El ‘soroll’ de la cultura

Un dia vaig escoltar algú que deia que el millor dels museus eren les seves botigues, compendi frívol i alegre de petits objectes de gust indiscutible i utilitat incerta (a vegades és al revés), exhaustiu recull de llibres estranys i únics, crida a la conspiració secreta; vegeu, tipografies excèntriques i fotografia desenfocades confabulant-se per atrapar l’esperit de totes les grandiloqüències: la crisi de l’identitat en el graffitti, el no-lloc en els aeroports, la fractura del coneixement en els suburbis, etcètera. Una joieria? Més aviat un bulliciós mercat. Aquí els objectes, tan plens d’intenció, criden el seu missatge. Joc, ironia, autoreferència, denúncia: una postal kitsch, un obridor d’ampolles disfressat de clau, un ninot de vudú amb forma de PC. Quin cansament! Bé, res, pensava en això l’altre dia mentre fotografiava l’espectacular aparador de la botiga-llibreria del MACBA des de la plaça dels Àngels. Des de l’altra banda del vidre tot semblava sumit en un curiós silenci.

La resistència en la penombra

En aquest bar és fuma. I l’amo del tros, en Santi, et mira malament si demanes una cola light. “No tenim res light, aquí”, et dirà. Sí que hi ha, en canvi, un prodigiosa selecció de whiskys, una ajustada bodega de vins, alguna cocacola (per fer un combinat) i alguna tònica (per fer gintònics). I una carta que varia cada dia, i que et cantarà a peu dret: un pa deliciós, formatges, embotits, foie i, si tens sort, alguna amanida. Producte excel·lent, sempre, servit amb una lentitud que cal saber disfrutar; és declaració de principis. T’hi has d’esforçar una mica, sí. Però tot el que paga la pena requereix un esforç, no? En la penombra d’aquest establiment de ciutat vella, resisteix la Barcelona que no va amb xancletes. És el bar la Palma, al carrer de l’Espaseria, a tocar de Santa Maria del Mar.

(Foto: Rick Brunner).

El guardarroba i la ciutat

En la duresa cromàtica de l’Hotel Silken Barcelona Diagonal, obra de Juli Capella, trobem, unes poques hores al dia, aquest excepcional racó de color. La ciutat és, massa sovint, com un gran guardarroba de peces fosques i avorrides. La roba del dia a dia, amb la qual ja hem pactat els mínims de la no agressió, els vestits triats d’esma, la monotonia d’un tall confiat, que ja no necessita el contrast del mirall. Però fins en l’armari més avorrit destaca aquella camisa comprada a l’estiu, una corbata llampant, el delicat perfum que habita encara dins d’un mocador vaporós.

Amèrica en miniatura



Les fotografies de la maqueta d’un poble inexistent han captivat milers d’internautes. El New York Times dedica un article a Michael Paul Smith i el seu paradís immòbil, Elgin Town, una ciutat que no existeix enlloc més que en la memòria de la memòria (permeteu-me el joc) i que el seu creador ha aturat a l’any 1964. Més de 20 milions de visites a la pàgina de flickr d’aquest eclèctic resident a Winchester, Massachussetts. Ni una sola figureta humana, en cap de les fotografies. Una omissió deliberada, està clar. Brillen el cotxes, i les finestres de les ‘stores’, ‘dinners’ i ‘theatres’ projecten l’escalfor a través de la llum incandescent. Amèrica sense els americans, Amèrica a través de les seves coses, el país reflectit en les llantes natíssimes d’aquests cotxes enormes. M’agrada la mirada d’aquest fotògraf. M’hi reconec. Al capdavall, jo també he ‘recorregut’ aquests carrers sense trepitjar-los: a través de novel·les i cançons.

El nou ‘dolent’ de Hollywood?

La catàstrofe ecològica esdevé la pedra de toc d’uns arguments que mostren una humanitat que parla amb accent yankee, abocada al col·lapse. El canvi climàtic es presenta com un ‘malvat’ protagonista. A diferència dels agents russos de les pel·lícules de la guerra freda, i de les màfies colombianes del cinema dels noranta, el nou ‘dolent’ és invisible. És una mena de gran Macguffin. [Continuar llegint a Sostenible]

Blau imperfecte

La textura de les barres mostra com la decadència sempre comença amb un senyal discret. El temps és implacable; i necessita ben poc, en realitat. En té prou amb una petita esquerda, una mà de pintura mal aplicada, un calendari de manteniment negligent. Les marques de l’òxid espatllen el blau turquesa, promesa d’un mediterrani sommiat. Filosofia de saló al voltant del detall d’una tanca al passeig marítim de Badalona.

Neva (també) a les xarxes socials

Neu al badiu (8/3/10)La neu ha fet sospirar mig país amb l’alè davant els vidres de l’oficina o de casa. És impossible de comptar les emocions que poden contenir els petits cristalls d’un floc. Hi ha una màgia poderosa en la neu, quan es deixa veure a la vora de la mar. És com una sirena: ens sedueix per ofegar-nos tot seguit, la neu. De l’alegria al col·lapse en unes poques hores, viscudes amb la urgència del minut a minut. Neva als carrers, neva a les xarxes socials.

Al Twitter i al Facebook la neu hi esdevé ‘trending topic’ ja a primera hora del dia. Aquesta serà la nevada més fotografiada de la història. La facilitat i la creixent competència en aquests mitjans esbossen una nova mirada sobre allò que passa. És una ‘nevada 2.0’, deien alguns (dels primers, en @rispau, l’Eduard Batlle), pels carrers (cada vegada menys) virtuals de la xarxa.

Al matí, la impaciència: la neu és un regal car i capriciós. ‘Mira, sembla que… [Continueu llegint al Mail Obert de Vilaweb].

Capital al marge de la capital

Els Nens EutròficsAquest diumenge, 14 de març, Els Nens Eutròfics, la proposta musical del poeta Josep Pedrals, portarà els seus esquitxos ultralleugers a la Sargantana, a Badalona. En Pedrals capitaneja un ‘combo’ de vers i base pregravada, lluent de funky blanc, de sorneguer aire ‘garatge’; un pop amb moltes cares, com el bon pop, sense època ni país.  Un nom més, el seu, en el cartell de luxe que en els últims mesos ha ofert l’equipament cultural de Dalt de la Vila. Els Amics de les Arts, Sanjosex, Maria Coma, Le Petit Ramon, Bikimel han passat pel petit escenari, en ambient recollit i en horari de tarda, per no molestar cap veí. La proposta de la Sargantana s’ha d’entendre al costat del que aporten els concerts del Musica’t, el cicle de Teatre dels Genis, o a la singular i més especialitzada proposta de la gent de l’Estraperlo. Per no parlar de la feina feta de fa temps pels activistes del Casal Independentista, per l’Espai Jove de Converses Interculturals, per la gent dels Crypts o d’iniciatives valuoses com el cicle de documentals del Círcol. 

Hi ha coses que coincideixen, aquí. Prenguem-ne nota. La independència de les iniciatives, la seva vinculació a un esperit que combina el compromís amb la ciutat i un model de negoci privat (no en tots els casos, però) i la simptomàtica invisibilitat d’aquestes propostes en l’statu quo de la cultura a Badalona. 

No és només que no hi ha les cares de sempre, aquí –o no ‘només’ hi ha les cares de sempre, millor–. És que tot això està passant entre la indiferència bona part dels mitjans locals i sense que ni opinadors ni activistes hàgim incorporat aquest fenomen en les narracions del que passa a la ciutat i que massa sovint acaba sent, erròniament!, allò que passa als equipaments municipals (Zorrilla, Espai Betúlia, Museu…). 

Que a Badalona mai passa res? Que sempre som els mateixos? No serà que no ho mirem correctament, això? Hi ha una Badalona alternativa. No és nova, o no és nova, exactament. El que és nou és que la seva presència cada vegada és menys discreta. Que cada vegada hi ha menys excuses per obviar-la, per bé que aquesta Badalona no surt en cap ‘agenda oficial’ ni està representada en la programació de la Capital de la Cultura Catalana 2010 (CCC2010).

Ah, i després d’en Pedrals, serà el torn de Mazoni i en Jaume Pla. Pst! No ho diguis a ningú: que potser som més ‘normals’ del que ens crèiem; que a vegades, fins i tot, semblem una ciutat com cal. 

Kathryn Bigelow: en el dia de la dona

Kathryn BigelowDías extraños (Strange days) va ser la primera pel·lícula que vaig veure de la Kathryn Bigelow, o almenys la primera pel·lícula que veia amb la consciència de la seva autoria. Va ser en una sessió de tarda, al Picarol. És estrany com algunes pel·lícules queden relacionades estretament amb el cinema on un les ha vist. No ho sabia encara, però aquell film entrava a la categoria de pel·lícules (personalment) memorables. Era un film vigorós, ràpid, d’un pessimisme abassegador. Un Blade Runner presentat amb l’òptica del món d’internet, que tot just es començava a popularitzar. Els androides convertits en experiència virtual, la memòria com a vídeojoc. Era el 1995. Avui, 15 anys després, la seva reflexió sobre la identitat i el record continuen ben presents. Kathryn Bigelow ha guanyat l’Oscar per The Hurt locker (En Tierra Hostil, aquesta nit. La primera dona premiada en la categoria de millor direcció. Una bona notícia. Els mitjans en van plens, avui. És el dia Internacional de la Dona Treballadora.

Papallona immòbil

És subtil, d’acord. Oblidat, menystingut i amenaçat. També. És per això que és un regal poder disfrutar (encara) d’aquest patrimoni ple de delicadesa, al marge dels llibres i les guies turístiques: prenguem d’exemple aquesta porta. Al carrer Francisco Giner, al cor de Gràcia. O el rètol del forn del barri. El dibuix d’aquella façana camí de la feina. Els oficis d’abans –fusters, vidrers, linotipistes, serigrafistes– s’hi mostren en silenci i discreció, sense vanitat.