Els 15 millors de l’any (amb enllaços a spotify)

discos20091. Noble beast – Andrew Bird: endolcint Tom Waits, viatge oníric a una posta de sol.
2. The liberty of Norton Folgate – Madness: ningú s’esperava que quasi trenta anys després, els Madness presentessin el seu millor disc -amb permís de Mad not mad. Una òpera-ska del Londres del segle XXI.
3. Let the freedom ring! – Chuck Prophet: el Village Voice l’ha definit com el ‘Born to run’ dels nostres temps, a l’abril al Blues i Ritmes de Badalona.
4. Hold Time – M.Ward: fa anys que l’M.Ward col·loca el seu nou disc entre els millors de l’any.
5. The bright mississipi – Allen Toussaint: és un ‘trajo’ fet a mida: luxe i comoditat; el millor jazz de Nova Orleans, interpretat per un dels seus millors ‘soulman’.
6. 76 Trombones – Dan Zanes: és la fórmula de sempre, que sona com sempre. Un altre gran disc de rock per a totes les edats. Aquesta vegada fa parada a Broadway.
7. American horizon – Los Cenzotles: la nova sensació del tex-mex. Beneïts amb coneixement de causa pels Lobos i per Taj Mahal.
8. Popular Songs – Yo La Tengo: l’electricitat densa i juganera del trio es manté en bona forma.
9. Beware – Bonnie Prince Willy: magestuosa peça de folk-rock sense caducitat.
10. 1999 – Love of Lesbian: sincera i emotiva crònica generacional. Més foscos, però igual d’eficients.
11. Dark is the night: Diversos autors i moltes descobertes. Un altre exquisidesa del catàleg nordamericà Red Hot.
12. Wilco (the album) – Wilco: en forma, sí. Però ja no puntuen al top 10.
13. God help the girl – God help the girl: el ‘hype’ de rigor? o alguna cosa més? De moment, un ‘discasso’.
14. Bitte Orca – The Dirty Projectors: un pop-rock abstracte i lleugerament irritant. I malgrat tot, plaent.
15. Written in chalk – Buddy Miller & Julie Miller: dos mestres. És el 15… podria ser el primer.

Queden fora, bé que per poc: els últims de Guy Clark, Dayna Kurtz, Rickie Lee Jones, Bob Dylan, Iron&Wine, Dave Alvin, Richard Hawley, Geraint Waitkins, Kings of Convenience, Chris Smither, Rosanne Cash, Joe Henry, Xavier Baró, Chris Isaak, Steve Earle, Justin Townes Earle, Animal Collective, Bill Callahan, Sufjan Stevens, Beirut, Low Anthem, Anthony & the Johnsons, Maria Coma, Alela Diane, Flaming Lips, Felice Brothers, la Casa Azul el Petit de Ca l’Eril…

En aquest enllaç, podeu veure els 15 millors concerts de l’any, al meu entendre.

Una lluna de propina: bon any 10

Elvis Presley, Aloha From Hawaii

L’any 2009 acaba amb una lluna plena de propina: no és un regal, és un bon pressagi per l’any 10, el que comença. Els americans, d’aquesta rara lluna en diuen Blue Moon i l’han convertida en paisatge musical, gràcies a l’eterna balada de Rodgers i Hart. I així és com, regularment, bé que no prou sovint, cada 3 o 4 anys, la natura suspira per Elvis Presley i la seu prec desesperat. Tots, d’alguna manera, compartim les paraules del rei del rock a les portes del nou any: demanant amb modèstia una mica de sort, sols davant l’astre lunar.

Dels timbres vermells

M’agraden els timbres vermells. Tenen alguna cosa que em recorda les ‘pelis’ d’espies d’abans, en un espai minúscul concentren totes les esperances d’un desesperat ‘Pla B’. Em fan pensar en la guerra freda i aquells telèfons que comunicaven Moscou i Washington permanentment. També eren de color vermell. No és casual. Passen coses, quan hom prem un d’aquests timbres. Tanmateix, el de la imatge, al carrer Barcelona de Granollers, es va quedar amb les ganes. És que em prenc massa seriosament els timbres vermells com per a trucar-hi frívolament.

Breu passeig per les Tres Torres

trestorresblog

Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.

Lectors o usuaris?

Hi ha aquella imatge idealitzada de la ‘Cultura’ (noteu les majúscules) com una gran butaca orellera. La làmpada ens suspèn màgicament dins d’una bombolla de llum mentre, a tocar, fumeja una tassa de porcellana. Podríem fer ploure a l’exterior (per anar bé, caldria un gran finestral): la foto seria perfecta, així. Perfecta i falsa, també. Perquè avui llegim al metro, escoltem música a l’autobús, mirem pel·lícules al nostre portàtil esperant la sortida d’un vol, fem fotos amb un mòbil. La realitat és sempre més accidentada. I per això mateix més engrescadora. El llibre electrònic, diuen les previsions, serà el regal d’aquest Nadal. Està bé, això: la cultura és (també) un bé de consum. Benvinguda sigui tota eina que ens permeti aproximar-nos-hi amb comoditat i eficiència.

La Breu: la complicitat es guanya cada dia

Captura de pantalla 2009-12-23 a las 08.46.28

«LaBreu Edicions s’autogestiona, distribueix i estampa tot allò que estima». Així es presenta aquesta editorial petita de grans ambicions. Té cinc anys de vida i ja no és un secret, sinó una realitat. Han recuperat autors pendents al nostre país (Dovlàtov, Herbert, Larkin) i tenen un catàleg de poesia madur i seriós. Són reconeguts per la crítica, els llibreters i els lectors. Aprofiten l’espai que deixa lliure el concentrat mercat editorial en català per publicar el que, per mandra, temor o càlculs, les grans no fan. [Continueu llegint aquí l’article a la meva secció ‘Tasques connectades’ de la Revista d’Òmnium]

“I Saw Mommy Kissing Santa Claus”

Captura de pantalla 2009-12-24 a las 19.34.19El petit Jimmy Boyd va arribar al número 1 del Billboard de 1952 amb “I Saw Mommy Kissing Santa Claus”. La cançó descriu com, amagat rera una porta, mirant amb ànsia l’arbre de nadal, un nen descobreix la seva mare besant el Pare Noel. És la bonomiosa figura del sant nòrdic? És el seu pare? O bé és el venedor de la cocacola? És la meva cançó de nadal preferida, aquesta. Rera el sucre i les pures veus infantils de la tonada, hi ha un humor tallant i equívoc. És una nadala? O és el retrat d’una traïció capturada en la mirada confiada del petit de la casa? Vaig veure la mama fent un petó a Santa Claus…

La meva recopil·lació nadalenca d’aquest any és, de fet, una recopil·lació de versions d’aquest mateix tema. Accediu-hi aquí (cal que tingueu spotify) les meves preferides són les de John Prine, un dels secrets més ben guardats de la música nordamericana, i la de les Ronettes, des del 1963, dins l’insuperable ‘A christmas gift for you from Phil Spector’.

El complot 2.0

Una notícia ‘s’acaba’ en el moment que es publica? O és a l’inrevés? Que una notícia comença precisament en aquest moment, en l’instant precís que és llegida i compartida? La pregunta no és innocent. Si l’objectiu de la notícia és arribar com a producte ‘manufacturat’ a un públic, parlem de receptors; si centrem la mirada en la manera com aquests receptors interactuen amb la informació…, parlem d’una altra cosa. Parlem de ciutadans. Ens nodrim de la informació per configurar la nostra mirada crítica del món. No som receptors, som constructors. La notícia és un material, un punt de partida. Una eina per a desxifrar el mapa. Ni comença ni s’acaba…, es transforma amb nosaltres, a temps real. Fa unes quantes setmanes Vilaweb va intentar… (Continueu llegint l’article al Mail Obert de Vilaweb).

Graffitti prêt-a-porter



"La moda no existeix només en les teles. La moda és al cel blau, al carrer… la moda té a veure amb les idees, amb la nostra manera de viure, amb allò que està passant." Acompanya aquesta fotografia, que captura a la Ribera un fabulós graffitti de la Becca amb tècnica de paper pintat, una cita de Gabrielle Bonheur Chanel (1883-1971), filla d’un venedor ambulant i d’una mestressa de casa. La ‘Coco’ va néixer ben pobra. Va començar a fer ‘moda’ mirant l’enorme volta del cel blau. Després van venir les teles.