Encara amb el “boy meets girl”?

greenberg“Greenberg”, la nova pel·lícula de Noah Baumbach, és una d’aquelles falses comèdies romàntiques. L’esquema narratiu del ‘boy meets girl’ continua resistint bé, fins i tot en el Hollywood antiHollywood. Tornem al que, en aparença, és una història més d’amor, bé que servida sense dolç, sense floritura. Però és més que això, “Greenberg”. Trobem, aquí, una reflexió aspra i incòmoda al voltant de l’entrada en la quarantena dels protagonistes; una maduresa malviscuda, vista a través dels ulls d’aquells joves que, als anys noranta, semblava que s’havien de menjar el món. La pel·lícula peca de freda i cerebral. No aconsegueix la frescor necessària per convertir la reflexió generacional en alguna cosa més que un antipàtic i pretenciós tractat emocional.

Per cert, que hem vist Greenberg a través del sistema de lloguer de pel·lícules d’Itunes. Com funciona? Accedeixes a l’apartat de lloguer de l’Store, tries la pel·lícula (el sistema d’organització de pel·lícules és francament millorable, nota al marge), pagues els 3.99 euros, i la descarregues. Pots començar a veure-la abans que l’hagis baixat del tot (un clar avantatge). 48 hores després, la pel·lícula ‘desapareix’ del teu disc dur i ja no la pots tornar a veure. No t’has de preocupar d’esborrar-la. Ah, un problema greu, i gens menor (en el nostre cas): només tens versió doblada, en la botiga ‘espanyola’.

Llengua, cultura, país

Homenatge Oriol LladóEn aquesta entrevista, la periodista Gina de Tera em pregunta sobre els tres conceptes que han articulat la feina d’Òmnium Cultural a la ciutat. Des de fa uns pocs dies, he deixat la presidència de la seu del Barcelonès Nord perquè crec que és bo diferenciar aquest càrrec de la feina que estic fent actualment dins la plataforma d’independents Accent. Vaja, aquesta és aquella típica entrevista de balanç. Us n’ofereixo un fragment.

La Gina em preguntava…

Si et dic llengua, què em dius?
“Et dic oportunitat, riquesa… conversa. Et dic que llengua és invitació, somriure, creativitat, troballa… plaça comuna. Per aconseguir-ho, però, calen moltes complicitats: l’acompanyament de la llei, el consens polític, el compromís ciutadà. Malauradament, ara és un moment molt complicat. Pel compromís ciutadà no pateixo… pels altres dos aspectes, sí.”

– I Cultura?
“La cultura és l’eina. És el fil que cus el país, que el fa més crític i exigent. I també que el fa més feliç. Cal augmentar els diners que es destinen a aquest àmbit. En clau nacional i en clau local.”

– I País?
“Catalunya viu avui una segona transició. Fa temps que ho dic. I cada vegada n’estic més convençut. Vivim un procés constituent: s’ha començat a sacsejar la societat civil. Ara ha d’arribar a la política. Òmnium té un espai important a jugar, aquí. Representa molt bé, crec, l’esperit del 10J: la necessitat de trobar els punts comuns, no només per defensar-nos millor, sinó per proposar i parlar de futur; no només volem ser un país normal, volem ser un país millor.”

Encara no l’han pogut caçar!

Mariscal a la Pedrera

“Vaig sentir una mandra infinita d’haver d’evitar de dir que ets inclassificable, genial, memoriós, talentós, inesgotable, veloç, optimista, generós… i encara em va fer més mandra evitar de dir que ets envejós, infidel, copiador, decorador, fumettista, marginal o «gilipolles»…” Aquesta tallant cita es pot llegir en el tram final de l’exposició Mariscal a la Pedrera i que es pot veure, amb entrada gratuïta, a l’espai d’exposicions de Catalunya Caixa fins (atenció!) el 30 de gener. El text és de Josep Bohigas, arquitecte. És un contrapunt necessari, més que no pas una estudiada sortida de to: Catalunya passa comptes amb un dels seus artistes més globals i ho fa amb una exposició oberta, singular i que, com sempre ha volgut fer el dissenyador valencià, cerca descol·locar-nos. Genial o copiador? Generós o infidel? Bohigas ens ajuda a situar l’artista damunt la taula de treball, una persona (i un equip) emplaçats en el terreny viu i contradictori del que crea en el present. A Mariscal encara no l’han pogut atrapar per col·locar-lo en la ‘vitrina’. I aquesta és la millor notícia. Rebla l’escriptor Sergi Pàmies en aquesta breu reflexió –també recollida en l’exposició: “Tot i que no es pot dir que estigui viu, el dictador Franco encara no és mort, però Mariscal i companyia actuen com si ja l’haguessin enterrat. Aquesta és la seva millor virtut: actuar com si fossin lliures en un món que no ho és”.

Explosió de ciutat

BaetulonaÉs una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.

Vistes que curen

Hospital de Mollet

No és una habitació, la que té vistes. En són moltes. El llarg i generós passadís que enllaça una part important de les habitacions del nou hospital de Mollet del Vallès és en realitat una mena d’àgora a cobert; una plaça guanyada per pacients i familiars. L’espai natural de Gallecs regala una vista preciosa; tota una cura, de fet. La feina de l’estudi d’arquitectura Corea&Moran és fabulosa perquè sap veure que el millor de l’edifici és, en realitat, el que hi ha a fora.

“Love for sale”

L'amor segons CashConverters

És un temps lleuger, aquest; líquid, en diuen, també. “¿El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? Vénde”. Un anunci de Cash Converters, la versió yankee de la ‘casa d’empeños’ de la posguerra, converteix l’amor en material de venda. Cole Porter, l’any 1930, presentava a Broadway el seu Love for Sale. L’any 1945, la Billy Holiday convertia el joc transgressor en un lament feridor. “Old love, new love, every love but true love.”

El consumisme rampant inaugurat a partir dels anys cinquanta als Estats Units ha anat convertint l’amor en un consumible més, un objecte substituïble, sobre el qual cal aplicar les normes d’optimització del benefici. La Billy Holiday no portaria el seu anell a vendre, crec. La desvergonya de l’eslogan publicitari mostra, més enllà de l’àcida agudesa del creatiu, una crua manera d’entendre les relacions humanes, ben lluny de l’ànima de la senyora de la nit. Sense sentiment, sense pietat. Al millor postor.

3 anys a Twitter

I'm being followed by Stephen Fry.Fa tres anys que vaig obrir-me un compte a Twitter. “Treballant…”, deia el meu primer estatus. Un temptativa primera piulada publicada en una eina no gaire coneguda aleshores i que, en els primers temps, jo anava actualitzant una mica a cegues, a través d’SMS. Tot semblava girar al voltant de la pregunta “Què estàs fent?”. Inicialment es plantejaven algunes qüestions importants: a qui pot interessar, això? De què serveix, té tot plegat? En el meu cas, i ben aviat, Twitter es va anar guanyant sentit, esdevenint una mena de microblog: pensaments, opinions, versos i cançons d’altres redirigits amb cura a una comunitat que anava creixent… Un repte addictiu i excitant condensar aquell imparable batec de coses en 140 caràcters! Ara em miro aquelles piulades amb un cert pudor. Deien molt! Amagat rera una codificació molt vulnerable, jo em mostrava d’una manera que ja no em mostro. El meu Twitter continua dient molt de mi, però és avui una altra cosa, potser més professional. Twitter és avui un espai d’intercanvi, un lloc on donar i rebre, una parada imperdible en la meva jornada laboral. Twitter és una eina, també.

8,182 piulades després, al meu Twitter segueixo a 955 persones, tinc 1.685 seguidors i les meves actualitzacions estan en 171 llistes. Tot un capital. Han passat tres anys i Twitter continua sent tan difícil de descriure. Això ja passa amb les coses vives, oi?

* Si t’agrada aquesta t-shirt, la pots comprar aquí.

Dijous dubtem de l’anarquisme

El hombre que fue jueves“Alícia al país de les meravelles” convertida en assaig polític. G.K. Chesterton (escriptor molt estimat a Catalunya) va publicar l’any 1908 una de les obres més enigmàtiques de la literatura del segle vint. “El hombre que fue jueves”, (aparentment) un al·lucinat viatge a les entranyes del moviment anarquista anglès. Chesterton és inabastable i juganer, com tots els grans escriptors les obres del qual encara ens cremen a les mans, un segle després de ser escrites. L’escriptor comença el text amb tallant ironia, proposant una dissecció corrossiva d’una ideologia, però ben aviat fa virar l’obra cap a un sorprenent laberint metafísic.

No és una crítica a l’anarquisme (que també, en part) sinó una reflexió sofisticada sobre les ideologies totals (del catolicisme a l’anarquisme). L’escriptor britànic ens situa d’una empenta en un bulliciós desenllaç, en el qual, com a lectors, ens veiem confrontats a una discussió que en realitat no té fi. No hi ha veritats absolutes.

“El único y magno crimen del Gobierno está en el hecho de que gobierne. El pecado imperdonable del poder supremo está en que es supremo. No maldigo vuestra crueldad. No maldigo (aunque bien pudiera) vuestra bondad. Maldigo vuestra seguridad. Estáis en vuestro sitial de piedra instalados de una vez para siempre. Sois siete ángeles del cielo que no sufren nunca. ¡Ay! Yo podría perdonaros todo, ¡oh, gobernantes de la especie humana!, si supeira que una sola vez, una sola hora, habéis padecido la agonía en que yo me consumo.”

* En aquest enllaç podeu accedir un recomanable text d’Alfonso Reyes, traductor del llibre. La meva edició del llibre no és la de la portada que acompanya aquest apunt (ja m’agradaria) sinó l’edició que el diari El País va publicar de l’obra dins la seva col·lecció ‘Clásicos del Siglo XX’, l’any 2003.

10 coses que he après aquesta dècada

me you us them

1. Que no cal un bitllet d’avió per viatjar lluny de casa.
2. Que la virtualitat és una forma de ser i d’estar, una manera de ser present.
3. Que amb 140 caràcters n’hi ha prou, si vols.
4. Que un ha de dur sempre una càmera a la butxaca perquè està comprovat que a tots ens sorprèn almenys un cop al dia la conspiració de les coses boniques.
5. Que la política és tot allò que aconsegueixi enllaçar amb un somriure un “Jo”, un “tu”, un  “nosaltres” i un “ells”; i que un optimista és en realitat un pessimista sense por.
6. Que la manera com fem les coses explica les coses que volem (vaja que els ‘mitjans’ són la ‘fi’, i no a l’inrevés).
7. Que quan em miro els meus discos i els meus llibres em sento patriota de mil-i-una terres.
8. Que el meu país decidirà per si mateix què vol ser (i que jo ho veuré).
9. Que per començar bé una cosa, cal acabar-ne bé una altra.
10. Que Martorelles està només a 15 quilòmetres de Badalona (i que això és fantàstic!).

* Foto capturada amb l’Iphone i tractada amb el program instagram d’un graffitti a la Piazza Maggiore de Bolonya.