat prou per incidir en un problema de fons, que a Badalona fa temps que s’arrossega: el divorci entre una part de la gent que fa coses –aquest magma tan divers que etiquetem com a societat civil– i l’administració. Hi ha desconfiança, desànim, moltes incomprensions. Encara. L’alcalde hauria de comunicar millor què vol fer, de quina manera, quan, perquè… però no a tall informatiu, sinó com una invitació. Una invitació a construir entre tots. La gent de les entitats ja ens hem començat a moure’ns per organitzar-nos i coordinar-nos millor, també per fer autocrítica. Un procés similar l’hauria de fer l’Ajuntament i l’alcalde hauria de prioritzar-lo. Però crec que Jordi Serra avui, no té prou clares les formes de la nova política. Falta ambició. Encara hi és a temps de posar-s’hi, espero”.

Les lletres de la immediatesa

M’apassionen les xarxes socials. Ho saben els meus amics, la meva família, els meus col·legues professionals, els meus alumnes i els lectors habituals d’aquest bloc. En parlaria, i de fet en parlo, arreu, a totes hores i des de perspectives diferents. Però una de les coses que més m’interessen (i que també més m’emocionen, que sovint, per sort, ve a ser el mateix) és el potencial creatiu que tenen serveis com Facebook o Twitter. La facilitat d’ús d’aquestes aplicacions, junt amb l’economia imposada (una limitació de caràcters que obliga a la síntesi), han convidat molta gent que no s’atreviria amb un bloc (perquè és més difícil, i complicat, i demana més temps) a començar a expressar pensaments, idees i fins i tot petits relats. Ho fan actualitzant els seus ‘estatus’ (una petita caixa de fàcil accés on pots posar un parell o tres de frases lliures, que suggereix la pregunta ‘Què et passa pel cap?’ -facebook- i ‘Què estàs fent? -twitter-). El fenòmen ha portat, com una onada tranquil·la i a vegades inconscient, a un retrobament molt viu amb la llengua com a eina de creació. La metàfora, el sentit de l’humor, l’experimentació, les cites musicals, la realitat fragmentada, el mirall deformat, l’autoironia… en definitiva les lletres de la immediatesa, han començat a escampar-se per les xarxes socials d’internet amb una gràcia i una llibertat engrescadores. ‘Pastilles’ de 140 caràcters que contribueixen a una gran teranyina, una fotografia en moviment del què passa al teu voltant. La realitat interpretada en directe a través de centenars de veus, el món co-construït (per fer servir l’expressió de Jordi Jubany al seu molt recomanable bloc Eclipsi). El fenòmen diria que no s’ha estudiat gaire des d’aquesta perspectiva ‘creativa’, i per tant demano disculpes per convertir una mera intuïció en aquest post que té alguna cosa de ‘bonanova’ literària. I potser, ben mirat, també hauria de demanar també disculpes per haver contribuït a la creació, dins Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, al primer concurs de relats i comentaris per a Facebook i Twitter (més informació, en aquesta notícia de Vilaweb). Però, en tot cas, pareu-hi atenció. A veure què us sembla a vosaltres.