Trist signe dels temps, que hagim parat tan poca atenció a les paraules que Pilar Rahola va dedicar a Joan Argenté, advocat, poeta i badaloní estimadíssim. Més enllà de la duríssima càrrega a la irresponsable estratègia del PP que va ocupar bona part de la seva intervenció des del balcó de la plaça de la vila, crec que la cita a l’Argenté és alguna cosa més que un seguit de frases boniques i ben escrites. La Rahola reivindica la poesia com la forma més profunda (i potser potent) de fer política. I és ben oportú, això.
A continuació, el tram final del seu pregó: “Tinc tot de fum a la boca,/ torrada pipa a les mans./ Canto amb pena i canto amb glòria,/ sóc Joan, fill de Joan./ Deixo el fum blau sobre l’aire,/ torrada pipa a les mans./ Cada vespre tot s’esborra/ per esperar l’endemà.” Així parla el poema “Tinc tot el fum a la boca”. És de Joan Argenté i Artigal, poeta ingent, badaloní compromès i català del món. Badalona li ha retut homenatge i la Creu de Sant Jordi atorgada, li ret l´homenatge del país. Aquest humil pregó vol afegir-se a l´agraiment col.lectiu. Els poetes són la música de la consciència, la partitura dels sentiments i quan toquen les fibres sensibles dels paisatges humans que estimen, les ànimes de les ciutats tremolen. Això és Joan Argenté, un músic de la paraula, un virtuós de les emocions. A ell, metàfora de tota la bona gent que ha convertit aquesta vella i complexa ciutat, en una curulla de projectes i possibilitats, dedico aquest pregó de festa Major. La profunditat creativa dels grans poetes atorga grandesa als pobles. I és així com aquesta ciutat té el poeta que la fa gran.”
* Per cert, el pregó de la Pilar Rahola va ser contestat per diferents col·lectius. Destaquen els arguments de Badalona per la Pau. En podeu saber més, aquí.





Són els pensaments setmanals de l’
Què fa la Betty, la dona del Don Draper, quan el misteriós publicista de la sèrie 