Quan les ànimes de la ciutat tremolen

Trist signe dels temps, que hagim parat tan poca atenció a les paraules que Pilar Rahola va dedicar a Joan Argenté, advocat, poeta i badaloní estimadíssim. Més enllà de la duríssima càrrega a la irresponsable estratègia del PP que va ocupar bona part de la seva intervenció des del balcó de la plaça de la vila, crec que la cita a l’Argenté és alguna cosa més que un seguit de frases boniques i ben escrites. La Rahola reivindica la poesia com la forma més profunda (i potser potent) de fer política. I és ben oportú, això.

A continuació, el tram final del seu pregó: “Tinc tot de fum a la boca,/ torrada pipa a les mans./ Canto amb pena i canto amb glòria,/ sóc Joan, fill de Joan./ Deixo el fum blau sobre l’aire,/ torrada pipa a les mans./ Cada vespre tot s’esborra/ per esperar l’endemà.” Així parla el poema “Tinc tot el fum a la boca”. És de Joan Argenté i Artigal, poeta ingent, badaloní compromès i català del món. Badalona li ha retut homenatge i la Creu de Sant Jordi atorgada, li ret l´homenatge del país. Aquest humil pregó vol afegir-se a l´agraiment col.lectiu. Els poetes són la música de la consciència, la partitura dels sentiments i quan toquen les fibres sensibles dels paisatges humans que estimen, les ànimes de les ciutats tremolen. Això és Joan Argenté, un músic de la paraula, un virtuós de les emocions. A ell, metàfora de tota la bona gent que ha convertit aquesta vella i complexa ciutat, en una curulla de projectes i possibilitats, dedico aquest pregó de festa Major. La profunditat creativa dels grans poetes atorga grandesa als pobles. I és així com aquesta ciutat té el poeta que la fa gran.”

* Per cert, el pregó de la Pilar Rahola va ser contestat per diferents col·lectius. Destaquen els arguments de Badalona per la Pau. En podeu saber més, aquí.

#sensepreguntescapcobertura

#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.

Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.

Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.

#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.

* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.

Explicació de l’inexplicable (intent)

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.

Trepitjar les llibreries

El sol de mitja tarda regalava un reflex ben oportú damunt les llambordes de davant del Palau Moja. El dia del llibre, Sant Jordi, a la Rambla dels Estudis, a Barcelona. Llibreria, es llegeix a la foto. Arran de terra, ja ho veuen. Sacrilegi? Sabates, bambes i espardenyes la van trepitjant sense ferir-la, perquè en passar-hi per sobre la donen per descomptada. Lletres damunt la pedra. Sembla que no hi siguin, però hi són. Un paisatge urbà que és natural, i que potser ja no és ni notícia. El dia del llibre ha de ser, de fet, cada dia i està bé (molt bé) trepitjar les llibreries fins i tot quan no hi parem esment.

Amor en uns mots encreuats

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

El poder dels globus de colors

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…

Pensaments setmanals… en forma de dibuix

Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.

A totes les Betty Draper

Què fa la Betty, la dona del Don Draper, quan el misteriós publicista de la sèrie Mad Men agafa el tren per anar a la seu d’Sterling Cooper al Manhattan situat a cavall dels 50 i els 60? La resposta podria estar a “Diario de una ama de casa desquiciada” (Diary of a Mad Housewife), sinó fos perquè aquesta novel·la de Sue Kaufman es va publicar l’any 1967, 40 anys abans que es comencés a rodar la prestigiosa producció de l’AMC. Em consta que aquest llibre, traduït i perfectament editat ara per Los libros del Asteroide, és una de les inspiracions de la sèrie nordamericana que, per cert, ha assegurat almenys dues temporades més (buf!). La benestant –i tan insatisfeta, i tan avorrida, i tan intel·ligent, i tan perduda– mestressa protagonista, Tina Balser, és com un assaig de Madame Bovary a l’americana. L’escriptora situa el personatge davant del mirall d’una cultura en transició: un peu als esforçats valors de la postguerra i l’altre en l’efervescent naixement del consumisme que, d’alguna manera, ens ha arribat fins avui mateix. Kaufman ens ofereix una novel·la aspra i molt incòmoda, que se serveix d’un fabulós detallisme (estratègia hiperrealista compartida amb Mad Men). Una i altra proposta tenen una gran actualitat. Nosaltres, avui, també abordem un canvi de paradigma de gran calat. Quines són les Madame Bovary d’avui?

Els genis, molt més que un bar

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.