Participar no és només fer d'usuari…

Si Badalona hagués tingut una comissió de festes el concert d’ahir de Manel s’hagués desenvolupat en un espai més adeqüat, no hi haguéssin hagut cadires de per mig i a l’acabar, hi hagués hagut una barra de bar per fer una cerveseta tot comentant la jugada. I això no vol dir que la tan esperada comissió solucionarà el que no funciona per art de màgia, i tampoc vol dir que s’hagi dubtar per defecte de la feina dels tècnics municipals. Això vol dir el que vol dir, ni més, ni menys. Que les coses funcionen quan hi ha complicitat, que les decisions funcionen quan sumen. Si hi hagués hagut una comissió de festes, l’esborrany de programació s’hagués discutit en una taula àmplia i representativa, en la qual diverses persones haguéssin fet notar als tècnics municipals que programar el grup revelació de la música popular del país en un lloc tan petit i amb tantes dificultats d’accés no tenia gaire sentit, i que Manel actua generalment amb el públic dret i que esgota les entrades allà on va, i que en acabar un concert de festa major el mínim que s’ha de demanar és poder prendre alguna cosa, i més si el concert es dóna per acabat abans de les 11 de la nit. Alguns veuen l’impuls d’una comissió de festes com una pedra a la sabata, una complicació més en un escenari que ja és prou complicat. Malament, malament, malament. La comissió de festes significa la incorporació de més mirades, de més veus en la feina de fer festa. Més ulls que miren, més orelles que escolten… on és el problema? Al capdavall, la nova cultura emergent es basa, precisament, en compartir i col·laborar: en l’època dels google docs, resulta que a Badalona encara passem llista! Fer festa és una feina, una feina important, una feina de ciutat. “Participar no és només fer d’usuari ni de peó de l’engrenatge: és sentir-se part activa real, és exercir l’esperit crític, l’estat d’opinió, saber valorar el què aporten els altres, discutir, proposar, acordar…”, deia la Dolors Sabater aquest cap de setmana en un imprescindible apunt. Que la política sigui l’art de fer aflorar el talent… no el de normativitzar-lo.

Foto: Xavier Giró / Vilaweb Badalona.

La lliçó del Joc de Badalona

El dia que en Jordi Ballesteros ens va explicar la idea del ‘Joc de Badalona‘, un taulell virtual amb preguntes diaries sobre la ciutat, ens vam mirar amb l’Ignasi Niubó, de la Sargantana, com dient… “ai!”. Però mira, han passat unes poques setmanes i tot un grup de gent molt entusiasta i eficient, articulada al voltant dels Amics de la Sargantana, s’ha posat a la feina i han aconseguit el que semblava impossible. ‘El joc de Badalona’ és el “tema” de les festes de maig: famílies, amics i coneguts discuteixen acaloradament respostes i preguntes i es troben amb sorpresa davant la façana del Círcol intentant esbrinar quins són els compositors presents en els serigrafiats de la façana lateral. Més de 1200 persones s’han llençat amb un entusiasme encomanadís a respondre les preguntes diàries enviades per correu electrònic i ho han fet perquè la idea és molt bona, perquè està molt ben executada (el disseny gràfic a càrrec d’en Carles Ballesteros i la Paloma Valdívia és notable) i perquè ha sabut generar complicitats amb un munt de gent. Fins i tot ha provocat un intent de ‘sabotatge’ a l’article del dimoni a la Viquipèdia! Tot plegat ha sortit de la mà de gent com nosaltres, al marge de programa oficial; de nou, lluny dels despatxos. Ha sortit per la cara. Ha sortit per la ciutat. I, de fet, diria que cada vegada són més explícites les senyals que indiquen que a la ciutat van naixent-li nous brots, d’un verd intens i que la nova saba s’obre camí malgrat els gestors de la mediocritat instal·lats a la casa de la vila, malgrat els advertiments del ‘tot està perdut’ dels vells patricis de l’opinió publicada més previsible incapaços de fer néixer res d’interessant del desànim i el cinisme. La tecnologia sense la idea és ben poca cosa, però una idea, avui, amb una bona adeqüació tecnològica… té resultats impressionants. És un deure explorar-los. En clau cívica, també. Aquesta és la lliçó del Joc de Badalona.

Què li passa a en Jeroni?

La Maria, en un fragmentat primer pla. Rera la reixa, en Jeroni se la mira amb ulls tristos, des de l’interior de la casa de la Vila. Que amaguen els ulls del gegant? Està enamorat? És correspost? 

Escena capturada el 8 de maig de 2009, uns minuts després d’acabar el pregó d’inici de festes de Maig. Els gegants de Badalona són l’Anastasi i la Maria, que celebren els 150 anys. La segona parella està formada per en Jeroni i la Badamar. Més informació, aquí.

Jonathan Richman al correbars…

Party in the woods tonight

Hi ha moltes raons per estimar Jonathan Richman. Va ser un dels inventors del punk nordamericà, l’any 1973, amb els primers Modern Lovers, i amb els segons es va avançar amb una eloqüència que hauria de fer avergonyir a quasi tothom al pop excèntric i addictiu de gent com Adam Green, Ben Vaughn, Herman Düne, Jens Lekman o Bishop Allen. També és un guitarrista imaginatiu, amb un talent especial per connectar amb els cinquantes, quan el rock just començava a aprendre a escriure. És capaç de fer discos en anglès, castellà, francès i italià (quan no té idea ni de castellà, ni de francès, ni d’italià) i balla d’una manera que primer fa molta vergonya, però que acaba sent feliçment irresistible. Dedica cançons als insectes, als dinosaures, a l’home dels gelats i als texans gastats; es perd en un bar de lesbianes, descobreix l’abominable home de les neus en un supermercat i defensa que el reagge el van inventar els egipcis. És un paio molt curiós, en Jonathan. I té una debilitat per les festes improvisades als boscos o a les platges. Va ser la banda sonora de la meva adolescència (must addmit it) i sempre que la nit connecta els punts i encèn el neó que diu “festa!” penso en cançons com California desert party, Dancin’ late at night, Those conga drums, This kind of music, That summer feeling, Stop this car, The Beach, When I dance, Yo Jo Jo, Party in the wood tonight i tantes altres… Ahir, a la platja, el final de festa del Correbars vaig tenir la sensació que, rera una palmera, s’amagava en Jojo amb la seva samarreta de ratlles i el seu somriure etern mentre, amb la seva veu de nas, anava cantant allò de “well, they don’t need much you know / Somebody do a wiggle maybe / and somebody keep time too / That’s all they need to dance / Well maybe they take their hips and shake ’em / (Shake ’em) / Right, yeah”…

Un bon home a Àfrica

“Vio ante él, ilimitada, opaca, la extensa nube de su ignorancia. Así que decidió no seguir por ese camino, para no ser cogido en renuncio por Muller. Sintió de repente vergüenza de sí mismo. Kinyanya era un misterio total para él; desconocía prácticamente todo sobre la manera de pensar de sus habitantes, las relaciones entre las superestructuras institucionales colonialmente impuestas y las bases y tradiciones tribales, o las presiones raciales y religiosas que subrepticiamente determinaban ciertos acontecimientos. Le entraron de pronto ganes de largarse, preso de un absurdo resentimento hacia Muller, sin duda a causa de sus mayores conocimientos y de su sabia experiencia. Claro que ello lo debía el alemán probablemente al hecho de acostarse con la hija de su criado, observó crudamente, e inmediatamente después se avergonzó de su mezquindad espiritual. En ese momento preciso una salva de aplausos señaló el final del discurso de Adekunle. – ¿Otra bebida?… ” Aquest fragment de ‘Un buen hombre en África’, la novel·la de William Boyd que tot just he enllestit , sintetitza prou bé tres coses: la qualitat literària del llibre, el seu sentit de l’humor i la lucidesa en el retrat d’un fracàs. El fracàs del colonialisme al dit continent negre. El llibre de Boyd és, des de la seva publicació a principis dels vuitanta, un clàssic de la literatura satírica anglosaxona –l’any 1982 va ser premiat amb el Premi Somerset Maugham. I no decep. Gens. Imprescindible retrat d’un grotesc (però finalment també molt humà) de Morgan Leaffy, secretari d’un oblidat consulat del govern britànic en aquest país de l’Àfrica occidental… que no és cap país concret. Els representa a tots a la vegada. 

* La portada que acompanya a aquest post és la de la primera edició que l’editorial Alfaguara va fer l’any 1987 del llibre amb disseny d’Enric Satué. El disseny no s’ha mantingut en les posteriors edicions.

Homenatge (relatiu) al quart poder

Començaré pel final. Els títols de crèdit que tanquen ‘La sombra del poder‘ (State of Play), de Kevin Macdonald, estan sobreimpresos en unes imatges que mostren el procés d’impressió d’un diari. És un homenatge explícit (i també una mica candorós) a l’anomenat quart poder i el seu paper vigilant, una picada d’ull als mitjans d’abans. Aquest, el de la premsa, és un dels temes de fons d’aquest thriller sòlid, protagonitzat per Russell Crowe (perfecte, com sempre), Ben Affleck (el millor paper de la seva carrera) i Robin Wright Penn (guapa i interessant, quina novetat!). La investigació d’un prestigiós però molt singular periodista del Globe sobre un tema de corrupció política al Washington d’avui s’entrecreua amb les noves maneres maldestres i apressades de Della Frye, la periodista de la secció digital del diari que interpreta Rachell McAdams. Fent servir amb encert alguns dels recursos de les ‘buddy movies’, els guionistes fan col·laborar la ‘nova’ i la ‘vella’ escola, ajudats per un Crowe que no carrega de paternalisme la seva intepretació. La manera com el film descriu l’univers 2.0 ha generat força polèmica a les diverses ‘blogosferes’. I, en efecte, és superficial i injusta… sobretot si s’agafa al peu de la lletra. Però en realitat, el film està més interessat a mostrar-nos el procés d’aprenentatge d’una jove professional i les dificultats del periodisme d’investigació en empreses de comunicació en crisi (no només crisi ecònomica)… més que no pas a denunciar les limitacions del periodisme a internet.

Hi ha temes de pes, en aquesta producció. El suspens es combina en bona part del film amb reflexions interessants sobre els lobbys de les indústries de la guerra, el paper dels mitjans i la crisi, l’eròtica del poder… El millor d’State of play és la seriositat amb la qual es pren els personatges en la primera part del film, la manera com se’ns presenta un triangle interessantíssim, format per tres amics de joventut, que uns anys després d’haver viscut una apassionada i fosca relació es troben immersos en una conspiració política d’alta volada. El pitjor: que en els últims minuts, la lògica del thriller acaba atropellant la lògica del personatge, la lògica del discurs. I tot plegat es precipita i el film acaba amb un parell d’escenes molt forçades, per no dir incomprensibles. El desenllaç fa perdre altura a la proposta. Un regust agredolç, finalment. Hagués pogut ser una gran pel·lícula, aquesta.

Coses que els homes que viuen sols han de saber

Que els líliums són la millor flor per tenir a casa, i que només cal anar tallant uns centímetres de la tija de tant en tant i canviar-los l’aigua cada dos dies, i tindràs flors per dues setmanes. Que quan un va a comprar embotit, és útil demanar que l’envasin al buit… que és un valor segur i un ajut en cas d’urgència: qualsevol pa torrat pot ser passable, però el pernil salat és poc amic de les improvisacions. Que el gel s’ha de comprar en bosses, a la gasolinera; i no s’ha de fer en les cubiteres de sèrie de la nevera. Que quan un prepara un gintònic i deixa la llimona sobre el marbre queden unes taques que delaten i evoquen a la vegada. Que ni els texans, ni les samarretes, ni les tovalloles ni els llençols es planxen… que en tot cas, les camises; però que si s’estenen amb cura o en un penjador ni tan sols cal. Que és mentida que no es pugui tenir la roba al tambor de la rentadora vuit hores i que en acceptar això s’obre un horitzó ben tranquil·litzador: ¿qui t’impedeix posar la rentadora abans d’anar a treballar i estendre-la (sempre en un lloc ben ventilat, atenció) en arribar? Que els draps nets poden tenir alguna taca (i no passa res). Que el “la setmana que ve m’apunto al gimnàs” ha estat substituït per “a les nou de la nit tancaré l’ordinador”, amb el mateix penós percentatge de seguiment. Que una de cada quatre llistes que fas per anar a comprar te l’has de deixar a casa perquè així segur que et deixes coses, però en portes d’altres. Que és millor que et truquin al mòbil que a casa, que al final al fix sempre és gent que et vol vendre no sé què però que no sap si et dius Lladó Oriol, Esteller Lladó, o Oriol Lladó. Que les millors espelmes no són les de l’Ikea, bé que són les més barates i pràctiques. Que no cal amagar que el lavabo pot ser una útil hemeroteca. Que hi ha discos prohibits quan arriba la nit. I cançons que curen, un diumenge al matí. Que convé tenir sucre a casa i llet, encara que un no prengui ni una cosa ni l’altra amb el cafè. Que les receptes orienten, però que no decideixen. Que el blau i el negre a vegades lliguen (és a dir, que tot lliga, si tu vols que lligui!). Que les pinces d’arrencar pèls, contra el que un sempre havia pogut defensar, són, sí!, imprescindibles en una casa. Que com a mínim cal tenir una bona ampolla de vi negre al prestatge i una de blanc a la nevera. Que de tant en tant cal netejar el cubell d’escombraries i els prestatges a la nevera, però que per poc que puguis no t’ho pensis dues vegades a l’hora de contractar algú unes hores per fer aquestes feines. Que el moble sabater és per alguna cosa, però que és ben normal oblidar-se’n. I que, ergo, amb els problemes que ja tens, no deixis que les sabates llençades de qualsevol manera a l’entrada de casa et facin sentir culpable. Que a vegades les plantes es moren, fins i tot si les has regat com tocava. 

El purgatori dels thrillers d'acció

El pitjor de pel·lícules com The International, de Tom Tykwer, és que si les deixes reposar gaire es desdibuixen de forma fatídica, per acabar arxivades en el purgatori dels thrillers d’acció línia conspirativa (tan revistats darrerament), indistingibles amb altres productes similars, carn de col·lecció de quiosc. I no sé tan sols si és una llàstima, això, de tan poc original com és. És veia a venir, no? És veritat que Clive Owen està prou bé i que la fotografia és notable en algun moment –especialment les escenes rodades a Berlín i Milà– però la història és tan previsible i està explicada amb una sintaxi tan avorrida i enganyosa que sobta que hagi passat els filtres d’una gran producció. El film tracta del poder creixent de les grans corporacions internacionals i imagina un banc especialitzat en operar en el cantó fosc de la llei, oferint productes financers adaptats a sàtrapes del primer i el tercer món: parlem? La trama està dibuixada amb ingenuïtat i per tot es noten els fils que mouen els personatges, captius d’uns guionistes que fan trampes fent veure que ‘disseccionen’ l’actualitat amb lucidesa. La pel·lícula, quant al tema, agafa el fil de l’últim James Bond, però sense el Maritni, els smokings, les noies boniques… I es troben a faltar, què voleu que us digui.

Les preguntes del maig, a Badalona

Has llegit el manifest? Quin manifest? El de Badalona som tots? I l’altre, el de la taula de cultura? Ja tens el mocador? Has vist en Jordi Gonzalo? I la Dolors? Saps quan comença el pregó? I el concert de Manel? Quedava fideuada, a Can Cinto de la Palla? Com és que aquest any tampoc hi ha ‘la rateta’ a la festa del Badiu? T’agrada el logo de la Capital de la Cultura Catalana 2010? De què va això de la capital de la cultura catalana? Saps que m’han dit que em vaig perdre un gran concert d’inici de Festa major alternativa als Genis? I a la Fira d’Entitats de Sant Roc, hi vas anar? Has vist el ‘google maps’ de fmabadalona.org? Portes les fotocòpies? Comencem la reunió? Ets del grup de Facebook de Vilaweb Badalona? Hi ha algun reforç previst per als autobusos de Badalona els dies forts de les festes? Has vist quin temps farà demà? Perquè costa tant convocar una comissió de festes? Què li passa al web del Zorrilla?Recordes la paradeta aquella on vam comprar la mel, a la fira de l’Arrop de l’any passat? L’Ambriosio ja ha enganxat els cartells?  Tens el mòbil d’en Patxi? Saps que en Mohamed El Khiyari té moltes coses a dir? Ens hem quedat sense cadires: algú té el telèfon de la guàrdia urbana? No trobes a faltar La Bòbila?Qui s’enfadarà en els versets satànics d’aquest any? Saps com es connecta el micro? I el plotter aquest dels nassos, algú sap com es munta? Has vist el meu jersei del correfoc? Saps com es fan les ‘migas’? Anem de tapes a Sant Crist? Et queden bengales? Saps que el concert de Pascal Comelade a Ca l’Arnús no te’l pots perdre, oi? Aniràs al Micaco o a la plaça del Centenari? Quina és la novetat de can Soler d’aquest any? Et quedaràs al ressopó de la sardinada? Ja has jugat al Joc de Badalona? No? Doncs afanya’t, comença avui!