Coses a celebrar, avui

Coses a celebrar, avui: … que en un institut de Badalona un grup nombrós d’estudiants diu ‘no’ dient ‘sí’, sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d’altra banda, sentiment comprensible).

Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l’independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d’oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s’ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti.

Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d’aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!

Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d’alguns mitjans i d’alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una ‘guerra de banderes’.

Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar… hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s’han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.

La cal·ligrafia de la llum

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .

Les tres últimes Madrones

“Des del 1403 es troba documentada l’ermita de Santa Madrona, que estava situada a mitja muntanya de Montjuïc, més o menys on ara hi ha el MNAC.

Era un lloc de trobades i aplecs dels barcelonins, que durant molts anys hi anaven a passar estones de lleure, a contemplar el paisatge i a gaudir de la natura. Sortien de les muralles pel portal de Santa Madrona, que era el més proper al camí que pujava a l’ermita, i que estava situat més o menys darrera les drassanes. Encara avui dóna nom al carrer del mateix nom, on, per cert, al número 10, treballo jo. I anaven a passar el dia a l’ermita de Santa Madrona. Tanta va ser la nomenada de l’ermita i de la santa, que traspassà els límits de la ciutat i s’estengué a ciutats veïnes com Badalona, on trobem el carrer de Santa Madrona a continuació de la Rambla, i on encara fins al segle XXI hem pogut trobar noies amb aquest nom.

L’any 2012, però, d’alguna manera ha representat, de moment, la fi d’aquesta tradició onomàstica, ja que a principis d’aquest any, amb pocs dies de diferència, han mort les tres darreres madrones badalonines: la Madrona Sabater, la Madrona Oliveras i la Madrona Campmany. Ara ja no queda cap Madrona a Badalona. Deu ser el pas inexorable de la història.

He pensat que estaria bé de recordar-ho, amb un bri de nostàlgia, justament avui que és el dia de Santa Madrona.”

Valentí Sallas
15 de març de 2012
+ info sobre Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, aquí.

Avui que em sento optimista

Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.

* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.

Els reis vénen

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

–

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació. La foto és de tres de les cerveses Dimoni, de Badalona.

 

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.

“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

El millor sermó

La vista de l’església parroquial de Sant Jaume, a l’avinguda Marquès de Montroig entre el Congrès i Can Claris, m’incomodava. La seva eloqüent lletjor havia de voler dir alguna cosa. Però‚ què? Algú em va dir, fa temps, quan començava a fer de periodista a la ciutat: “aquesta església s’estudia a l’escola d’arquitectura”. Va ser un de tants reportatges que es van quedar al calaix. Ara el recupero, gràcies a una d’aquelles falses coincidències. Fa uns dies vaig adquirir per tres euros una monografia d’Antoni Moragas i Gallissà, editada pel Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes. En Moragas, un dels fundadors del grup R, és un dels arquitectes catalans més importants del segle XX. Era, llegeixo en l’esplèndida edició, un gran humanista. A l’església, va aprofitar l’estructura d’una nau industrial a mig construir –l’únic indret que el capellà de la parròquia va poder adquirir amb els pocs recursos de que disposava–. L’arquitecte va optar per no dissimular el caràcter industrial de l’edifici existent. De fet, l’actuació mostra el paviment de formigó i les peces de vidre, que van servir per formar les gelosies del vitrall. En realitat, aquesta església lletja, és una església pobra, però la seva pobresa evident és rica en simbolisme, és millor que qualsevol sermó.

* Foto extreta del llibre.

Quan les ànimes de la ciutat tremolen

Trist signe dels temps, que hagim parat tan poca atenció a les paraules que Pilar Rahola va dedicar a Joan Argenté, advocat, poeta i badaloní estimadíssim. Més enllà de la duríssima càrrega a la irresponsable estratègia del PP que va ocupar bona part de la seva intervenció des del balcó de la plaça de la vila, crec que la cita a l’Argenté és alguna cosa més que un seguit de frases boniques i ben escrites. La Rahola reivindica la poesia com la forma més profunda (i potser potent) de fer política. I és ben oportú, això.

A continuació, el tram final del seu pregó: “Tinc tot de fum a la boca,/ torrada pipa a les mans./ Canto amb pena i canto amb glòria,/ sóc Joan, fill de Joan./ Deixo el fum blau sobre l’aire,/ torrada pipa a les mans./ Cada vespre tot s’esborra/ per esperar l’endemà.” Així parla el poema “Tinc tot el fum a la boca”. És de Joan Argenté i Artigal, poeta ingent, badaloní compromès i català del món. Badalona li ha retut homenatge i la Creu de Sant Jordi atorgada, li ret l´homenatge del país. Aquest humil pregó vol afegir-se a l´agraiment col.lectiu. Els poetes són la música de la consciència, la partitura dels sentiments i quan toquen les fibres sensibles dels paisatges humans que estimen, les ànimes de les ciutats tremolen. Això és Joan Argenté, un músic de la paraula, un virtuós de les emocions. A ell, metàfora de tota la bona gent que ha convertit aquesta vella i complexa ciutat, en una curulla de projectes i possibilitats, dedico aquest pregó de festa Major. La profunditat creativa dels grans poetes atorga grandesa als pobles. I és així com aquesta ciutat té el poeta que la fa gran.”

* Per cert, el pregó de la Pilar Rahola va ser contestat per diferents col·lectius. Destaquen els arguments de Badalona per la Pau. En podeu saber més, aquí.

Els genis, molt més que un bar

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.