La vella xiruca

Tots hem rigut, de la Vella Xiruca. L’associem a un temps passat, que avui ens sobta per la seva candidesa; a alguns fins i tot ens desperta un cert rubor. Hi veiem, potser, els nostres pares, i els amics dels nostres pares. Quins kumbes! Quins hippies! I amb això, ens quedem satisfets. Sí? Jo cada vegada menys.

Hem cregut –jo el primer– que la ingenuïtat ens feia dèbils i que el cinisme era la resposta intel·ligent. I tot plegat per acabar veient que el cinisme és en el fons una forma de covardia.

La vella xiruca, fa camí vers el cel blau i en té prou per descobrir la joia del bon temps. Perquè aquesta petita conquesta –assaborir la pau– és la més gran de les ambicions i cal agrair cada pas que fem, fins i tot al més modest dels protagonistes.

M’ha agradat la iniciativa de l’editorial badalonina Pont del Petroli. En Joan i en Paco han convençut en Joan Soler de recuperar algunes de les seves lletres i aplegar-les en un llibre. Aquest llibre es va presentar ahir al Betúlia, Badalona i es diu ’50 anys. 100 cançons, de la Vella Xiruca al Mar Mur passant per les Rondes del Vi’.

L’editorial està especialitzada en poesia. El poeta ens confronta sempre davant d’un laberint. I suposo que en Joan Soler n’és una mica, de poeta. Tant temps després, quan ja encaro la quarantena, he entès finalment la cançó de la Vella Xiruca. El laberint proposat a mi em va semblar massa evident, com una cosa de nens (o de pares!). I mira… tant temps després descobreixo que potser sí que sóc una mica ‘xirucaire’.

* Foto de Marta Membrives per a El Punt.

La catedral del rock

“Durant anys, al pavelló del Joventut hi venia gent de tot l’Estat amb la mateixa actitud de qui va a veure una catedral”, apunta el promotor de concerts Gay Mercader, una de les figures crucials en la normalització del rock al nostre país, a mitjan dels anys 70. Badalona, gràcies, a la complicitat de l’aleshores president de la Penya, Antoni Mas Vilalta, va convertir-se en l’epicentre del rock internacional amb les actuacions de Traffic, Frank Zappa, Jethro Tull, els Genesis de Peter Gabriel, Elvis Costello, Eric Clapton, Patti Smith, The Clash… Aquesta i moltes altres informacions es troben en el llibre “La Música del Dimoni”, escrit per Ferran Amado, i que us podeu descarregar aquí. Fins al 17 d’abril, al vestíbul de l’estació Badalona Pompeu Fabra –un espai molt interessant per a la cultura– es pot veure la mostra “40 anys de rock a Badalona. La música del dimoni”, una exposició ràpida de veure, però amb molt de suc. Quatre dècades de rock donen per molt: cartells, fotografies (n’hi ha unes quantes de meves, per cert) i textos ben informats.

El millor de l’exposició, però, és que, si vols, també la pots ‘llegir’ en clau de present. Avui dissabte, 26 de març, s’inaugura un nou Blues&Ritmes amb Tony Allen, el millor bateria del món (Brian Eno dixit), i diumenge dia 3, sis dies després, es clou l’espectacular cicle Bankrobber a la Sargantana, amb l’actuació quasi en primícia de Guillamino, a punt de fer l’estrena mundial del seu nou disc.

Llibreria nova (i sense novetats)

El millor de la llibreria Fènix, al 99 del carrer d’en Cueta de Badalona, és que converteix la seva excepcionalitat –l’única (**) llibreria de la ciutat especialitzada en volums de segona mà, primeres edicions, descatalogats– en el sorprenent reflex del que hauria de ser l’estandard d’una llibreria, d’una bona llibreria. Al capdavall, hem cregut durant massa temps que una bona llibreria es definia per la novetat, la rapidesa amb la qual hi trobàvem el darrer èxit, sempre aliat amb una portada cridanera i a poder ser amb algun famós de torn a la solapa. Tot això ha passat al mateix temps que les nostres llibreries han perdut espai per a l’estoc, fent créixer, per exigències del model de negoci de les editorials, les preuades taules centrals, autèntic camp de batalla on es decideix la sort del llibre en menys d’una setmana. En Marçal Font, l’ànima d’aquest establiment, busca allargar la vida dels llibres tractant-los com a tals, com a llibres. La llibreria té seccions i una cura evident, i ben sovint també exquisida, en la tria. No hi ha qualsevol cosa, aquí!

Una llibreria de vell, una llibreria de segona mà? Molt més que això. És un espai necessari on aprendre a trobar (o a retrobar) el dictat propi, la lletra singular. I tot això al marge de les modes, del ‘perquè toca’ i de la llista de més venuts de torn. Una llibreria vella? Una llibreria nova.

* Per cert, que el 31 de març, el Fènix comença un cicle de col·laboració amb La Breu. Més informació, aquí.
** En Pep Mita puntualitza que, si no ha tancat, al costat del Mercat de la Salut n’hi havia una altra.

Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

Love letter, sota el pont de l’autopista

Quan mig Nova York volia santificar Bob Dylan com el nou salvador intel·lectual de la convulsa amèrica dels anys seixanta, el far polític i anímic de tota una generació; ell, el gran il·lusionista, feia temps que havia començat la seva fugida per un país que llegia en vers, més que no pas a cop de titular. Bé, deia, quan mig Nova York perseguia Bob Dylan a la cerca d’una pista, d’una paraula, d’una senyal… el gran trobador declarava tot murri: Smokey Robinson –sí, sí… el cantant de The Miracles i una de les ànimes del segell Motown– és el millor poeta viu dels Estats Units. Smokey Robinson és autor de cançons tan conegudes com The tracks of my tears, Get Ready o de My Girl… My Girl? Sí, recorden? “I’ve got sunshine / On a cloudy day. / When it’s cold outside, I’ve got the month of May. / Well, I guess you’ll say / What can make me feel this way? / My girl. (My girl, my girl)”. Paraules d’amor senzilles, tendres i inesborrables. Com aquestes; anotades en un cartell indicador de la C32, entre Morera i Dalt de la Vila.

Suposo que el que en realitat ens volia dir en Dylan és que la poesia salta sempre d’imprevist sigui en una cançó de moda, en un anunci de colònia o en un minúscul missatge escrit en qualsevol lloc camí de l’insti. Com el missatge capturat en aquesta foto.

Enxarxant la cultura

Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió; que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible; que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’; que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada; que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum… Són algunes de les conclusions de la Taula de Cultura de Badalona, una plataforma oberta que aplega entitats i col·lectius des de fa dos anys. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

(… potser) Passarà d’ara fins al 2015

Paviment(s).

Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.

1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).

2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de (continua llegint, aquí)

Accent o “Àccent”?

“La història que hi ha rera les lletres, ho vulguin o no les lletres mateixes.”

Aquesta imatge presa a Vilaür, Alt Empordà, el 21 de març de 2008 i el text que l’acompanya són una premonició? Suposo que sí, d’alguna manera. Tres anys després, aquí estic, encara, mirant de descobrir les històries rera les lletres. Ho vulguin o no les lletres, ho vulgui o no jo mateix.

Un mar de barracons de fusta

Foto: fundacioateneusantroc.org.

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

El metro i la cultura

exposbadalona

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat (això inclou també el Blas Infante, a Llefià, en el cas de l’L10) ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.