Carrer de Casanova, 13

… o la mala sort de l’amant. El número més malestruc, en record de l’aventurer venecià. Giacomo Casanova, l’amant que va saber sortejar amb una gràcil pirueta totes les malestrugances disposades en el seu pas per l’Europa del segle XVIII. El dibuix del forjat de la porta d’entrada d’aquesta esplèndida finca de l’eixample de Barcelona recorda el joganer dibuix d’un teixit de blonda. Capritxós, suggerent… sensual.

Aparicions a la façana

Rostres a la placeta del costat de la Nau Ivanow. Les cares són d’un artista que es fa dir Suso33, m’aclareixen amablement els responsables de l’equipament. "Les va pintar el 2 de març de 2009, amb motiu de la inauguració dels espais annexos de la Nau." No m’aclareixen el sentit de l’acció. Està bé, això. La pregunta resta oberta. Quines són les històries que habiten rera les misterioses aparicions al cor de la Sagrera? Continuarem la cerca.

La ‘casa dels cotxes’

L’any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nordamericanes. L’aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l’exposició ‘House of cars’ que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s’aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nordamericà: l’edifici d’aparcaments, el pàrquing… fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i ‘googlejar’. Hi ha invents de pes, aquest n’és un… i bé mereix una exposició. (Continueu llegint… a Sostenible.cat.)

La ciutat anònima i els benaurats ‘oblits’

casessagrerapetitesM’adono massa tard de la Sagrera: aquest barri industrial, ferroviari, dubitativament enclavat entre Sant Andreu i Sant Martí. Em dóna la sensació que hi he deturat la mirada, just abans del seu darrer alè: va ser un dels grans cigne de la indústria catalana, però avui és un ocellastre brut de fang, interrogant-se entre bulldozers sense que ningú hi pari atenció. L’autopista passa rabent per una banda, la Meridiana es concentra en si mateixa, egoista, autista, a tocar de la terra esventrada. I el tren de rodalies hi transita amb la mirada cansada, fent la seva guerra. Aquest barri viu immers en un potent procés de construcció, o de destrucció, ja no ho sé. Em passejo pels volts del carrer Berenguer de Palou: queden algunes cases de les que la Renfe va destinar a les famílies dels ferroviaris. Avui tenen un futur incert, diria que negre. A una banda, noves promocions de pisos, indistingibles de les d’altres poblacions: vet aquí una ciutat neta i ordenada, vet aquí la ciutat anònima, perfectament intercanviable. A l’altra banda, un gran forat, la promesa, el futur intercanviador ferroviari que ha de portar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest context, les encantadores casetes del carrer Berenguer de Palou semblen un error, un oblit. Disfrutem-les mentre poguem.

L’home seriós, el ‘Job’ sense brúixola

0-a-serious-man-de-joel-coen-y-ethan-coenA l’home seriós de l’última dels Coen, el Serious Man que dóna nom a la pel·lícula, li passa de tot. Els germans Coen descriuen amb la mala bava habitual la desventura d’aquest professor de física del mig oest nordamericà castigat per una cadena de desgràcies. Larry Gopnick, un Job sense brúixola ni èpica. El malaurat professor s’afegeix a la galeria de grans personatges dels germans Coen. Aquest jueu devot confronta la seva malastrgança en el mirall de la religió. I és interessant, el que proposen els dos directors. Aquesta és, de fet, una pel·lícula sobre la fe. Però ho és des d’una perspectiva molt singular. Els cineastes nordamericans s’interessen en el misteri de la trascendència a partir d’un cerebral gignol del grotesc. Rera el joc del disbarat que pateix el protagonista… i ha les preguntes que, malgrat la cerca diligent, resten sense resposta… no és la mirada del descregut, la dels Coen; no exactament. És la mirada del que ha entés que la religió no és tan creure, com acceptar que hi ha preguntes que restaran sense resposta per sempre més.

El paradís… a construir

Screen shot 2010-01-19 at 3.33.14 PMManituana és una novel·la imprescindible. Està escrita a diverses mans pel col·lectiu de misteriosos creadors italians que treballen sota el nom de Wu Ming. És, de nou, i després de Q i 54, una aproximació ‘alternativa’ (alterglobalitzadora?) a la formació del capitalisme. En aquesta ocasió, els escriptors es centren en el naixement dels Estats Units d’Amèrica. A les portes del 1775, el llibre explica les dramàtiques vicissituds del poble iroquès; –les 6 nacions índies que poblaven el nord-est del territori, entre Nova York, Massachussetts i Pennsylvania–; un poble desencaixat en l’enfrontament entre els nous americans i els ‘vells’ anglesos. El llibre és ambiciós i complex; es llegeix amb avidesa, com un best-seller… només que Manituana defuig els llocs comuns i la filosofia barata que campen en les lleixes de les llibreries d’aeroport. És un llibre excepcional, aquest. És més que una previsible història dels EUA amb ulls d’indi, és més que una ingènua aproximació als natius com ‘bons salvatges’ rousseauians. En efecte, Manituana subratlla la mirada indis, però també la de les dones, la dels pobres de la metròpoli, els mestissos. Manituana és una reflexió lúcida sobre la forma com es contrueixen els països; una reivindicació dels oblidats en qualsevol procés de construcció nacional. Manituana, com les bones novel·les històriques, és en realitat una novel·la sobre el present. Amb un emocionat gust pel detall, amb versos ben calçats, i un estil narratiu fresc i àgil, els Wu Ming teixeixen una obra trista i torbadora en el seu desenllaç. La presumpta noblesa èpica de tota guerra acaba en un confús i gens catàrtic bany de sang. Les primeres pàgines de Manituana tenen una enlluernadora violència, les darreres mostren un món indesxifrable, impresvisible, estèril. Els mohawks que emprenen l’exili a l’acabar l’enfrontament cerquen Manituana… el seu paradís perdut? No. Més aviat el paradís que, tan de temps després, encara està per construir.

Patchwork de miralls

Una de les vistes més boniques que ofereix Barcelona la regala un centre comercial. Hi ha una delicada ironia, aquí: la façana principal del Maremagnum no ens convida a mirar dins… ens convida a mirar fora. És com si l’arquitecte, d’esquenes als interessos del client, hagués decidit enviar un missatge en clau inspirat per un naïf civisme: has vist el que et perds?, sembla dir-nos l’impressionant joc de miralls i el seu reflex sobre el port vell… Aprofita el dia, fes mitja volta. Allunya’t de les botigues. Encara hi ets a temps.

Parlem de tecnologia… i prou?

Deu haver-hi un camí del mig, i a la vista de l’opinió publicada, deu ser ben poc transitat. Com ens podem aproximar a les informacions sobre tecnologia sense fer curt o sense excedir-nos de frenada? Perquè la cosa avui bascula entre l’entusiasme volàtil del ‘tot és nou’ i l’hermètic recel del ‘tot és vell’. Tot plegat presentat enmig d’un soroll absorbent i desarmador. N’hi ha per a tant? O bé ens hauríem de preguntar… N’hi ha per a més? (Continueu llegint l’article a Vilaweb.cat)

Avatar i el ‘bon salvatge’

Captura de pantalla 2010-01-13 a las 01.24.52Pandora, el planeta utòpic imaginat per James Cameron a la seva Avatar, ja la van avançar els pintors del capdavall de la Rambla de Barcelona. Aquells que, a tocar de museu de cera exposen aquelles postes de sol fluorescents, amb unicorns que s’aixequen ingràvids sobre la bruma de l’alba. Abans que el ‘new age’, i el Blue Man Group… ja estaven allà, els pintors en qüestió. I allà deuen ser, encara, absents a la màquina de diners ben engruixida per Cameron i el seu espectacular però encara accessori 3D. El disseny visual de Pandora enllaça Avatar amb un kitsch desfermat que, ai las, i a diferència dels ‘olis’ perpretats pels flipats pintors de la Rambla, és massa seriós per divertir-nos. És el mal de l’últim Cameron: que es creu allò que fa. Avatar podria funcionar com a boig compendi –una empanada, vaja– de llocs comuns de serie B extrets del Disney més fluix (Pocahontas) o els westerns més autocomplanets (Bailando con Lobos). Però no. Cameron, ben farcit amb la megalomania del dòlar, es llança a una infantil i previsible moralina al voltant del mite del ‘bon salvatge’. Avatar no és cap metàfora de la invasió d’Irak, sinó una relectura ensucrada del mite fundacional dels Estats Units. A les antípodes de la lúcida contemplació que va fer Terence Malick amb New World, un dels millors films dels 00’s i que també tracta del xoc cultural entre el vell i el nou món. Potser l’últim film de Cameron no és la pel·lícula més dolenta de la història (el director demostra el seu ofici en les escenes d’acció, cal concedir-li). Però sí que és, en tot cas, la pel·lícula dolenta més comentada de la història.