La plaça de Fèlix Bitllet

IMG_0353 2

La Plaça de Fèlix Millet (el pare) s’ha transformat en la Plaça de Fèlix Billet (sic). La queixa plena de raons, un humor ben àcid i l’oportunitat ben aprofitada conflueixen en aquesta acció de protesta davant del Palau de la Múisica. Aquesta és una de les places més concorregudes de Barcelona, on trobem, bé que ignorant-se, les xancletes gastades del turista i els collarets de perles més valuosos dels cognoms de tota la vida. Ara hi ha també exposada la prova de la vergonya. A punt per a ser fotografiada. Una atracció més. Som això, també.

De l’escombra vella al… cavall

tonucci1Hi ha un nen que cavalca dalt d’una escombra vella aixecant la pols davant del portal de casa. L’escombra és un cavall, en realitat; i les partícules de brutícia que fa voleiar, i que en uns minuts provocaran la queixa del quiosquer de la cantonada, són la misteriosa bruma matinal d’un bosc encantat. El menut és al bell mig de l’Eixample, però el nen que cavalca dalt d’una escombra es dirigeix decidit a un combat a tot o res amb un drac ferotge, o amb l’exèrcit poderós d’un bruixot temible en un país que només existeix dins el seu cap. El nen encara no ha decidit amb qui s’enfrontarà amb la seva espasa invisible. Però nosaltres decidim per ell. I no sempre ho fem bé. La il·lustració que acompanya aquest article és obra del pedagòg italià Francesco Tonucci, un dels primers a reivindicar una mirada al món amb ulls d’infant. En Frato, la seva versió de ninotaire de Tonucci, mostra com, sovint, no sempre el que és fet amb la millor intenció funciona. [Continueu llegint a Inspira, el blog de la Fundació Roger Torné]

L’enorme paisatge blanc

la_cinta_blanca-300x424La Cinta blanca conforma un d’aquells quadres enormes que es poden veure en els bons museus, dels que ocupen la paret sencera, dels que és possible, i convenient, mirar-los de lluny, reculant dos o tres passes fins al mig de l’estança. Però aquests mateixos quadres –uns pocs quadres, en realitat– també es poden disfrutar d’a prop, amb el nas a tocar de la tela (o dels rajos de l’alarma). En la grandesa del paisatge, hom troba el detall, la història petita continguda en un traç precís. Una grandiositat, que no és grandiloqüència. Michael Haenke aconsegueix això mateix a la seva última pel·lícula. Hi retrata la violència del segle XX, tot mostrant-nos l’enormitat d’un paisatge blanc fotografiat amb ull de pintor, però ens l’explica amb un angoixant detallisme. El seu és, de fet, un guió atent al que sembla insignificant: en el gest més petit, ens diu Haenke, hi allarga l’ombra l’horror. El joc de nens és també el joc d’adults. I un petit ocell torturat com a venjança infantil és, finalment, l’esglaiadora metàfora del segle de les guerres.

Urpes de felpa a la ‘pelu’ llatina

Un gran lleopard presideix l’interior de la perruqueria afro-llatina del número 39 del carrer Encarnació, a Gràcia. Entre xampús i condicionadors, el gran felí rugeix en silenci, urpes de felpa, ulls de plàstic, immòbils. Qui tem ara la mirada depredadora d’aquest animal solitari, caçador de nit? Hi ha dones que deixen el fulard o la jaqueta damunt la seva esquena mentre diuen ‘holaaaaa’ a la concurrència; nens que desafien els grans ullals amb el boli mentre les mares es miren distretes una revista, i l’encarregada de la perruqueria que a l’hora de plegar, hi deixa reposar l’escombra, mentre sospira mirant finestra enllà. És com si estés dins d’una gran gàbia.

Els retalls més llegits del febrer

1. Ventall d’històries: “Però potser hi ha qui encara manté la infecció de l’indiscret: un nou inquilí, potser; o un senyor que viu a la finca fa anys i que fabula d’amagat de la dona (“Manel, on tens el cap?”).”
2. Els drets d’autor en temps d’e-books: “Atenció: Rossetta Books és una editorial d’ebooks i l’acord duplica el percentatge de drets d’autor que rebrà Ian McEwan.”
3. La lletra petita i clara de l’Espriu: “Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia.”
4. Canvi de rol: de viatger a víctima: “I tots vam agafar les bosses, motxil·les i bolsos amb més determinació i ens vam mirar, anònims viatgers ensonyats, amb un interès renovat, estrenant-nos amb la
resignada complicitat de les víctimes.”
5. “Això no és un hotel”: “Això no és un hotel (gràcies a la lluita veïnal). Aquest mural, situat al carrer Magdalenes, al barri Gòtic, és contundent en la tipografia, el color i en el missatge, especialment.”
6. Joc de pistes en un còmic antic: “M’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic.”
7. Veritats en la ficció: “Demonitzem l’Islam: cada dia, en prime time. No en la difusió d’informació falsa (que també), sinó en el filtratge grotesc i tenebrós d’informacions reals. L’estereotip es cuina en la selecció de notícies, i amb el foc ben viu: hi ha pressa, hi ha guerra, ells són aquí per quedar-se, etc.”
8. Del políticament correcte: “Parlar del paper positiu de la immigració no és ‘ingenu’ és de justícia, i cal reivindicar-ho. Això ho trobo a faltar en el debat d’aquests dies…”
9. A Alemanya abans de la guerra: “Cada nit, a una hora precisa, travessava el parc com una ombra, camí del Rin. Assegut a la riba mussitava per ell mateix: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar; davant dels meus ulls corre el Rin, si els tanco veig el mar”. I vet aquí que una noieta, cabell d’or, mirada grisa, perd el camí, tornant a casa.”
10. El gran moralista: “A American Buffalo el capitalisme descarnat s’hi mostra, ben oportunament per als temps que vivim. Però Mamet és, en el fons, un gran moralista. No es conforma a dir solemnement ‘això és la selva!’, ens diu també el que està bé i el que no.”

Petit, sí; modest, no

Una cosa és ser un restaurant petit i l’altra és ser un restaurant modest. Le Cucine Mandarosso és un restaurant petit, però no és pas modest. Hi ha molta ambició, en el petit local del carrer Verdager i Callís. En l’ambició batega la intel·ligència, l’instint i l’ofici; no pas la pressa pel compte de resultats. Al costat de la impersonalitat creixent de bona part de l’oferta gastronòmica de ciutat vella –près per la plaga de les 15 nits i la franquícia del fals bon restaurant, per no parlar de les ‘Tagliatellas’ i altres hibridacions– sorgeix aquest petit establiment, la carta de presentació d’un grup de joves italians: un petit restaurant, una botiga, un modest però ben selectiu actor cultural que amplifica un determinat univers –en aquest cas el de l’expat italià– És una altra de les diverses propostes de cuines no locals vinculades a l’univers de l’slow food que reclamen atenció al país. El luxe del que és genuí no es compra amb diners. Per això és el més car de tots.

Dedicat a l’Àlex Gutiérrez, autor del blog de cuina de refència, Per la boca.

Articles a cop de ‘wiki’

Captura de pantalla 2010-02-22 a las 13.16.33Interessant aquesta secció de Wired, a la xarxa. Al voltant de l’elusiu, i no sé si per ara força exclusiu, món de la cultura DIY (Do it yourself), la revista referent en la innovació i les noves cultures vinculades a la tecnologia, té en marxa un projecte wiki prou interessant. L’article “Watch the Olympics online” és el més actual i conté aportacions, consells i reflexions de diferents lectors. Lectors o periodistes? Periodistes o ‘assessors’?

Joc de pistes en un ‘còmic’ antic

dibuix cornetM’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic. Hi descobreixes el relleu d’un pedaç del paper, la pasta blanca que maquilla l’error; l’ombra de les primeres versions desestimades per sempre. És com un joc de pistes, un making off suggerent del procés de creació del dibuixant. Un privilegi. La sala Rovira; aquest discret oasi que des del 1942 està a la Rambla de Catalunya número 62; mostra aquests dies una petita exposició deliciosa. A “Quatre dibuixants d’una època” podem disfrutar d’una vintena d’originals dels anys trenta d’Apa, Cornet (el del dibuix que acompanya l’apunt) i Xirinius. Teniu temps fins aquest dissabte, 27 de febrer.

“Això no és un hotel”

Això no és un hotel (gràcies a la lluita veïnal). Aquest mural, situat al carrer Magdalenes, al barri Gòtic, és contundent en la tipografia, el color i en el missatge, especialment. A magdalenes.net expliquen més coses: com ara que l’oposició d’un col·lectiu de ciutadans al projecte d’obertura d’un hotel va néixer l’any 2006 i que des d’aquell any s’ha impulsat un espai social amb una activitat regular, ben intrincada, que des de fa un temps s’han mantingut negociacions estretes amb altres entitats del barri i amb la seu del districte, que finalment aquest treball discret però tenaç ha portat l’anul·lació de la llicència d’obertura de l’equipament turístic. M’han interessat dues coses: una, el debat sobre com volem que sigui la ciutat (necessàriament vinculat en aquesta àrea a la pèrdua de diversitat social i econòmica per culpa de la voracitat de la indústria turística) i la forma com aquest debat és entomat per diferents organitzacions i col·lectius, que no sempre responen a la tipologia clàssica i que s’afegeixen, enriqueixen i en alguns casos competeixen amb les associacions de tota la vida. Finalment, paga la pena fer notar la importància que, cada vegada més, donem a la comunicació en les diferents lluites (veïnals i no veïnals). El col·lectiu ESM desenvolupa una tasca presencial ben intensa, però també té una pàgina a Twitter i informa, a temps real, de les principals novetats en la seva lluita. És una de les claus, i no pas menor, del seu èxit.

La lletra petita i clara de Salvador Espriu

espriuÉs bonica, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu. La petitesa majúscula; oxímoron inevitable, suposo. Els caràcters deslligats, la vacil·lant forma de ballar de les lletres damunt del full, desordenades amb esvelta subtilitat. Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia. “Allunyat amic meu, si podies venir…” deia, endolat per sempre més, l’Espriu, a l’amic ja finat, Bartomeu Rosselló Pòrcel. “Si podies venir amb la barca del temps” i acabar, potser, allò que no vam arribar a començar. És bonica, i és tan trista, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu.

[25senseespriu
Avui fa 25 anys que va morir Salvador Espriu.