Sempre hi ha un equip darrera, i molta feina. Sí, d’acord. Però avui he llegit que l‘informatiu 14/15, de RAC1, és líder absolut als migdies –passa de 39 a 64.000!– i no he pogut (volgut) evitar pensar en el seu editor, l’Isaac Salvatierra. Tossut, rigorós i apassionat. Un senyor periodista.
Author Archives: oriolllado
'Si va funcionar una vegada…'
Els 'platets' voladors
El joc de Badalona, s'obren les inscripcions
“Internet aportarà les properes festes de maig una de les iniciatives més innovadores en el programa oficiós. Es tracta d’El Joc de Badalona, una competició impulsada pel col·lectiu La Sargantana per promocionar el coneixement sobre el patrimoni, la història, els esports, el comerç, la cultura i els personatges de la nostra ciutat. La competició està plantejada com un concurs de preguntes multiresposta en línia. Des del dia 4 de maig fins el 29 del mateix mes, cada dia, -llevat dels diumenges-, tots els participants que s’hagin inscrit, -gratuïtament -rebran, a la 1 de la matinada, 3 preguntes, de dificultat diversa, sobre la ciutat de Badalona. Caldrà que les responguin abans de les 12 de la nit del mateix dia, assenyalant d?entre les tres alternatives, la correcta. No serà fins el 20 d’abril que s’obriran les inscripcions i es podran conèixer els premis i bases detallades.” Això ho deia Vilaweb fa uns dies. Les inscripcions s’obren demà, dilluns. Estigueu al cas!
Enfocar està sobrevalorat
A punt per a un bon 'rentat' verd?
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com (…)
“Nosaltres, els líders del G20 farem servir cada centau que no tenim per salvar el capitalisme de les seves contradiccions i per tornar l’economia mundial al seu camí habitual de creixement insostenible. De fet, ja ens hem gastat milions i milions de dòlars dels vostres diners per ‘sanejar’ els bancs de manera que aquests puguin tornar a les seves funcions d’esprémer els pobres i posar al límit els sistemes naturals del planeta. I ara ens proposem invertir molts més milions en el mateix. Com a càstig exemplar per la seva feina solvent en promoure crisis arreu, continuarem servint més milions al fons monetari internacional i al Banc mundial. Aquestes accions constitueixen una mobilització de recursos sense precedents per donar suport al cicle del diner. Ah!, i quasi ens n’oblidem: hem de fer alguna cosa amb el medi ambient. Però no tenim un pla definit, encara. Això sí, prometem pensar-hi, ens hi posarem sobre la marxa”. D’aquesta irònica manera comença l’articulista de referència del Guardian Georges Monibot el seu article “G20 forgets the environment”, el G20 s’oblida del medi ambient. La crònica de Monibot és molt àcida, però apunta algunes realitats que més enllà d’aquesta ironia sagnant tenen una necessària lucidesa.
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com aquests conceptes entraven en l’agenda dels polítics més poderosos i que en els editorials dels diaris anglosaxons més conservadors començaven a trobar-s’hi reflexions absolutament impensables a les renovables i al compromís amb l’entorn. Segurament, és comprensible que hom hagi volgut disfrutar un temps d’aquesta petita conquesta… fins que la realitat ha tret el nas, com la més gran aixafaguitarres. La realitat és el G20, que ha evidenciat la distància que, avui, encara separa la intenció de l’acció. Monibot es queixa que de la reunió a Londres n’ha sortit un detallat pla d’acció que, quan arriba a les qüestions ambientals, no és més que un vague recull de frases boniques. I això és inquietant. Diners per continuar fent el que fèiem? És que no n’hem après? Sembla que no, que ens hem quedat en el maquillatge.
I de maquillatge va una altra de les seccions de capçalera del rotatiu britànic: el Greenwash deFred Pearce. L’espai en el que aquest periodista es dedica a denunciar les empreses que ‘maquillen’ amb màrqueting i publicitat pràctiques dubtoses ambientalment. És el torn d’Ikea, en el seu article de principis d’abril. Pearce es fixa en una iniciativa de ‘carsharing’ per accedir als supermercats del moble i la ‘redecoració de vides’ i en dubta l’eficàcia. Al capdavall, denuncia l’anglès, l’empresa sueca continua sense oferir una informació adequada i fiable dels materials dels seus mobles, però en canvi inverteix en diverses campanyes de publicitat i fa apropaments a grans oenegés verdes, com WWF. Ai… un tema delicat, senyor Pearce. L’article és incòmode, necessàriament incòmode. Planteja, des de dins, dubtes molt entenimentats no sobre les pràctiques de ‘rentat verd’, ja prou conegudes i documentades, sinó sobre la complicitat que aquestes pràctiques tenen, cada vegada més, en el món de l’activisme ambiental.
ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT.
És dolenta, però no prou dolenta
Les peces d'un puzzle
La fotografia ens permet capturar la cituat a trossos, i en deconstruir-la ens retrobem amb les formes que ens passen desapercebudes. La ciutat, amb el seu brogit, és una conversa animada i quasi sempre interessant. Però és bonic i recomanable parar esment a les paraules, que serien les formes, continuant l’analogia. Les peces que amb discreció però amb innata eficiència formen part d’un puzzle més gran, enorme, gegantí, impensable. Per això m’agrada fer fotos. És un ajut en aquesta mirada que destria i troba les peces, allà on la nostra mirada resta confosa. En aquesta imatge s’hi veu una part de l’impressionant complex cultural i residencial Barbican, a la city de Londres. I no sé si sense la càmera hagués parat esment a aquestes formes cubiculars, tan netes, tan perfectes.
Un any d'alcalde
Aquesta és la cita completa que la gent del Punt em va demanar per valorar el primer any a l’alcaldia de Badalona de Jordi Serra (l’article on està inclosa el podeu llegir aquí): “He notat una major energia i convenciment en l’acció política, i que es treballa amb major fluïdesa amb els socis de govern. Tanmateix, penso que s’arrosseguen algunes qüestions pendents. No s’ha treballat prou per incidir en un problema de fons, que a Badalona fa temps que s’arrossega: el divorci entre una part de la gent que fa coses –aquest magma tan divers que etiquetem com a societat civil– i l’administració. Hi ha desconfiança, desànim, moltes incomprensions. Encara. L’alcalde hauria de comunicar millor què vol fer, de quina manera, quan, perquè… però no a tall informatiu, sinó com una invitació. Una invitació a construir entre tots. La gent de les entitats ja ens hem començat a moure’ns per organitzar-nos i coordinar-nos millor, també per fer autocrítica. Un procés similar l’hauria de fer l’Ajuntament i l’alcalde hauria de prioritzar-lo. Però crec que Jordi Serra avui, no té prou clares les formes de la nova política. Falta ambició. Encara hi és a temps de posar-s’hi, espero”.


