Ara que a Egipte…

portada-febrer_ARAIMA20110211_0048_21El 19 de febrer de l’any passat publicava aquesta ressenya al blog. M’ha semblat oportú recuperar-la, ara que a Egipte palpita amb força l’ansia de democràcia.

“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.

(… potser) Passarà d’ara fins al 2015

Paviment(s).

Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.

1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).

2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de (continua llegint, aquí)

Accent o “Àccent”?

“La història que hi ha rera les lletres, ho vulguin o no les lletres mateixes.”

Aquesta imatge presa a Vilaür, Alt Empordà, el 21 de març de 2008 i el text que l’acompanya són una premonició? Suposo que sí, d’alguna manera. Tres anys després, aquí estic, encara, mirant de descobrir les històries rera les lletres. Ho vulguin o no les lletres, ho vulgui o no jo mateix.

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ’emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.

Un mar de barracons de fusta

Foto: fundacioateneusantroc.org.

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

El metro i la cultura

exposbadalona

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat (això inclou també el Blas Infante, a Llefià, en el cas de l’L10) ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.

Benach 1.0

54 Nit de Santa Llúcia. Foto: FOCUS.[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]

Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.

Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.

Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf.

I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès.

Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur.

És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.

Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat.

Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.

Les cases buides

images“Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n’han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos i és segur que els llocs on viuren ara (si és que n’han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament, de deute i execució hipotecària- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides.”

Així comença Sunset Park, la nova novel·la de Paul Auster. Aquest primer paràgraf descriu perfectament què és Paul Auster com a novel·lista… i és també un punyent recordatori -a través d’aquestes cases buides i aquestes coses abandonades- de la crisi que no surt als titulars dels diaris.